Còdols

Un dels vídeos produïts per Còdols, exposats al CCCB

2012-01-02T23:24:00.001Z

Amb motiu de la nostra estimada biennal Còdols, el 2007 en Jordi Condal, en Kippelboy i el Manel Salas van preparar un espectacle en homenatge a Màrius Sampere, on van juntar poesia, música experimental i vídeoprojeccions.

Una d'aquestes projeccions s'incorpora ara al projecte Pantalla Global i s'està exposant durant aquests dies al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el CCCB.

Aquest és el vídeo seleccionat :

I que després et cridin a sopar from Pantalla Global // CCCB on Vimeo.

Si us agrada, el podeu votar aquí.

EL PÚBLIC DE LA POESIA

2010-11-16T11:19:00.002Z

Les comunitats, més que per cap altra cosa, se singularitzen per una memòria comuna. Quina és la memòria comuna dels catalans? Tants anys de mirar d’esborrar-nos del mapa han fet la seva feina. El nostre país no s’estructura al voltant de la seva llengua, vivim en una societat bicèfala on el castellà domina en gairebé tots els àmbits culturals: lectura de periòdics, revistes, llibres, televisió, cinema, música, etiquetatge, instruccions d’ús, etc. A nivell econòmic, industrial i d’infraestructures s’afirma que hem perdut més en trenta anys de democràcia i estatut d’autonomia que en els tres-cents anys de dictadures i repressió precedents. I en els aspectes lingüístic, cultural i de l’imaginari col·lectiu? Un imaginari col·lectiu mestís i integrador que ha de néixer de la poesia i dels mites i que ha de ser pensat en clau catalana.

A partir dels anys seixanta van passar moltes coses: la mítica antologia de Castellet i Molas del 63, el maig del 68 a París, la divulgació de l’obra de Ferrater i de la de Brossa, la col·lecció “Les Hores Extres” i L’influx de linx no altera el conducte de Camps i Pau, Els miralls de Pere Gimferrer, el Mall i la seva influència, la constitució de la clandestina Assemblea de Catalunya, la publicació de Llibre de meravelles d’Estellés, les sis hores de cançó a Canet i el pressentiment de la imminència de la mort del dictador. Han passat gairebé cinquanta anys i com a societat no hem paït aquell període. Som una comunitat infantiloide que no ha sabut incorporar el que va passar en aquells anys al nostre imaginari col·lectiu.

A casa nostra, a les dificultats pròpies del text literari per donar-se a conèixer s’hi afegeix la qüestió cabdal del domini oral de la llengua. Dels sis milions de catalans entre 15 i 79 anys quants tenen una competència lingüística comparable a la dels francesos sobre el francès o a la que tenen a les dues Castelles sobre el castellà? Especulem que es tracta de 1.300.000 catalans capaços de pensar en català, de gaudir dels jocs de paraules i coneixedors de la polisèmia i de la sintaxi que exigeix regularment la poesia. Qui no és capaç de llegir o fullejar un diari en català, qui no llegeix mai un llibre en català, qui no mira la televisió o escolta la ràdio regularment en català és difícil –no impossible- que gaudeixi dels espectacles de poesia.

ADEU EMOCIONAT A JOAN SOLÀ, CATALA I HOME DE BÉ

2010-11-03T15:59:00.003Z

....................... Te n’has anat amb els ocells, volant, no sabrem oblidar-te

Filòleg i lingüista premiat i reconegut, ja greument malalt vas venir un parell de cops a recolzar la campanya pel Referèndum a Cerdanyola. Vas comunicar-nos la teva indignació pel menyspreu d’alguns polítics cap als moviments cívics i cap a l’expressió de la voluntat popular, ens vas encomanar l’esperança en un futur més just i ens vas instar a l’acció per la independència. Joan Solà, amb 2.500.000 entrades al Google, assagista prolífic en qüestions de llengua i d’identitat cultural, amb la Creu de Sant Jordi i el premi d’honor de les Lletres Catalanes, Doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida eres un home senzill i accessible, traspuant afecte i comprensió ens vas encomanar, amb orgull, la teva energia. La poca salut que et quedava, fins al darrer moment, la vas vessar per Catalunya. Ens sentim orgullosos d’haver-te conegut i d’haver-te tingut entre nosaltres. Rep el nostre reconeixement i el nostre afecte. Et trobarem a faltar i no sabrem oblidar-te.

Fragments de La paraula, discurs al Parlament de Catalunya, 1.VII.2009
Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la
diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de
limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions i les regles de joc amb Espanya..
La salut social del català es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit
lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit
que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la
situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la
neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica
semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que
nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un
altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.
Joan Solà

2ª TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS. 18 de setembre a Vic

2010-09-07T08:50:00.002+01:00

El setembre de l’any passat, a Vic, inauguràvem la Primera Trobada d’organitzadors de festivals de poesia i espectacles d’arrel literària, una idea que es va fer realitat, amb un gran èxit d’assistència, amb unes ponències de força interès representatives del col·lectiu on es van posar damunt de la taula la pràctica totalitat de les qüestions que ens mouen.

I heu-nos aquí, el Ramat de Pedres disposat a una segona embranzida. Revisarem què és el que vàrem acordar, mirarem al futur sense ira i proposarem una estratègia per a aquesta segona trobada que se celebrarà, com ja és públic i notori el dissabte 18 de setembre coincidint amb el Festival de Música viva de Vic.

QUÈ VÀREM ACORDAR?

Vàrem comparar el sector de la poesia amb altres sectors més reeixits com la dansa i el circ. Es va plantejar la necessitat d’estructurar el sector. La necessitat de coordinar-nos, en la perspectiva de crear alguna associació sectorial amb l’ajut de la mateixa Institució de les Lletres Catalanes. Formulàvem també algunes peticions a les administracions:
• Elaborar un catàleg d’espectacles literaris, des dels més elaborats i teatralitzats fins a l’acte on només hi és present la paraula nua.
• Elaborar un directori de festivals literaris on hi tingui cabuda la majoria d’actes d’aquest caire que tenen lloc arreu dels nostres països.
• Establir una xarxa de programadors/es o organitzadors/es de festivals literaris.
• Realitzar una propera trobada, amb un programa a concretar.
• Augmentar la presència de la poesia i els festivals literaris als mitjans de comunicació.
• Impulsar una publicació de referència.

QUÈ S’HA MOGUT EN EL TEMPS TRANSCORREGUT?

En un any han passat coses, però no pas les que ens esperàvem. Els referèndums per la independència ens han fet més conscients de l’espoli fiscal de Catalunya, accentuat des de l’adveniment de la democràcia. Quant a nombre de públic interessat per la poesia, quant a l’ús social del català, quant a l’etiquetatge de productes en català, no anem endavant. Potser retrocedim i tot.

Quant a la coordinació entre nosaltres tampoc ha prosperat de manera sensible. Ens seguim movent en cercles tancats d’amistat. Quant al catàleg d’espectacles literaris Litterarum ha fet un esforç rellevant però en un àmbit comarcal i reduït.

Les administracions locals, com a molt, aspiren a convertir-se en programadors, no afavoreixen les iniciatives de la societat civil ni veuen amb bons ulls qualsevol coordinació que els pugui fer ombra. El seu és posar tota mena de traves administratives en lloc d’ajudar.

En la creació de la xarxa de programadors tampoc hem notat grans avenços. La ILC, com qualsevol altra administració és lenta i el Ramat ens hem sentit massa condicionats. Confessem que hem badat, ens ha faltat empenta i, potser, una mica d’encoratjament per part dels companys.

QUÈ PODEM ESPERAR DEL FUTUR IMMEDIAT?

Previsiblement la crisi seguirà encara un parell d’anys, si no més. La Generalitat, d’aquí a tres mesos serà ocupada ves a saber per qui... amb la lògica incertesa sobre la continuïtat, a un any vista, del projectes de la ILC. A Madrid tot anuncia que d’aquí a poc governarà el PP. Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuufff!

UNA ESTRATÈGIA PER A AQUESTA SEGONA TROBADA.

Parlarem del públic i dels formats. Proposarem una coordinació possible per fer rodar els espectacles per tot el territori. Proposarem una coordinació seriosa per a la creació d’una base de dades completa sobre les propostes i espectacles existents. Proposarem la impulsió d’una coordinadora d’organitzadors a partir de la base de dades de l’any passat i al voltant d’un parell o tres d’esdeveniments. Proposarem una tasca evangelitzadora al voltant de la poesia per les dures estepes centrals i septentrionals del nostre territori. Demanarem una actitud de suport clara i decidida per par part de la Institució i mirarem de garantir-ne la continuïtat anual. Reivindicarem una actitud clara i decidida per part de totes les institucions que programen als nostres territoris.

QUI I COM VENIR A LA 2ª TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS

La 2ª Trobada d’organitzadors de festivals literaris està prevista per a tots els que ens dediquem a l’organització d’actes i festivals de poesia. També podran assistir-hi, fins a exhauriment de l’aforament, altres persones que s’hi sentin interessades. Per inscriure-us envieu-nos un correu electrònic amb el nom, el cicle o festival que organitzeu, la població i el telèfon al Ramat de pedres o bé a dllorens@gencat.cat Els drets d’inscripció són gratuïts, el dinar costa 10 €.

Posi’m un Espriu, si us plau. Segon plat i postres

2010-08-04T11:50:00.002+01:00

Espriu va participar al Price, a la Caputxinada, i mai no va tenir un no per a recolzar tota mena d’iniciatives ètiques i democràtiques (ai, com hem hagut de veure aquesta paraula), però la seva vida no va ser gens èpica, tot i que sí que fou dolorosa: va viure la mort de germans i amics, i ell mateix va estar llargament malalt. En aquest context, és la seva obra la que s’alça “en encesa espera” com a far per a navegants sense nord. Ell mateix, poc abans de morir, declarava que “d’aventura personal, no en tinc, sóc un home sense biografia, sóc l’home més avorrit i ensopit d’aquest món”.

En la vella tesi que vincula l’obra i la vida dels artistes (de quina manera una no és més que la continuació de l’altra, i l’altra es va construint tot emmirallant-se en l’una), el cas d’Espriu –i encara més el de Kavafis, posem per cas- ve a ser-ne l’antítesi: una vida austera dona llum a una obra brillant. Oscar Wilde ho reflectia tot fent-li dir a lord Henry Wotton a El retrat de Dorian Gray: “Els sols artistes que jo hagi trobat que siguin personalment deliciosos són els mals artistes. Els bons artistes existeixen simplement dins el que fan, i per consegüent, estan perfectament mancats d’interès en el que són. Un gran poeta, un poeta realment gran, és la criatura més antipoètica que hi hagi. Però els poetes inferiors són autènticament fascinadors. Com pitjors són les rimes llurs, més pintorescos apareixen ells. El sol fet d’haver publicat un llibre de sonets de segon ordre fa totalment irresistible un home. Viu la poesia que no pot escriure. Els altres escriuen la poesia que no gosen a realitzar.” Doncs això.

Vint-i-cinc anys són molts, no només per oblidar, sinó també per no arribar a conèixer.
Diverses causes han produït un buit generacional en el coneixement d’Espriu (i de tants d’altres), però no hem d’acceptar-les com a excuses. Tant les biblioteques com internet poden ser un primer pas per pal·liar aquest desconeixement.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fina a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

El caminant i el mur (1954)

Les cites de Salvador Espriu corresponen a l’entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs per a TV3 l’any 1984.

