Casasses i Comelade junts per primera vegada a Cerdanyola del Vallès. Aquest dimecres a les 20 hores, a la sala enric granados de cerdanyola del vallès, presenten La manera més salvatge, un disc que recull els recitals de poesia i música que han ofert conjuntament durant més de cinc anys. Casasses és el poeta anàrquic, irreverent i mediàtic, el més influent en les noves generacions de poetes. Comelade, amb el seu particular univers sonor, s’ha convertit en figura de culte dins la música catalana i internacional. ''… No puc parlar de la meva música. No m’agrada parlar de la meva música. No puc. No és la meva feina, parlar de la meva música. Jo puc parlar de la manera de construir la música, de fabricar la música, de tocar l’instrument, la meva relació molt directa amb l’instrument… Hi ha res de teoria musical. El postminimalisme no sé què? No. L’únic en amunt és saber… Potser, aquí, cal un acordió. Com un pintor abans de fer el quadre sap el color… Negra, blava i… És molt abstracta, la música.''
“El setanta-tres és el moment de la famosa estada de més d’un any a casa de Lluís Llach, al carrer Indústria.(de Barna).”
“El primer àlbum de Comelade amb Richard Pinhas, molt experimental, es diu Fluence i és del setanta-cinc”.
“La Bel Canto Orquestra va ser un invent de l’any vuitanta-tres, amb músics que venien del free jazz i la música improvisada. La Bel Canto Orquestra és una paròdia de la big band americana, feta amb instruments de joguina.”
…Hi ha res de director d’orquestra o de democràcia d’orquestra. És un concepte molt llibertari. No s’assaja, ni per separat ni junts. Hi ha un repertori, que és el meu. Tu has de tocar el meu repertori. I prou. Al teu aire. Com vulguis. Cap problema.
“Comelade és un músic de carrer, de l’espectacle en directe. És el sistema del músic ambulant, del músic popular d’orquestra de festa major, del músic de proximitat. Li és capital poder actuar en qualsevol lloc i circumstància. No suporta ni les masses ni les misses.”
…recollia els instruments de joguina de les escombraries o els anava a buscar als Encants. Una part mínima la comprava directament a la botiga. Són instruments perfectament útils per a interpretar, per competir amb els germans grans i guanyar-los. Aquesta és la gràcia: despullar els grans, demostrar que no és als instruments, la música, sinó que si la música existeix és perquè pot prescindir de grans paraules, grans partitures i grans instruments.
L’any vuitanta-cinc Comelade decideix venir a viure a Gràcia amb la seva orquestra, on s’hi estarà deu anys. Va ser llavors que va conèixer un altre anarquista del barri, Enric Casasses. Van compartir pis fins als noranta. Artísticament, la relació culminarà al cap dels anys amb el disc La manera més salvatge, resum d’un lustre d’actuacions conjuntes i de vint anys de tocar junts: Casasses forma part de la Bel Canto, al triangle.
... Amb l’Enric...És diferent. No és cançó. És la música de sempre i un tio que hi posa la veu. És una veu i uns instruments, no és una cançó, i tampoc és rap, no és una cosa radiofònica, no és música de cine, és una altra cosa, no té res a veure. Després hi ha una altra part, tres o quatre coses que fem només amb l’Enric que són bases rítmiques, deu minuts i la veu de l’Enric, però és el món de l’Enric.
(Fragments del llibre de Toni Sala, Comelade, Casasses, Perejaume. Edicions 62)
Masha Mor
Sònia Moya i Pau Ruiz
Miquel Sánchez
Foto de grup
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes i Consol Pla, Tinent d'alcalde i Regidora de Cultura de Cerdanyola del Vallès
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