Posi’m un Espriu, si us plau. Entremès i primer plat.

2010-07-24T09:00:00.002+01:00

Ha hagut de transcórrer vint-i-cinc anys perquè es torni a parlar públicament, però amb contenció, de Salvador Espriu. Un cop mort, i després de les llargues cues per desfilar davant el cadàver (al Palau de la Generalitat -tinguem-ho present-, al mateix lloc on fa quatre dies han honorat un franquista olímpic), va tocar oblidar-lo. La mort física va caure com una llosa damunt la mort social. Tanta nosa feia? Es veu que la seva actitud de fermesa sobrava en una societat en camí de l’anestèsia. La transició s’havia endut per endavant bons i dolents (com a Beziers) i només havia deixat els mediocres. Molts d’aquells qui s’esgargamellaven quan en Raimon cantava Indesinenter, Inici de càntic en el temple o El meu poble i jo, començaven a trobar-se incòmodes tant amb el cantant com amb l’escriptor. Si abans els havien enaltit, ara corrien a abraçar altres ídols.

Cal destacar, però, que tota la dimensió cívica d’Espriu la va construir amb la seva obra. I no només amb la poesia, potser el seu registre més conegut, sinó també amb la narrativa o el teatre (no puc deixar de citar, aquí, la Primera història d’Esther, mausoleu a una llengua difunta). El mateix Espriu es reivindicava com a escriptor, més enllà de l’etiqueta de poeta: “És una paraula que em desagrada molt, la paraula poeta. Perquè, miri, a mi m’agradaria que em diguessin escriptor, perquè és un ofici com un altre qualsevol [···] i a més perquè jo he tocat el que en podríem dir totes les tecles de la literatura; en canvi, això de poeta [···] em fa una mica de vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc.”

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que la fermat des de tan temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Les cançons d’Ariadna (1949)

Pitiminí

2010-07-13T07:57:00.001+01:00

S’ha endut les flames
del record,
pètals vermellosos,
el temps.
La pols, suspesa
en una lleixa.

Abric de llum
el teu cos nu,
cirera.

DISSABTE 10 DE JULIOL A BARCELONA PER LA INDEPENDÈNCIA

2010-07-08T07:46:00.002+01:00

El Ramat de pedres us convida a la manifestació que sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” tindrà lloc a Barcelona el dissabte 10 de juliol a les 18 h començant a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal.

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL HO HA DEIXAT BEN CLAR, NO HI HA ALTRA SORTIDA: INDEPENDÈNCIA.
La Catalunya que volen els catalans no té cabuda dins la Constitució espanyola. El Tribunal Constitucional, la veu més sobirana de totes perquè és l'intèrpret legítim de la Constitució espanyola, ho ha deixat ben clar. Només hi ha una nació, indissoluble, esquerpa a la diversitat –especialment a la de les llengües–, i només hi ha un poble, l'espanyol, gasiu i orgullós de la seva única sobirania. Només hi ha una autoritat impositiva per espoliar la riquesa produïda pels catalans. L'autonomia catalana anava despullada i tothom en lloava les grans vestimentes. S'ha desfet l'engany i s'han acabat les ambigüitats.
ARA ÉS EL MOMENT
Acatar és humiliar-se. Només una ruptura democràtica, permetria recuperar la dignitat política i nacional dels catalans. Una ruptura tan modèlica com la que a finals dels anys setanta va permetre fer la transició d'una dictadura a l'actual democràcia espanyola. O una ruptura de l'ordre constitucional tan normal com la que va permetre que Alemanya s'unifiqués. O com les ruptures poc o molt encobertes que permeten la construcció europea*.
A Catalunya, quan siguem independents, s’hi viurà tan bé com a Holanda i, com ells, dedicarem el 3 o el 4 % de la riquesa generada a la solidaritat amb altres pobles. Un d’ells, possiblement, l’ineficaç i malbaratador Estat espanyol.
10 DE JULIOL A LES SIS DE LA TARDA TOTS A LA DIAGONAL/BARCELONA ELS AMICS DEL RAMAT ENS TROBAREM A DOS QUARTS DE CINC A L’ESTACIÓ DE BELLATERRA DELS CATALANS. O BÉ A L’ESTACIÓ DE PROVENÇA A BARCELONA A UN QUART DE SIS.

* Adaptació de l’article de Salvador Cardús publicat a l'AVUI del 4 de juliol.

LA NIT JUST ABANS DE KOLTÈS

2010-06-15T11:17:00.001+01:00

“… perquè jo sóc així, no m’agrada el que et recorda que ets estranger, tot i així, en sóc una mica, es deu notar, no sóc exactament d’aquí – es notava molt, de totes maneres, amb els cabrons d’aquí baix apinyats darrere meu, després de pixar, quan m’estava rentant la titola – acabes pensant que tots els francesos són igual de cabrons, sense capacitat d’imaginació, perquè no han vist mai que ningú es renti la titola, mentre que per nosaltres és un antic costum, el meu pare m’ho va ensenyar, sempre ho hem fet així, i jo encara ho faig després de pixar, i quan me l’estava rentant, fa una estona, amb tota tranquil·litat, al lavabo de baix, notant darrere meu tots els cabrons en guàrdia, he fet com si no entengués res, totalment estranger , com si no tingués ni idea del francès que parlaven aquests cabrons, i sentia que deien mentre me la rentava: - què deu estar fent l’estranger aquest? – dóna a beure la seva titola – com es pot fer això de donar a beure una titola? – com si no entengués res de tot el que deien, i jo continuo, tan tranquil, donant-li a beure, perquè els cabrons dels francesos es preguntin entre ells, apinyats darrere meu: com pot beure una titola, i sobretot, com pot tenir set una titola? Després, un cop enllestit, he passat entre el grup, sempre fent-me l’estranger, fent veure que no havia entès res del que deien, cosa fàcil per a mi, que no sóc totalment de per aquí, segur que es nota, aquests cabrons de francesos sense imaginació no s’han equivocat, i, tot i així, he sortit corrents darrere teu quan t’he vist tombar la cantonada, malgrat tots els cabrons que hi ha al carrer, als cafès, als soterranis dels cafès, per aquí, a tot arreu, malgrat la pluja i la roba xopa, he sortit corrents, no solament per l’habitació, no solament per la part de nit per la qual busco una habitació, sinó que he sortit corrents, corrents, corrents, per no trobar-me, aquesta vegada, en tombar la cantonada, en un carrer buit de tu...”

Bernard-Marie Koltès
La nit just abans dels boscos
Sergi Belbel: traducció
Institut del Teatre

Sònia Moya, guanyadora de l'Amadeu Oller, als Còdols a domicili

2010-06-09T10:06:00.004+01:00

En el següent vídeo, podeu gaudir d'una de les actuacions que va fer Sònia Moya dins del cicle Còdols a domicili de l'any 2009. L'actuació es va fer al Teart de Cerdanyola. Moya ha estat la guanyadora de l'última edició del premi de poesia Amadeu Oller amb l'obra "Gramàtica de l'Equilibri"

AL VÀTER AMB DALÍ

2010-06-04T15:37:00.002+01:00

Salvador Dalí, reconegut com un dels grans pintors surrealistes té una obra literària d’unes dimensions sobrehumanes i un interès que no li ha estat reconegut. Obres poc conegudes, que ens han estat gairebé escamotejades: poemes, narrativa, guions, assaig i etc. Dalí, en els seus textos no resulta menys sorprenent que en les seves teles. No ens referim, naturalment, a la qualitat formal del text sinó al relat que s’hi desenvolupa. Heus ací un fragment francament escatològic:

…es va aixecar, presa d’una urgent necessitat, va indicar amb un gest a la seva cosina perquè l’acompanyés i, portant amb ell l’exemplar i el ganivet que li servia de tallapapers, va sortir al passadís i va entrar al vàter, deixant la porta oberta per continuar parlant amb Anelfos, la qual, recolzada a la paret del davant, es desemmandria i es posava bé amb naturalitat una mitja. Mister Carter, assegut al vàter, continuava parlant amb animació i amb una mà continuava tallant el llibre, recolzat en un dels genolls, mentre amb l’altra es divertia mecànicament modelant petits ninots amb la merda que s’arrencava directament de l’anus, abans i tot que acabés de caure a la pila ja menys consistent del principi, la qual, a més, barrejada amb l’orina, no hauria tingut la consistència necessària i desitjada. Finalment, sense trobar el passatge desitjat, es va aixecar de mal humor i va tornar seguit d’Anelfos i va anar a la cambra de bany per rentar-se. A la banyera jeia la mare morta de Mister Carter, per la cara de la qual es passejaven unes quantes mosques, l’havia posat allà mentre esperava que arreglessin l’habitació, Anelfos va espantar les mosques amb una tovallola, però van tornar immediatament, després es va acostar per ajudar a Mister Carter, que estava enretirant diverses pel·lícules revelades submergides en aigua de la pica, i que li feien nosa per rentar-se, jutjant que les pel·lícules ja eren a punt per assecar-se, les anava estenent per on podia amb l’ajut d’agulles, fins que només va quedar una pel·lícula per estendre. Mister Carter, amb aquesta pel·lícula fora de l’aigua, va mirar malhumorat al seu voltant buscant on posar-la, i, en fixar-se de sobte en el braç de la seva mare que emergia rígid de la banyera, la va clavar amb força travessant una de les venes blaves i inflades per l’estereoclorosi, que travessaven com un plànol ferroviari la mà groga i d’ungles lleugerament brutes de la difunta. Una brisa imperceptible barrejada amb l’olor fresca del rec del jardí pujava per la finestra oberta del bany, fent oscil·lar lleument les tires de pel·lícula penjades en vertical, mentre Mister Carter, acompanyant Anelfos a la porta de sortida acabava d’arribar al final del passadís principal. Davant la porta entreoberta, Mister Carter va besar devotament la mà de la seva cosina per acomiadar-se , quan tots dos es van precipitar a terra presa de gran frenesí; es va consumar un coit ràpid i extremadament brutal entre els dos cosins; mentrestant la porta es va tancar amb un gran estrèpit...

Salvador Dalí
Pròleg
Obra completa. Volum III
Edicions Destino. Fundació Gala-Salvador Dalí.

MARCEL PROUST CONTRA SAINTE-BEUVE

2010-05-24T17:08:00.002+01:00

Sainte-Beuve, el crític francès més influent del XIX, contemporani de Balzac, Stendal, Rimbaud i Baudelaire passa per ser l’inventor d’un mètode d’anàlisi de l’obra literària consistent a analitzar la biografia, la correspondència, la vida familiar i el moment històric en què fou escrita. Proust li retreu la miopia a l’hora de jutjar els seus contemporanis, que es desfés en afalacs amb autors molt mediocres però gent d’ordre, influents, adinerats i bons catòlics i en canvi no fos capaç de cridar l’atenció sobre els genis que va conèixer - a algú li sona aquesta cançó?- No va fer notar la vàlua de l’obra de Rimbaud i va deixar escrit en els seus “Lundis” que Balzac i Stendal li semblaven vulgars. Ni tan sols va tenir unes paraules de lloança per l’obra de Baudelaire que era amic seu i públicament el respectava molt. Proust arriba a dir, sobre el mètode de Sainte-Beuve que es perd en tafaneries i oblida allò que és essencial, el text, l’obra.

“Les coses belles que escriurem, si tenim talent, són en nosaltres, indistintes, com el record d’una música que ens captiva sense que puguem recuperar-ne la tonada ni taral·lejar-la...Els que queden posseïts per aquest record confús de veritats que mai han conegut són els homes que tenen un do. Però si s’acontenten amb dir que senten una melodia deliciosa no revelen res als altres, no tenen talent. El talent és com una mena de memòria que els permetrà acostar-se a aquesta música confusa, escoltar-la amb claredat, anotar-la, reproduir-la i cantar-la.”.

Marcel Proust
Contra Sainte-Beuve. Recuerdo de una mañana.
Edició bilingüe de Silvia Acierno i Julio Baquero Cruz
LANGRE.
Versió catalana de Jordi Condal.

GEORGE STEINER. Part III i última. LA CULTURA VA COL·LABORAR DECORATIVAMENT AMB EL DESPOTISME I LA MASSACRE DEL SEGLE XX.

2010-05-14T10:22:00.002+01:00

LA CULTURA VA COL·LABORAR DECORATIVAMENT AMB EL DESPOTISME I LA MASSACRE DEL SEGLE XX. ÉS QUE L’ART I LA FILOSOFIA INHIBEIXEN LA CAPACITAT DE RESPOSTA?

En un sentit més general, però no pas del tot evident, la capacitat d’assimilar raonaments complexos, de ser sensible a un diàleg platònic, a un tractat de Spinoza o de Kant, a un sonet de Shakespeare, caracteritza una minoria. Això també és vàlid referit a les arts i a la música clàssica i moderna. Una boira d’hipocresia política i camàndules pedagògiques envolta tot aquest tema. La “correcció política” i la submissió penitencial als drets del populisme fan que sigui gairebé il·lícit afrontar les barreres sòlides que poden allunyar la majoria dels homes i les dones a l’accés a les altes esferes de la cultura.

La incapacitat de l’alta cultura per defensar la seva posició d’una manera efectiva , el que s’ha anomenat “la traïció dels clergues”, prové d’una anàlisi funesta, tot i que sovint reprimida. La barbàrie del segle XX va esclatar des del centre de la civilització europea. Va prosperar a l’escenari mateix del mèrit estètic i filosòfic. Els camps d’extermini no es van aixecar pas al desert de Gobi ni a l’Àfrica equatorial. I quan va sorgir l’amenaça de la barbàrie, les humanitats, les arts, la majoria dels plantejaments filosòfics, es van mostrar impotents. Encara pitjor, la cultura va col·laborar decorativament amb el despotisme i la massacre. Hi va haver molts amants de les belles arts i la música clàssica entre els botxins, molts professors de la gran literatura entre els aduladors. Lluny d’humanitzar els nostres reflexos, com dirien Aristòtil o Mathew Arnold, les grans ficcions, les obres mestres de l’art, les melodies encisadores, inhibeixen la nostra capacitat de resposta –una noció clau- davant la necessitat humana, el patiment i la injustícia. Com si d’alguna manera ens anestesiessin, ens poden deshumanitzar.

Llegir o escoltar música clàssica a través d’Internet ja és possible, però aquests plaers i l’esforç que necessàriament comporten, competiran, en una proporció de prestigi i suport econòmic comuns, amb l’entreteniment de masses més brutal i enterbolidor, amb l’esport (la veritable teodicea és el bombardeig futbolístic). La llibreria seriosa competirà, en condicions absurdament desiguals, amb l’empori de pornografia de la porta del costat. Els que en un altre temps han estat mandarins i artistes maldaran cada vegada més per arribar a l’estrellat en els mitjans de comunicació de masses. Les aspres bondats de la privacitat i el silenci, de la impopularitat, de la qual depenen el pensament seriós i la creació original, seran cada vegada més difícils d’aconseguir. La democràcia es malfia de la solitud.

Si s’ha de reforçar la qualitat, les demandes populistes hauran de cedir davant d’un ordre de mèrit en què l’excel·lència genuïna es pugui distingir del creixement vertiginós de les formes paràsites. L’únic que fa falta és l’empenta política que posi al descobert i desafiï aquest desdeny per la vida intel·lectual, aquesta desconfiança en l’eminència que caracteritza el consum de masses en el capitalisme recent. Insisteixo: hem de reconèixer que el talent humà i els recursos per a l’esforç de concentració mental estan distribuïts de manera desigual; que no tot home i tota dona poden empassar-se Kant. “Elit” vol dir una cosa molt senzilla: significa que hi ha coses que són millors que altres, que no s’admet ningú en un departament de física sense competència matemàtica, que Bob Dylan, tot i els seus dons fascinants, no es pot equipara a Keats.

El cor de la qüestió és, però, la transmissió d’una culturització fonamental, és a dir la capacitat de respondre a allò que és més desafiador i creatiu dins les nostres societats i de prendre-hi part. La capacitat d’experimentar les energies del debat ben fonamentat i contribuir-hi, de distingir les “notícies que sempre són notícia”, com va dir Ezra Pound, d’entre les onades de ximpleries efímeres, superstició, irracionalitat i explotació comercial. Les propostes provisionals que ara exposaré semblaran utòpiques, escandalosament utòpiques fins i tot. Hi ha moments de crisi, però, en què només el que és utòpic és realista.

Hi ha nombroses comunitats i tradicions ètniques que no tenen manifestacions del que es podria denominar pròpiament “literatura”. No existeix cap societat de la terra, per molt “primitiva” que sigui, per molt desfavorida que es trobi des del punt de vista econòmic i ecològic, sense música. Els llenguatges de la música no necessiten traductors (tampoc els del càlcul matemàtic). Preconitzo un pla d’estudis fonamentat en les matemàtiques, la música, l’arquitectura i les ciències de la vida amb èmfasi especial en la genètica. Ensenyat des d’un punt de vista històric i a través de l’ordinador.

Extret de “Períodes lectius” dins “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. ARCADIA. 2008.

EXTRACTE DE LES CONCLUSIONS DE LA PRIMERA TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS

2010-05-07T18:29:00.002+01:00

Els més de seixanta organitzadors de festivals literaris reunits per primera vegada a Vic el 19 de setembre de 2009 vàrem posar de manifest les diferències de criteri i diversitat de circumstàncies que envolten i condicionen cada festival.

EL FORMATS DELS FESTIVALS

Nombre d’actes anuals
Entre 6 i 40. Fins 65.
Mitjana d’espectadors per acte
Entre 30 i 80. Fins 100.
Cost mitjà per acte, a part dels de cost zero
Entre 500 i 3.000 €
Pressupost anual per festival, a part del cost zero
Entre 7.000 i 60.000 €/any

Programació, des d’espectacles molt elaborats fins a la recitació només amb la paraula. S’ha apuntat la conveniència de que els actes siguin atractius, que siguin un espectacle, perquè la paraula (i la poesia) arribi amb un embolcall que n’augmenti l’interès. També s’ha comentat que si l’acte és més informal, més distès (per exemple amb una copa de vi a la mà), pot apropar-se a més gent. En resum, cal innovar i diversificar els formats, tot adaptant-los a les circumstàncies de cada lloc.

LA PROGRAMACIÓ

Els programadors de festivals, amb les nostres decisions, estem col·laborant a crear el que en podríem dir el cànon de la poesia catalana. Triem de qui difonem l’obra i de qui no a base d’uns criteris, diferents per a cada festival. S’ha constatat que sovint es programa el mateix, amb la qual cosa alguns espectacles circulen molt més que d’altres. També s’ha lamentat el poc rendiment d’alguns espectacles, el muntatge dels quals és força laboriós i després a penes es representen.

EL PÚBLIC

Es constata l’existència d’un públic per a la poesia, per a la paraula dita, per al text literari posat damunt de l’escenari. Però cal mobilitzar-lo, oferir-li atractius, “normalitzar la seva presència”. Hi ha, però, qui considera que el que importa és el que s’ofereix i que no ens ha de preocupar si ve o no ve públic.

Quan ens plantegem la qüestió del públic (augmentar-lo, fidelitzar-lo...), ho fem per algun motiu, amb algun objectiu, que no s’ha fet patent al llarg del debat. S’ha parlat de quin públic i de com atreure’l i s’ha manifestat que “cal normalitzar la presència de públic perquè és donar vida a la nostra literatura i a la nostra llengua”. Aquesta ha estat una de les poques intervencions on s’ha parlat de la llengua, vehicle indestriable de l’objecte que ens aplega. I, potser, molt més que vehicle...

De manera recurrent, s’ha parlat de mancança de públic jove i el problema que significa de cara al relleu generacional. Però també s’ha citat alguna experiència reeixida amb alguns IES.

LA COMUNICACIÓ

De manera general, s’ha constatat la necessitat que els festivals siguin més visibles als mitjans, tant als existents actualment com els nous que es puguin impulsar (una publicació de referència, un aparador web...).

ELS DINERS

Organitzar festivals literaris costa diners, en la seva major part, diners públics. En general no es cobra entrada, però la tendència és a considerar que l’espectador hauria de pagar i que qui actua hauria de cobrar i que això implica augmentar l’atractivitat i el rigor.

L’ESTRUCTURACIÓ DEL SECTOR

S’ha comparat el sector de la poesia amb altres sectors més reeixits com la dansa i el circ. Per resoldre els problemes que ens plantegem, s’ha citat la necessitat d’estructurar el sector. S’ha apuntat que cal començar a coordinar-nos, en la perspectiva de crear alguna associació sectorial amb l’ajut de la mateixa Institució de les Lletres Catalanes.

PETICIONS A LES ADIMINISTRACIONS

Elaborar un catàleg d’espectacles literaris, des dels més elaborats i teatralitzats fins a l’acte on només hi és present la paraula nua.
Elaborar un directori de festivals literaris on hi tingui cabuda la majoria d’actes d’aquest caire que tenen lloc arreu dels nostres països.
Establir una xarxa de programadors/es o organitzadors/es de festivals literaris.
Realitzar una propera trobada, amb un programa a concretar.
Augmentar la presència de la poesia i els festivals literaris als mitjans de comunicació.
Impulsar una publicació de referència.

A l’acte de cloenda, el director de la ILC, Oriol Izquierdo, ha manifestat que assumia l’esperit de les propostes i ha anunciat que la Institució ja començava a treballar en el directori de festivals literaris.

Si t’interessa el text complet de les conclusions, ens el pots demanar per correu electrònic a HYPERLINK "mailto:ramatdepedres@gmail.com" ramatdepedres@gmail.com.

SEGONA TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS EL PROPER DISSABTE 5 DE JUNY A MORA D’EBRE COINCIDINT AMB LITTERARUM. Properament més informació.

RAMAT DE PEDRES AL FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA DE LA GARRIGA el divendres 30 d’abril a les 22 h.

2010-04-26T11:33:00.003+01:00

El FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA de LA GARRIGA ha anat consolidant-se com una referència entre els cicles estables que periòdicament es celebren arreu de la geografia de parla catalana. El Ramat se sent orgullós d’haver estat convidat a portar-hi el seu Homenatge a Vicent Andrés Estellés que es va poder veure a Cerdanyola en tres espais diferents. En podeu fer un tast al vídeo que acompanya a aquesta entrada.

En veure’t escampada per sobre el llit, Françoise,
amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim,
m’entra el desig, Françoise, d’ésser bo totalment,
i m’entren unes ganes terribles de plorar,
plorar entre els teus pits, Françoise, i els teus cabells,
i de dir-te germana, car el pecat, Françoise,
hi ha certs moments que ajunta com ajunta la sang.
El pecat, el fracàs, totes aquestes coses.

L’Hotel París (1954) 1973.

Ens acompanyarà un trio al piano, clarinet, clarinet baix, trombó i violoncel: el Cànon de Pachelbel, obres de Saint-Saens, Txaikovsky, Dvorak, Hindemith, Offenbach i Mozart. L’escenografia i una rosa de paper és de Maria Casamitjana i l’artista de la Garriga Misael Alerm durà a terme una performance pictòrica i també recitarà. Veniu a plorar amb nosaltres entre els pits de Françoise, a l’Hotel París, per arrenglerar-nos amb tots els pecadors de bona voluntat del món.

Auditori de l’escola de música. Divendres 30 d’abril a les 22 h.
La Garriga

Ramat de Pedres

RAYMON CARVER. Una altra visió dels USA

2010-04-19T08:29:00.001+01:00

Més conegut pels contes breus, els seus poemes retraten, també, la gent vulgar i corrent. Paradigma de la sordidesa d’unes vides i d’unes relacions que caminen per no se sap quins fangars. L’estil aparentment elemental, deixant les qüestions només embastades, potencia una visió aspre i corrosiva on emergeixen els valors senzills de l’amor, l’amistat i les petites coses de la vida quotidiana o potser, precisament, la seva feblesa i/o absència. Text densament americà que trenca tòpics, però que ens ateny i ens commou com a cosa pròpia. Potser fins ens molesta! Potser us arribarà a revoltar!
Ep, fixeu-vos també en la perfecció formal. La tremenda eficàcia d’uns versos que tornen a la boca com un rot agre. Amb aquesta aparent manca de pretensions, indiferència, podríem dir-ne, noteu que no hi sobra ni hi falta res. Cap paraula no és gratuïta i amb una severa economia de mitjans –minimalisme en deien- queda tot perfectament explicat. Carver és un autèntic mestre.

ANATEMA

Tota la família patia.
La meva dona, jo mateix, els dos nens, i la gossa
que va parir cadells morts.
Els nostres assumptes, com sempre, anaven malament.
A la meva dona la va deixar el seu amant,
aquell professor de música manc que era
el seu únic contacte amb el món exterior.
La meva amistançada va dir que no podia aguantar
més, i va tornar amb el seu marit.
Ens havien tallat l’aigua.
Tot aquell estiu la casa bullia.
Les pruneres s’havien assecat.
Les flors del jardí estaven trepitjades.
Al cotxe no li anaven els frens, i la bateria
fallava. Els veïns ja no ens parlaven
i ens tancaven la porta als nassos.
Els de la botiga no acceptaven els nostres talons
i després ja ni ens arribava el correu.
Només el sheriff passava
de tant en tant –amb un o altre
dels nostres fills al seient del darrere
pregant que no els deixéssim sols.
I després van començar a entrar milers de ratolins a la casa.
I a continuació una serp cornuda. La meva dona
se la va trobar prenent el sol al menjador
al costat del televisor espatllat. Allò que li va fer
ja és una altra qüestió. Li va tallar el cap
allà a terra mateix.
I després la va tornar a tallar per la meitat perquè no parava
de recargolar-se. Vam veure que no podíem resistir
més. Estàvem enfonsats.
Volíem agenollar-nos
i demanar perdó pels nostres pecats, demanar perdó
per la vida. Però era massa tard.
Massa tard. Ningú voldria escoltar.
Vam haver de veure com s’ensorrava la casa,
com s’obria el terra, i després
ens vàrem dispersar als quatre vents.

Raymon Carver
In a Marine Light
Bajo una luz marina. Visor Poesia.
Versió catalana de Jordi Condal.

FELLINI al CaixaForum

2010-04-07T08:01:00.002+01:00

Amigues meves,
Per si no ho sabíeu us aviso, Fellini és un monstre.
Dediqueu-hi una hora i mitja.
És de franc.
Us desvetllarà el camí que porta d’una obsessió a una bella història.
Si us sobren vint minuts veieu “Objectes desclassificats”

Quan podrem tornar a veure en un cinema
Armacord, el Satiricó o 8 ½ en programació normal?

Un altre dia torneu-hi per veure la “cosmètica dogmàtica”.
O l’art de fer passar per art allò que “no és res”.
O el dubte de si us la foten pel davant o pel darrere.
O serà que una servidora viu apalancada?
Veieu-ho i dieu-me’n alguna cosa!

La senyoreta Pepis
Web de Caixaforum

LA SENYORETA PEPIS EXPLICA LA HISTÒRIA RECENT. Part II de V. LA DESACTIVACIÓ DE LA SOCIETAT CIVIL AMB L’ARRIBADA DE LA DEMOCRÀCIA

2010-04-01T10:46:00.002+01:00

La forta tradició associativa de caire anarquista, vegetarià, esperantista i la imatge de la CNT va quedar destruïda per l’operació atribuïda al ministre Martin Villa de la crema de l’Scala l’any 78. Una servidora estava entre aquells vailets eixalabrats que un confident de la policia entabanà perquè llencessin coctels molotov. Però va dir un testimoni, un quiosquero que al cap de poc morí misteriosament que bastant abans hi havien entrat tres senyors mudats, amb maletes. I després sortiren sense les maletes. I també es va dir que l’Scala començà a cremar per la part del darrere abans que els xicots tiressin allò a l’entrada.

El cas és que s’aconseguí associar altre cop a la CNT amb la imatge de violència i frenar el seu creixement espectacular, sis mesos després de la seva legalització.

L’any 79 es celebraren les primeres eleccions municipals i una servidora es va presentar per les llistes d’un dels nombrosos partits minúsculs. Molts dels fills dels de tota la vida van anar a escalfar cadira a les administracions i, en sentir-se incomodats per la pressió de la xarxa ciutadana, van organitzar una estratègia per desactivar-la, essencialment incorporant els líders i elements més actius a les estructures del poder.

Aquesta estratègia aconseguí desmuntar les organitzacions existents, trencar la xarxa de comunicació i la voluntat d’unificar esforços que els donava poder. S’aconseguí difondre la creença que ja s’havia aconseguit tot i que no era convenient tibar més la corda sota la amenaça d’una possible involució. L’intent de cop d’estat del 23 F es produeix el 1981.

La desactivació de la xarxa de mobilització política trencà també la xarxa per on circulava la cultura, per on es difonia la nova cancó, el roc laietà, el teatre alternatiu. Actes massius com el festival de Canet, el festival del Parc de la Ciutadella, la Festa de Treball i els recitals de poesia del Price entre d’altres van deixar de celebrar-se.

La senyoreta Pepis.

LEOPOLDO MARIA PANERO l’art de la bogeria

2010-03-26T08:23:00.001Z

Leopoldo Maria Panero és el poeta maleït en llengua castellana que teixeix els seus discursos al llindar entre realitat i somni. Camina per la corda fluixa entre la clarividència i la desraó. Manté l’equilibri precari del compromís amb la realitat sense oblidar els malsons. A partir d’un concepte de la literatura considerada com una tauromàquia, el poeta es juga la vida en cada vers, en un procés d’equilibri impossible entre la creació i l’autodestrucció. Artaud de la poesia espanyola, eventualment sortia del manicomi per a fer algun recital. Actualment, no ho sé. També us recomanem el recull Last river together editat per Editorial Ayuso l’any 1980, segurament deu haver-hi edicions més modernes però no les conec.

En la meva ànima podrida put la fetor del triomf
la cavalcada del meu cos en ruïnes
on les meves mans per mostrar la victòria
s’agafen al poema i cauen
i una vella ensenya el seu cul enrojolat
a la victòria
pàl·lida del paper en flames,
nu, agenollat, els membres balbs pel fred
en actitud de triomf.

HIMNE A SATAN

Tu que ets només
una ferida a la paret
i una esgarrapada al front
que indueix suaument a la mort.
Tu ajudes els febles
millor que els cristians
tu véns de les estrelles
i odies aquesta terra
on homes descalços que agonitzen
dia rere dia s’agafen de les mans
i busquen entre la merda
la raó de la seva vida;
com que vaig néixer de l’excrement
t’estimo
i estimo posar sobre les teves
mans delicades la meva femta
El teu símbol era el cérvol
i el meu la lluna
que la pluja caigui sobre
els nostres rostres
i ens uneixi en una abraçada
silenciosa i cruel on
com el suïcidi, somni
sense àngels ni dones
despullat de tot
tret del teu nom
dels teus petons en el meu cul
i de les teves carícies a la meva calba
ruixarem amb vi, orina i
sang les esglésies
regal dels mags
i a sota el crucifix
udolarem.

Poemas del manicomio de Mondragon
Ediciones Hiperión.
Versió catalana de Jordi Condal

JORDI CONDAL, MEMBRE DE RAMAT DE PEDRES GUANYA EL PREMI RECULL DE BLANES DE TEATRE AMB “AL LÍMIT DE LA FUGIDA”.

2010-03-16T07:15:00.003Z

El diumenge 14 de març es lliurava a Blanes la 46ª edició dels prestigiosos Premis Recull. Jordi Condal, escriptor, agitador cultural i director artístic del Festival Còdols de poesia de Cerdanyola des del 2004 va rebre el de TEATRE per la seva obra “Al límit de la fugida”.

Es tracta d’un “monòleg” per a dos personatges August i Clown amb l’aparició d’una figura femenina en el darrer acte. En aquesta obra l’autor rep la influència i ret homenatge a Beckett, Auster, Pedrolo i fins i tot als humoristes Faemino i Cansado.

El primer dels quatre actes de al límit de la fugida va ser presentat a Cerdanyola amb l’autor fent d’August i Jordi Sants fent de Clown el juny del 2009 dins el cicle “Còdols a domicili” al Te art del carrer Sant Ramon. En trobareu un tast aquí: http://www.youtube.com/watch?v=gwm-qBylMLs

Enguany el premi de narració ha estat per a Ramon Pardina de Barcelona, el de poesia per Eva Baltasar de Girona, el de periodisme per Àngel Rodríguez de Salt i el retrat literari per Jaume Vellvehí, de Mataró. Recordem que entre els guanyadors del Recull en anteriors edicions hi trobem: Joaquim Carbó, Montserrat Roig, Maria Mercè Roca, Josep-Francesc Delgado, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere, Vinyet Panyella, Jordi Cervera, Víctor Alexandre, Oriol Izquierdo i Jaume Subirana i Josep Maria Fonalleras entre tants d’altres.

L’acte és va celebrar a l’Hotel Montferrant de Blanes amb prop de dos-cents assistents en un ambient agradable i distès i cal dir que les gambes estaven boníssimes. I, el mal és que no paraven de portar-ne.

LA SENYORETA PEPIS EXPLICA LA HISTÒRIA RECENT. Part I de V. EL PES DE LA SOCIETAT CIVIL EN LES DARRERIES DE LA DICTADURA

2010-03-06T09:59:00.002Z

Els darrers anys de la dictadura i a l’inici de la democràcia una servidora s’ho passava teta a les reunions setmanals dels veïns del meu barri. Ens trobàvem en una plaça sense urbanitzar i xerràvem i quedàvem per anar a prendre cerveses o per fer un sopar improvisat a casa d’uns o altres, on cadascú portava el que tenia, o per anar a una actuació semi clandestina al casal parroquial on cantava el Pi de la Serra o la Guillermina. O feien una obra súper revolucionària que no s’entenia res. I l’havíem d’aturar a la meitat i sortir espaiats perquè a fora hi havia un parell de “porqueres” aparcades plenes de grisos.

Així, a lo bèstia vàrem desmuntar una planta asfàltica a Nou Barris que subministrava betum per als cinturons de ronda i vàrem crear l’Ateneu Popular de Nou Barris, dels pocs Ateneus que encara funcionen de manera assembleària. No us enganyaré: els sindicats i els partits, essencialment els comunistes que n’hi havia una dotzena, eren els que ens mobilitzaven i tramaven en secret el que la gent tiràvem endavant a la llum del dia. Molta gent es movia, treballadors, estudiants, esquerranosos, mestresses de casa, catalanistes, perquè vivíem una situació d’il·lusió, una expectativa de canvi. Tot estava per fer. És cert que vivíem enganyats per una imatge falsejada dels països del comunisme real. I que l’Assemblea de Catalunya, que aplegava les forces progressistes i democràtiques va ser un factor influent.

Ah, i el proper dia us explicaré allò dels vailets que van cremar l’Scala sota la direcció d’un infiltrat que els va fabricar els còctels molotov. Que fins i tot els fiscal del cas va quedar avergonyit de com va anar el judici.

La senyoreta Pepis.

LA CULTURA VA COL·LABORAR DECORATIVAMENT AMB EL DESPOTISME I LA MASSACRE DEL SEGLE XX.ÉS QUE L’ART I LA FILOSOFIA INHIBEIXEN LA CAPACITAT DE RESPOSTA?

2010-03-02T15:43:00.002Z

En un sentit més general, però no pas del tot evident, la capacitat d’assimilar raonaments complexos, de ser sensible a un diàleg platònic, a un tractat de Spinoza o de Kant, a un sonet de Shakespeare, caracteritza una minoria. Això també és vàlid referit a les arts i a la música clàssica i moderna. Una boira d’hipocresia política i camàndules pedagògiques envolta tot aquest tema. La “correcció política” i la submissió penitencial als drets del populisme fan que sigui gairebé il·lícit afrontar les barreres sòlides que poden allunyar la majoria dels homes i les dones a l’accés a les altes esferes de la cultura.

La incapacitat de l’alta cultura per defensar la seva posició d’una manera efectiva , el que s’ha anomenat “la traïció dels clergues”, prové d’una anàlisi funesta, tot i que sovint reprimida. La barbàrie del segle XX va esclatar des del centre de la civilització europea. Va prosperar a l’escenari mateix del mèrit estètic i filosòfic. Els camps d’extermini no es van aixecar pas al desert de Gobi ni a l’Àfrica equatorial. I quan va sorgir l’amenaça de la barbàrie, les humanitats, les arts, la majoria dels plantejaments filosòfics, es van mostrar impotents. Encara pitjor, la cultura va col·laborar decorativament amb el despotisme i la massacre. Hi va haver molts amants de les belles arts i la música clàssica entre els botxins, molts professors de la gran literatura entre els aduladors. Lluny d’humanitzar els nostres reflexos, com dirien Aristòtil o Mathew Arnold, les grans ficcions, les obres mestres de l’art, les melodies encisadores, inhibeixen la nostra capacitat de resposta –una noció clau- davant la necessitat humana, el patiment i la injustícia. Com si d’alguna manera ens anestesiessin, ens poden deshumanitzar.

Llegir o escoltar música clàssica a través d’Internet ja és possible, però aquests plaers i l’esforç que necessàriament comporten, competiran, en una proporció de prestigi i suport econòmic comuns, amb l’entreteniment de masses més brutal i enterbolidor, amb l’esport (la veritable teodicea és el bombardeig futbolístic). La llibreria seriosa competirà, en condicions absurdament desiguals, amb l’empori de pornografia de la porta del costat. Els que en un altre temps han estat mandarins i artistes maldaran cada vegada més per arribar a l’estrellat en els mitjans de comunicació de masses. Les aspres bondats de la privacitat i el silenci, de la impopularitat, de la qual depenen el pensament seriós i la creació original, seran cada vegada més difícils d’aconseguir. La democràcia es malfia de la solitud.

Si s’ha de reforçar la qualitat, les demandes populistes hauran de cedir davant d’un ordre de mèrit en què l’excel·lència genuïna es pugui distingir del creixement vertiginós de les formes paràsites. L’únic que fa falta és l’empenta política que posi al descobert i desafiï aquest desdeny per la vida intel·lectual, aquesta desconfiança en l’eminència que caracteritza el consum de masses en el capitalisme recent. Insisteixo: hem de reconèixer que el talent humà i els recursos per a l’esforç de concentració mental estan distribuïts de manera desigual; que no tot home i tota dona poden empassar-se Kant. “Elit” vol dir una cosa molt senzilla: significa que hi ha coses que són millors que altres, que no s’admet ningú en un departament de física sense competència matemàtica, que Bob Dylan, tot i els seus dons fascinants, no es pot equipara a Keats.

El cor de la qüestió és, però, la transmissió d’una culturització fonamental, és a dir la capacitat de respondre a allò que és més desafiador i creatiu dins les nostres societats i de prendre-hi part. La capacitat d’experimentar les energies del debat ben fonamentat i contribuir-hi, de distingir les “notícies que sempre són notícia”, com va dir Ezra Pound, d’entre les onades de ximpleries efímeres, superstició, irracionalitat i explotació comercial. Les propostes provisionals que ara exposaré semblaran utòpiques, escandalosament utòpiques fins i tot. Hi ha moments de crisi, però, en què només el que és utòpic és realista.

Hi ha nombroses comunitats i tradicions ètniques que no tenen manifestacions del que es podria denominar pròpiament “literatura”. No existeix cap societat de la terra, per molt “primitiva” que sigui, per molt desfavorida que es trobi des del punt de vista econòmic i ecològic, sense música. Els llenguatges de la música no necessiten traductors (tampoc els del càlcul matemàtic). Preconitzo un pla d’estudis fonamentat en les matemàtiques, la música, l’arquitectura i les ciències de la vida amb èmfasi especial en la genètica. Ensenyat des d’un punt de vista històric i a través de l’ordinador.

Extret de “Períodes lectius” dins “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. ARCADIA. 2008.

PEL DRET A DECIDIR. PEL DRET A PARLAR-NE. PERQUÈ CAL PARLAR-NE “CERDANYOLA DECIDEIX”

2010-02-26T08:28:00.001Z

L’associació Ramat de Pedres ens hem adherit al grup d’entitats que volem promoure la consulta popular sobre el dret a la independència.
Sabem que Cerdanyola és un ermot. Sabem que molta gent vinguda del sud ja fa molts anys, no ha volgut fer d’aquesta terra la seva terra.
I ara hem començat un cicle nou. El vint-i-cinc per cent del jovent ha arribat de terres encara més llunyanes. Hem de solucionar el problema de l’amor a la terra. Entre tots hem de construir una Catalunya nova. La nostra. I hem de decidir si això és possible a dins de l’estat espanyol.

XISC, el cineclub, compleix 150 anys. La senyoreta Pepis informa.

2010-02-23T08:05:00.002Z

Com tothom sap el cineclub de Cerdanyola, Xisc, es va fundar abans que s’inventés el cinema. Cada dijous a dos quarts de deu del vespre una colla de pagesos amb els seus carros i alguna tartana es reunien a la vinya on ara hi ha l’ateneu. Es preguntaven si ja s’havia inventat el cinema, coi, si que triguen aquests Lumière, es deien.

Afortunadament d’això ja fa molts anys i la colla dels Xiscnèfils no para de portar bones pel·lícules. Si no els coneixeu, aneu-hi igualment, segur que en fan una de bona. De les millors. Darrerament, una servidora ha vist “3 setmanes amb la família” de la Mar Coll i “Petit Indi” del Marc Recha. Dues autèntiques joies que parlen de llocs que coneixem i de persones que podríem ser nosaltres mateixes. Aquest dijous en passen una del Giuseppe Tornatore, el director de “Cinema Paradisso”, segur que us en recordeu.

A dos quarts de deu. Ah, i al bar de l’Ateneu hi podeu fer un entrepà calent i una Moritz per no entrar amb la panxa buida. O una barretxa per anar-hi ben calentons.

ÉS UNA RECOMANACIÓ DE la senyoreta Pepis.

STEINER. II de III. L’HUMANISME OCCIDENTAL SOL MIRAR ENRERE, EL CIENTÍFIC, ENDAVANT. NO ÉS POSSIBLE ENTENDRE EL MÓN ACTUAL SENSE UNA BONA BASE...

2010-02-11T09:08:00.003Z

L’HUMANISME OCCIDENTAL SOL MIRAR ENRERE, EL CIENTÍFIC, ENDAVANT. NO ÉS POSSIBLE ENTENDRE EL MÓN ACTUAL SENSE UNA BONA BASE MATEMÀTICA I INFORMÀTICA

A Occident, el concepte de culturització és inseparable del desenvolupament dels monestirs i les escoles religioses després de la decadència de l’Imperi romà. Aquesta elit culta, aquests homes (i excepcionalment dones) de lletres asseguraven, en el sentit més pragmàtic, la preservació i la transmissió fragmentària de la civilització antiga, una transmissió atenuada i esmenada per la revelació cristiana. Aquesta herència va comportar un desdibuixament del terme cultura, que va adoptar almenys dos significats principals. En el nivell més elevat, ser culte volia dir formar part d’una communitas, compartir el codi de referència dels instruïts. Indicava la propietat mateixa dels mitjans materials de llegir i escriure. Aquesta communitas va possibilitar la gran època de la biblioteca privada que arriba fins a mitjà segle XX. Comprenia els productors i els consumidors de literatura: els legisladors i els eclesiàstics, els científics i els filòsofs, els pensadors polítics, els metafísics i els poetes.

De manera molt gradual, l’alta cultura i les tècniques comunicatives es van anar filtrant cap avall. Les biblioteques van esdevenir públiques, l’ensenyament i la culturització es va estendre a la població en general. El paper de la impremta i del material imprès, com ara la premsa barata va se essencial. Durant generacions, l’ensenyament es va mantenir en un nivell elemental. La gran majoria de les classes camperoles i obreres deixaven l’escola abans d’hora, sabien de lletra només en el sentit més superficial i restringit. A tot estirar podien entendre textos bàsics. Quins llibres podien llegir, i ja no diguem tenir? Als Estats Units, els publicitaris i els mitjans de comunicació de masses intenten, sempre que sigui possible, evitar les paraules de més de dues síl·labes i els subjuntius. Les frases subordinades són gairebé suprimides. El potencial educatiu de la televisió és manifest. Ara per ara, però, les seves bondats son ambigües. La imatge senyoreja sobre el text. Hi ha hagut imposicions edificants de culturització de masses des de dalt a Turquia, a la Unió Soviètica, en àmplies zones de la Xina. Els dictadors poden dictar. La democràcia del mercat de masses és més indulgent. L’avenç definitiu de la humanitat en el camí de la ciència i la tècnica es pot atribuir al postulat de Galileu segons el qual el llenguatge de la naturalesa, de la realitat en moviment són les matemàtiques. Fins i tot disciplines que havien estat considerades durant molt de temps alienes a les matemàtiques com la lingüística, la teoria social i l’antropologia , han esdevingut cada cop més dependents dels algoritmes matemàtics. Introduir-se en els mons de la informàtica i de la teoria de la informació, de la intel·ligència artificial i de la xarxa vol dir introduir-se en les matemàtiques.

La diferència fonamental entre les humanitats i les ciències és la fletxa del temps. Gairebé per definició, les ciències i la tecnologia es mouen endavant. En la major part de la seva activitat, l’humanista occidental mira sempre enrere. Estudia, ensenya, comenta, la filosofia, la literatura, la música, les belles arts i la història del passat. Als teatres d’òpera, a les sales simfòniques o en els recitals de música de cambra, la programació es basa en un noranta per cent, si fa no fa, en els clàssics. A Occident, les humanitats i les arts són virtuosismes del crepuscle i l’evocació. Les raons d’això escapen d’un diagnòstic sòlid. El fenomen mateix podria ser una il·lusió òptica. En el pensament, en les arts, la tradició pot inspirar i a la vegada paralitzar. Fixeu-vos en l’astúcia recuperadora que trobem en molts dels nostres mestres moderns. Joyce incorpora Homer, Picasso recull obertament l’art que es desenvolupa a occident des de les pintures rupestres fins a Velàzquez i Manet, Stravinsky aplica canvis metamòrfics sobre pautes del Renaixement, el Barroc i el segle XVIII. “La terra gastada” d’Eliot, els “Cantos” de Pound, són un impuls terminal, gairebé desesperat, de catalogar el passat abans que el museu tanqui.

Em sento temptat de parlar d’”una tercera cultura”. La revolució que ha generat l’ordinador modern, internet, el màrqueting planetari de la informació a través de satèl·lits (pot tenir propietari el coneixement?), la intel·ligència artificial i els mitjans teòricament il·limitats d’emmagatzematge i recuperació en bancs de memòria i mecanismes de recerca (Google), té un vigor i unes conseqüències incalculables. Dia a dia, la culturització digital està esdevenint el “rite de passage” a l’esfera adolescent i a l’adulta. La pantalla electrònica s’ha convertit en el mirall per a l’home. Ara ja és versemblant afirmar que les comunitats i els individus (entre els quals em compto) incapaços de dominar el processador i els mecanismes de recerca i navegació, seran relegats a una nova classe marginada. Les esperances de preservar o fer ressuscitar la culturització humanística en un sentit tradicional em semblen il·lusòries. Aquest conreu de les lletres, aquest domini dels clàssics, pertanyia a una elit. La receptivitat respecte a l’alta cultura no és ni de bon tros natural o universal.

Extret de “Períodes lectius” dins “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. ARCADIA. 2008

A SERIOUS MAN dels germans Coen

2010-02-03T19:18:00.003Z

Una es pregunta per què als germans Coen els ha interessat explicar-nos una història tan igual a moltes altres que ja s’han explicat? I per què la situen l’any 1967, un any abans del maig del seixanta-vuit, amb la guerra del Vietnam en marxa, sense que en veiem cap referència. Per què ni tan sols quan el protagonista està a la teulada arreglant l’antena veiem els límits d’un poble tancat sobre ell mateix. Només al somni, segons abans que el germà sigui abatut per un tir del veí fatxa, s’aprecia el límit del llac. Es torna a veure un horitzó, no gaire falaguer, just al final, quan s’acosta el tornado.

El protagonista més que un home seriós és un babau que es deixa prendre el pèl pels que l’envolten, fins ens irrita la resignació amb què accepta les desgràcies, gairebé preparant el camí –i aquesta sensació els Coen ens la transmeten prou bé- per a la propera catàstrofe. La dona té un afer amb un penques, que va de gurú, només interessat a fotre-li les peles, el fill, fumeta, està tota la pel·lícula pendents d’un bitllet de 20 dòlars que ha pres a sa germana que ella, al seu torn, ha pres a son pare. El germà, un camàndules jugador que viu a la seva esquena, amb un giny que li drena una pústula. Una es pregunta si podien trobar quelcom més fastigós per estar-nos-ho mostrant tota la peli? I consti que només veiem esparadrap, el tub i un aparell.

I ell, Larry, que no s’assabenta de res ni es comunica amb ningú, un home racional que confia en la ciència, en les matemàtiques. Fins i tot, davant el dubte de si la seva dona se n’ha anat al llit amb l’amant omple una pissarra amb la demostració del principi d’indeterminació –clar paral·lelisme amb el mentàlicus del germà- i conclou que mai podem estar segurs de res. És, potser, que la pel·lícula planteja el conflicte entre la raó i les emocions? La imatge del món que construeix la raó té poc a veure amb la realitat. I els rabins no tenen resposta per a les preguntes que Larry es planteja.

El conte del començament és genial. Un pagès que es declara un home racional i no creu en esperits, ni tan sols quan els té davant del nas. Larry és un home rutinari, que fa allò que se suposa que ha de fer i que un bon dia, sense saber perquè, com en la història bíblica de Job, comencen a ploure-li desgràcies. A Europa l’esperit de la Il·lustració, a mitjans del segle divuit, va posar l’home al centre del món i va substituir la llei divina pels drets humans com a fonament de les nostres conviccions. El quadre de personatges que ens pinten els Coen ens mostren que aquest esperit, als EEUU no ha arrelat. La pel·lícula suposa un crítica ferotge al model de vida americà i a les estructures i modus de comportament –digueu-ne màfies, si voleu- de les diferents esglésies. Hi ha pel·lícules que guanyen en una segona visió i aquesta és una d’elles. Riureu més, us ho asseguro, xatets i guapetes.

Marilyn Maragall i Pitiflú
Les ungles més llargues i honorables dels països catalans.

GEORGE STEINER. Part. I de III. EN EL MÓN ACTUAL L’OBSESSIÓ INTEL·LECTUAL ÉS CONSIDERADA UN CÀNCER DE SOLITUD, UN COS ESTRANY I PROFUNDAMENT SOSPITÓS

2010-01-26T15:34:00.002Z

Els canvis en l’ensenyament secundari i superior al Regne Unit durant aquestes últimes dècades han estat transcendentals i confusos. En general les modificacions han consistit a abaixar el nivell de qualitat, en un intent, en gran part polític, d’esmenar generacions, potser segles, d’injustícia social. Han proliferat les noves universitats, però n’hi ha massa que han quedat relegades a la mediocritat i a la formació professional. Hi ha titulacions de cuina, de bellesa i de màrqueting d’activitats aquàtiques. A Anglaterra, passa massa sovint que l’adolescent que acaba el col·legi, fart de la seva ment inactiva, amb prou feines ha adquirit la cultura bàsica i les nocions de càlcul exigides per la vida moderna i pel món laboral. Es calcula que la seva capacitat lectora correspon a la d’un nen d’onze anys. El sistema està creant una subclasse ingent de semianalfabets amb un vocabulari i un domini de la gramàtica que redueixen els sentiments i les ambicions a una vulgaritat funesta. Mentrestant es multipliquen les formes encobertes de selecció i els pares de classe mitjana arriben a endeutar-se o a simular filiacions religioses per poder assegurar un ensenyament de qualitat als seus fills. A Anglaterra la “intel·ligència”, una passió intel·lectual massa manifesta, l’ambició “de la raó” i aquells valors mandarins tan estesos a França, fa temps que estan desprestigiats. Es censuren tant a l’escola com en la política. Intel·lectual és gairebé un terme de retret o de menyspreu. Però és precisament aquest esperit filisteu, aquest recel pel que és abstracte i ideològic el que ha proporcionat a la història anglesa la seva trajectòria de tolerància, d’immunitat irònica davant del carisma intel·lectual. El feixisme i el leninisme-estalinisme amb prou feines van despertar les emocions d’uns quants.

És una trivialitat assenyalar l’allau de semialfabetisme que ha sepultat la major part de l’ensenyament secundari americà. Es desconeixen les més proverbials al·lusions bíbliques i referències dels clàssics mundials. La comprensió de frases que inclouen subordinades disminueix així com els recursos de vocabulari. Per a una majoria cada vegada més gran, fins i tots els elements de càlcul són un misteri inaccessible. Hi ha el “cretinisme” i la censura de la “correcció política”; el xantatge del conservadurisme religiós, fins i tot el fonamentalisme conservador de l’Amèrica interior. La ironia i el qüestionament escèptic són antipatriòtics. Els intents d’emmordassar la teoria de l’evolució només en són l’exemple més conegut. Ara bé, al nivell més alt, l’ensenyament de postgrau americà és incomparable. Lidera el planeta pel que fa a ciències pures i aplicades, i a les ciències empresarials. Amèrica és el centre neuràlgic de les publicacions científiques internacionals, de la recerca mèdica, de la teoria i la tecnologia de la informació. L’erudit ha de recórrer a les grans biblioteques i arxius americans. Avui, més que mai, l’objectiu de l’ensenyament és el patriotisme unificador, l’orgull nacional i la integració sota una deïtat americana. No és només que la mediocritat política, la corrupció i el populisme illetrat floreixin: l’eminència intel·lectual és marginada tan sovint que l’encant de la llengua es panseix sota la piconadora de l’infantilisme dels mitjans de comunicació. La democràcia popular i la vida del pensament son incompatibles, l’obsessió intel·lectual és un càncer de solitud, un cos estrany i profundament sospitós dins del clamor gregari del clima americà.

Extret de “Períodes lectius” dins “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. ARCADIA. 2008.

THE BLACK RIDER. PETITES GRANS PRODUCCIONS

2010-01-22T12:42:00.002Z

Vaig anar-hi per Robert Wilson i Tom Waits autors respectivament de la dramatúrgia original i de les cançons. Una òpera, cabaret canalla, a Gràcia, al nou Almeria Teatre, molt a prop del metro de Joanic. No us la perdeu. Perquè l’absolutament desconeguda Bealia Guerra és un monstre: interpretant, cantant i sobretot movent-se. Perquè Jordi Vidal i Ferran Frauca més que interpretar, broden el personatge. Perquè l’espai escènic, el vestuari i el maquillatge estan molt ben resolts. La direcció de Víctor Àlvaro l’encerta per totes bandes, els actors canten de meravella, els músics sonen de manera increïble i el conjunt resulta espatarrant. És una producció modesta, en un teatre modest que, si Barcelona fos una ciutat culturalment com cal estaria un any en cartell. Potser s’hi estarà.

També, dies passats, vaig tenir la sort de veure “Petita feina per a pallasso vell” a la Sala Muntaner amb Monty, Claret Clown i Jordi Martínez. El text, una excusa perquè tres actors excepcionals demostrin el que duen a dins. Una altra producció modesta en un teatre modest amb un resultat artístic molt per sobre del que estem acostumats. M’he assabentat que roda pel món i aviat vindrà a Cerdanyola.

Ara, pateixo perquè no se’m passin “Regla de tres” a la Nau Ivanow, “Boulevard” a la Villaroel, el Viaje del Circ Raluy, “Figuretes de vidre” de Tennessee Williams a la Sala Muntaner, “Un marit ideal” d’Oscar Wilde al Teatre Goya i “Non solum” amb el Sergi López al Teatre Zorrilla de Badalona. Com que no donaré abast a veure-les totes us demano opinió. Els que n’hagueu vist una o altra informeu-me perquè no em deixi perdre allò que s’ho val. Escriviu-me al bloc, xatets i guapetes.

Marilyn Pujol i Carbonet
Les cames més llargues i honorables dels països catalans.

“TOTS DUEM UN ÀNGEL I UN DIMONI A DINS"

2010-01-18T09:09:00.002Z

i en la poesia, Miquel Àngel Riera hi reflecteix el seu àngel; en canvi, en la majoria de les seves novel·les, és el seu dimoni qui es fa més present”. Així s’explicava la Roser Vallès, dona del poeta, després de l’homenatge que el Ramat de Pedres, amb l’acompanyament musical del grup ANÍMIC, li va retre a l’Espai Mallorca. “No m’agrada que me diguin que sóc la vídua de Miquel Àngel, jo sóc la seva dona, el tinc molt present i m’ha deixat la seva obra, que m’acompanya. En aquest món d’avui, amb aquest fragor de les modes canviants i amb tanta de gent jove que ho fa tan bé, per a un autor que ja no hi és resulta molt difícil defensar la seva obra. Després de catorze anys de la seva mort, cada poc, aquí i allà, es fa un acte en record seu i jo procur anar-hi sempre que puc, aleshores ell se’m fa més present que mai, en la seva paraula, pronunciada per boca d’altres. Per això vos dic que segueixo essent la dona de Miquel Àngel Riera, no la seva vídua, i ara, quan vos escoltava dir els seus poemes, me’l sentia altre cop molt a prop”. Així finalitzava l’homenatge al poeta manacorí dins el cicle Còdols a domicili, que es dugué a terme amb la col·laboració de la Cèlia Sànchez-Mustich, l’Albert Benzekry, la Carme Llitjós, l’Amanda Vich i l’Abigail Monells. A les imatges podreu apreciar els quadres de l’Andreu Terrades que feien d’escenografia involuntària. Al canal de YouTube del Ramat de Pedres trobareu vuit talls dels disset poemes que foren recitats. Alguns dels presents, fins i tot vam tastar l’entrepà de sobrassada, mel i poma al forn, del Xalar Cafè ubicat al mateix local, al fons de la llibreria, que ha estat puntuat com el segon millor entrepà dels que es despatxen a Barcelona pel Time Out nº 101.

Ramat de Pedres a l'Espai Mallorca amb Miquel Àngel Riera

2010-01-14T07:34:00.002Z

L’ESPAI MALLORCA ÉS UNA LLIBRERIA ON TROBAREU
tot allò que es publica a les illes i molt més. Un bar tranquil i un espai
agradable on es sol fer actes de poesia i presentació de novetats editorials.

El dijous 14 de gener a les 19,30 h (dos quarts de vuit del vespre) RAMAT DE PEDRES, dins el cicle dedicat a tres grans poetes dels països catalans, hi presenta l’espectacle antològic sobre la poesia de Miquel Àngel Riera. Ens acompanyen les atmosferes místiques i siderals que han composat els ANÏMIC, grup revelació del 2009 http://www.myspace.com/animicblog que ha actuat al SONAR, a CAIXAFORUM, al CCCB, a la Sala Apolo i ha cantat Nadales amb el Petit de cal Erill a l’Auditori. Jordi Condal i Jaume Sobrevals: Veu. Han anunciat que ens acompanyaran en aquest Homenatge a Miquel Àngel Riera Roser Vallès vídua del poeta i les seves dues filles, els poetes Albert Benzekry i Cèlia Sànchez-Mustich a més de Josefina Vidal i Carme Llitjós entre d’altres. http://www.youtube.com/ramatdepedres#p/u/7/ufwBtbMqpwM

...Perquè resulta que us estim començant per la carn,
succeeix que us estim perquè us veig de carn,
que la carn que us estim és estrictament vosaltres,
que no aconseguesc destriar-vos si us cerc més enllà d’ella,
que en feis olor i m’agrada fer-ne també amb vosaltres,
que tota l’estètica de la corrupció que ens pot salvar exactament
comença a la divina carn humana.

Les sensacions, els sentiments i les idees són universals i s’expressen en la comunicació personal i en l’art. Música, pintura o les matemàtiques no, però la poesia sí que es construeix sobre l’edifici de la llengua: maó a maó, paraula sobre paraula.

quan el que de veritat voldríem
seria fer-li córrer,
per cada indret del seu paisatge amb caderneres,
la carícia aferradissa d’una paraula
o l’adjectiu d’una carícia,
fugaç com el reflex d’un migdia dins un vas d’aigua.

Veniu a celebrar amb nosaltres la poesia absolutament vigent de Miquel Àngel Riera, com un castell de focs, ecologista avant la lettre, defensor d’una religiositat laica fonamentada en la bellesa, en els sentits, en l’amor i amb un teixit textual planer però riquíssim i multicolor.

T'estim perquè existeixes. La més clara
dimensió del meu amor, i la més alta,
es diu tocant-te.

La poètica de Riera assenyala la dimensió estrictament humana de la vida sense idealitzacions enganyoses. La seva rebel·lió contra les rigideses d’una societat ancorada en un passat de repressió i mesquineses culminà en el seu darrer recull El pis de la badia.

Ja n’estic fart de tants i tants d’obstacles
que em feren créixer esmús i esquiterell,
i d’apropar-me al goig ple de temences
com si el plaer fos d’altri i no fos meu.
Vull pecar molt, de totes les maneres,
a contrapèl de tots els manaments.

ESPAI MALLORCA. Dijous 14 de gener a les 19,30 h.
C/ del Carme 55, 08001 Barcelona (m) liceu tel: 93 442 91 93

Ramat de Pedres

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ACOMIADA ELS CÒDOLS A DOMICILI

2009-12-17T08:07:00.000Z

En veure’t escampada per sobre el llit, Françoise,
amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim,
m’entra el desig, Françoise, d’ésser bo totalment,
i m’entren unes ganes terribles de plorar,
plorar entre els teus pits, Françoise, i els teus cabells,
i de dir-te germana, car el pecat, Françoise,
hi ha certs moments que ajunta com ajunta la sang.
El pecat, el fracàs, totes aquestes coses.

L’Hotel París (1954) 1973.

Els versos de Vicent Andrés Estellés van compartir tes amb menta, batuts de fruita i Moritz diverses al Teart de la nostra ciutat en una sessió càlida i distesa. Al Ramat de Pedres també ens van agafar unes ganes terribles de plorar entre els pits de Françoise, a l’Hotel París, per acomiadar el cicle i arrenglerar-nos amb tots els pecadors de bona voluntat.

Còdols a domicili arriba a bon fi en aquest periple on hem anat escampant la millor poesia del països catalans per cinc ambients de Cerdanyola: l’Escola i sala d’art el Balcó de les germanes Sans; l’envelat de la Festa Major d’hivern de la plaça sant Ramon; el MAC amablement cedit per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament que patrocina el cicle on també va acudir el Director de la Institució de les Lletres Catalanes (l’altre patrocinador); el Centre Cívic de Montflorit i la seva sorollosa quitxalla, a més del ja esmentat Teart on regna la càlida amabilitat del Raül i les seves noies. Una mitjana que supera (just justet) els cent espectadors ha vist cadascun dels quatre espectacles, dotze poetes de Cerdanyola hi han dit els seus propis textos i deu recitadors alguns dels quals ni tan sols havien sentit a parlar d’Estellés, de Miquel Àngel Riera o d’en Vinyoli els han conegut i recitat. Amb la col·laboració d’innombrables músics, pintors i ballarines. Acompanyats per l’escalf del gran -incomparable- Francesc Garriga, Anna Aguilar Amat, Marc Romera, Albert Benzekry i Aleix Rengel que ens han ajudat a dir la poesia dels mestres.

Podem prometre i prometem, que poc després de Reis i abans de carnaval, farem públic un manifest on valorarem el cicle, analitzarem la situació cultural de Cerdanyola, farem unes propostes de futur i, podeu estar-ne segurs, no deixarem res per verd.

Ramat de Pedres

Poesia de Riera al Teart

2009-12-05T11:33:00.001Z

Al Teart el dijous tres de desembre la música dels ANÏMIC i la poesia de Miquel Àngel Riera van encaixar com un puzle una dins l’altra. Havíeu llegit una descripció més subtil de la pell de la persona estimada? I aquestes metàfores gairebé explosives. Aquest és el poema X del seu recull Paràbola i clam de la cosa humana de l’any 1974.

Mai no podreu saber
si encara és aire
o ja és carn:
té tots els atributs
per ser identificada
com un rastre de passarell
encaixat
dins l’escletxa subtilíssima
que tolerau
entre vosaltres i el món.
No glateix si no es comprova:
es realitza pel tacte,
i accedeix a l’existència
si una mà la fendeix
com un vol ras de tords
a trenc de llums darreres.
No té presència per si mateixa:
Just si hi és, és l’altre.
Adorau-la:
és la pedra del sol
sagrada
i la tebior que guarda
és la mesura
de tots els ardiments
de l’home.
És per mor d’ella
que començau
i acabau
inversemblantment
al punt exacte de l’espai
on s’organitza el prodigi
de la vostra forma.
Cap paraula del món
exulta
tan plena de significat
com els suau frec
consentidor
amb què adjectiva goigs,
saludadora,
quan un dit passa
demoratiu
pels seus tebis viaranys;
és el misteri
de la persona,
és pura vibració,
és màgia:
el poema perfecte
és tocar pell humana.

El proper dijous 10 de desembre a les vuit del vespre, també al Teart del carrer Sant Martí teniu l’ultima possibilitat de veure el muntatge dedicat a Vicent Andrés Estellés, acompanyats per un trio de vent i corda.

NADALS AMPLIATS, MULTICULTURALS I EXCÈNTRICS a la carpa de la Fira de Santa Llúcia el dijous 10 i divendres 11 de desembre a les set de la tarda.

Acompanya’ns, necessitem l’escalf de la teva presència. Tothom que vingui podrà recitar amb nosaltres.

Ramat de Pedres.

ART, MÚSICA, POESIA I UNA COPA DE CAVA

2009-11-28T10:30:00.003Z

En el marc incomparable de l’escola i sala d’art el Balcó, amb parets d’obra vista i un sostre a doble vessant amb embigat de fusta amb una acústica excel·lent, els versos de Vicent Andrés Estellés van tornar a ressonar ahir a la nostra ciutat en una sessió íntima i d’una intensa comunicació. La sala d’art el Balcó, que no ha costat ni un cèntim al contribuent i que tampoc comporta despeses de manteniment, va acollir l’acte de Còdols a domicili dedicat al poeta valencià i, en acabar, oferí una copa de cava als assistents, tot un detall, cosa que va permetre allargar la vetllada embastant projectes de futur i fent quinieles sobre el futur govern de la ciutat. El grip també va ser present en l’homenatge a Estellés: es feu notar en les veus d’alguns dels assistents i com a motiu d’algunes absències.

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Aquest espectacle es podrà veure per última vegada a Cerdanyola el proper dijous dia 10 de desembre a les vuit del vespre a la teteria TeArt, del carrer sant Ramon.

També al TeArt, però una setmana abans (el dia 3), el grup ANÍMIC acompanyarà l’últim acte d’homenatge al poeta mallorquí Miquel Àngel Riera.

EL DIRECTOR DE LA INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES A CERDANYOLA EN L’HOMENATGE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

2009-11-20T15:39:00.003Z

El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, va ser present a la nostra ciutat en l’homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés, que va tenir lloc ahir dijous dia 19 a can Domènec dins el cicle Còdols a domicili. En la seva intervenció va destacar l’empenta de Ramat de Pedres i la importància que Cerdanyola disposi d’un cicle de poesia d’aquestes característiques. El director de la ILC va estar acompanyat pel regidor de Medi Ambient i d’Educació, Rafa Bellido.

Còdols a domicili, com ja sabeu, és un seguit d’espectacles poètics que a més de donar a conèixer l’obra de dotze poetes cerdanyolencs ha homenatjat tres poetes cabdals dels països catalans: Joan Vinyoli, Miquel Àngel Riera i Vicent Andrés Estellés. Tots aquells que s’acosten al Ramat amb ganes de recitar, de dansar, d’interpretar música o de pintar hi són benvinguts.

L’espectacle d’aquest dijous va congregar més de trenta persones al voltant de l’obra de Vicent Andrés Estellés. A més dels membres del Ramat de Pedres, que diuen els poemes, comptem amb un trio format per Elisabet, Verònica i Pau de l’Agrupació Musical de Cerdanyola i col·laboradors de Veus sense fronteres, de l’artista plàstica Ona Marcet, recent guanyadora del premi de l’Ajuntament de Sabadell per al cartell del dia internacional contra la violència i maltractaments a les dones, de la Maria Casamitjana que n’ha fet l’escenografia, i de l’Aleix Rengel actor televisiu i home de teatre que dirigeix l’espectacle.

Els propers dijous 26 de novembre i 10 de desembre a les 20 h es tornarà a representar aquest espectacle d’homenatge a Vicent Andrés Estellés a la sala d’art El Balcó i a la teteria TeArt, respectivament.

ASSUMIRÀS LA VEU DEL TEU POBLE

2009-11-16T17:03:00.002Z

ESPECTACLE ANTOLÒGIC VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

CÒDOLS A DOMICILI
ELS GRANS POETES DELS PAÏSOS CATALANS

Els que encara baden i no han pensat a treure el nas pels Còdols a domicili que espavilin que això s’acaba. El proper dijous 19 de novembre estrenem al MAC, el nou museu d’art del carrer sant Martí de Cerdanyola un espectacle antològic sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés. Comptarem amb la col·laboració de tres músics al piano, clarinet, clarinet baix, trombó i violoncel: el Cànon de Pachelbel, obres de Saint-Saens, Txaikovsky, Dvorak, Hindemith, Offenbach i Mozart, entre d’altres. Aquest cop ens dirigeix l’Aleix Rengel que també recitarà en algun dels actes. Maria Casamitjana ha dissenyat l’escenografia i Ona Marcet farà una intervenció plàstica en directe.

Fem memòria, totes les actuacions són a les vuit del vespre:

Dia sala Adreça Poeta
Dijous 19 novembre MAC Museu d’Art Sant Martí Vicent A. Estellés
Dijous 26 novembre El Balcó Sant Camil 6 Vicent A. Estellés
Dijous 3 desembre Te art Sant Ramon 112 Miquel Àngel Riera
Dijous 10 desembre Te art Sant Ramon 112 Vicent A. Estellés

Aquí al costat podeu veure els clips de l’espectacle de Miquel Àngel Riera amb els Anímic i la quasi dança de Laura A.

Ramat de Pedres

QUAN PRONUNCIEM LA PARAULA PELL

2009-11-12T19:36:00.000Z

Quan pronunciem una paraula, com pell, afloren a la nostra imaginació tots els sentits de la polisèmia que el mot incorpora: el borrissol d’un préssec o l’enquadernació d’un llibre antic, però també treuen el nas aquells altres significats que, en el context on ha esta pronunciat ens puguin suggerir, la majoria dels quals no es troben al diccionari. Per a Miquel Àngel Riera és, un rastre de passerell encaixat dins l’escletxa subtilíssima que tolerem entre nosaltres i el món.

S’ha dit de la llengua que és la base a partir de la qual s’estructura el pensament i, potser s’ha exagerat. Les sensacions, els sentiments i les idees són universals, no entenen de llengües ni de colors i s’expressen en la comunicació personal i en l’art: la música, les arts plàstiques i la poesia. La música i la pintura –com les matemàtiques- no ho fan, però la poesia sí que es construeix sobre l’edifici de la llengua: maó a maó, paraula rere paraula.

Seguim l’evolució d’aquella ballarina, la mirem, fixament, al rostre quan el que de veritat voldríem seria fer-li córrer, per cada indret dels seu paisatge amb caderneres, la carícia aferradissa d’una paraula, o l’adjectiu d’una carícia...

La Festa Major de Cerdanyola de dalt es va vestir de moderna, i va entomar un espectacle de música, poesia i quasi dansa, amb el Ramat de Pedres acompanyats per l’Albert Benzekry, teòric de la poesia i home de teatre. Dins el cicle dedicat a tres grans poetes dels països catalans, Miquel Àngel Riera, com un castell de focs, ecologista avant la lettre, defensor d’una religiositat laica fonamentada en la bellesa, en els sentits i en l’amor va entendrir les més de cinquanta persones que tan generosament aplaudiren i aplaudiren al final de l’acte i semblava que no volguessin parar mai d’aplaudir. I és que els Anímic, grup que ens acompanyà amb les seves atmosferes commovedores ens varen situar ben al centre de les galàxies, amb unes sonoritats que sorprenien per la seva bellesa i proporcionaven un dolç coixí per al fluir de la paraula.

No us amoïneu, repetirem! El proper 3 de desembre tots aquells que no vareu poder ser-hi tindreu una oportunitat de repesca. Al Te art del carrer sant Ramon. Recordeu que dels plaers no fruïts, raça insensata, un dia en respondreu davant els déus.

Ramat de pedres

Còdols porta la poesia de Miquel Àngel Riera a la festa major de Cerdanyola

2009-11-09T07:19:00.000Z

El proper dimarts dia 10 de Novembre, a les vuit del vespre, Còdols retorna la poesia a l’envelat de la festa major, a la plaça Sant Ramon.

La poesia sensual, lúcida i, fins a cert punt descarada del poeta illenc Miquel Àngel Riera a càrrec del Ramat de Pedres, dins l’entorn musical del grup Anímic, revelació pop-folk d'aquest any 2009 amb arrels de rock simfònic, músiques orientals i atonalisme. Hi haurà, també, una performance sorpresa: gairebé dansa.

Els qui creiem que balear, valencià i català és una sola llengua, els amants de l’experimentació, aquells a qui encara ens queda una mica de sensibilitat, els emprenyats, els amics de les arts, els amics de les lletres, els seguidors de la música catalana, tots els que estimem Cerdanyola, els fidels del Ramat de Pedres, els cecs, els muts i els mancats, tots ens trobarem a la carpa de la Plaça Sant Ramon el proper dimarts a les 20 h per fruir d’aquest gran poeta quasi desconegut.

Algú ens podria dir quan s’ha recitat Miquel Àngel Riera a Cerdanyola? Algú ens podria dir quan s’ha recitat els poetes clàssics catalans per darrer cop a la festa major? Algú ens podria dir si hi ha alguna llei que ho prohibeixi? Algú ens podria dir a què esperàvem? Algú... algú... algú...?

Ramat de Pedres

ENSENYAREM EL CUL, SI CAL

2009-10-24T12:38:00.002+01:00

ENSENYAREM EL CUL, SI CAL

Divendres 23 d’octubre, poc menys de 25 persones vam assistir, estupefactes, al trist espectacle de la falta d’interès dels cerdanyolencs per la poesia. Les paraules musicals, màgiques i amenaçants de Miquel Àngel Riera, com un castell de focs, sortien disparades des de l’escenari i rebotien pel terra del centre cívic de Montflorit a falta d’orelles interessades a escoltar-les. No hi fa res que l’Albert Benzekry, fi coneixedor de l’obra del poeta, ens en fes una introducció entenedora. No hi fa res que els Anímic, grup revelació d’aquest any, ens recordessin els millors Pink Floyd, els Génesis i els Radiohead més encalmats.

Volem creure que la culpa és ben nostra. Que no vàrem fer la difusió amb prou encert. Que qui s’havia de preocupar per donar relleu a l’acte se’n va oblidar, que qui havia d’enganxar els cartells ho va fer de manera insuficient. Que hem estat més amoïnats per la burocràcia que per l’èxit de l’acte. Però això s’ha acabat: ensenyarem el cul, si cal.

Volem creure que tothom amb una mica de sensibilitat de Cerdanyola i comarca anirà, a les vuit del vespre, el proper dimarts 10 de novembre a l’envelat de la Festa Major (plaça sant Ramon) en lloc de quedar-se a casa escalfant sofà o llepant pantalla o prenent canyes amb els col·legues. Repetirem!

En cap altre lloc sereu sotraguejats per passions més intenses ni per plaers més delicats. Us podem assegurar que durant l’espectacle una llarga i tendra mà d’efebus s’estén per entre els assistents i els palpa el cor. Marcapassos absteniu-vos.

Recordeu que “dels plaers no fruïts, raça insensata, un dia en respondreu davant els déus”.

Ramat de pedres

I TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS

2009-07-23T08:21:00.001+01:00

El nombre de festivals literaris en la nostra llengua ha augmentat considerablement els darrers anys. Som moltes, doncs, les persones que sabem de les dificultats d’organitzar i dur finalment a terme actes d’aquest tipus.

Conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, pensem que és el moment de plantejar-nos un intercanvi d’experiències, idees i reflexions entre les persones que fem possible l’existència de festivals de difusió de la nostra literatura. Per això, estem organitzant una trobada de programadors i gestors de festivals literaris que tindrà lloc a Vic, el dissabte 19 de setembre, en el marc del Mercat de Música Viva.

La trobada té com a objectiu obtenir elements de reflexió sobre temes com ara la programació, els formats, les estratègies de difusió, els recursos, la comunicació, els públics... i sobre d’altres que aneu plantejant durant la preparació de la trobada.
Per això convidem a les entitats que organitzeu festivals literaris a participar-hi.

La trobada consistirà, bàsicament, en una conferència inicial que ajudarà a situar la qüestió objecte de debat i en dues taules rodones. Aquestes haurien de ser un estímul perquè tothom pogués intervenir i fer-hi aportacions.

No obstant això, durant les setmanes prèvies a la trobada preveiem anar perfilant els continguts d’aquesta gràcies a la col·laboració de les persones que estiguin interessades en fer-ho, mitjançant el contacte permanent a través del correu-e.

Així doncs, totes aquelles persones que us dediqueu de manera regular a l’organització d’actes de difusió de la poesia i la literatura en general i estigueu interessades a participar-hi (a la trobada, o també al debat previ), ens ho podeu fer saber mitjançant un correu-e a l’adreça ramatdepedres@gmail.com o bé a la ILC itejero@gencat.cat i a dllorens@gencat.cat .

Ramat de Pedres

Vídeos de l'actuació dels poetes locals al Teart

2009-06-29T17:24:00.002+01:00

Ja podeu accedir, a través de la columna de la dreta, als vídeos de l'actuació dels poetes locals al Teart, del passat 18 de juny.

Sis poetes de Cerdanyola reuneixen més de seixanta espectadors. Al Teart del carrer Sant Ramon no s’hi cabia!

2009-06-22T12:01:00.000+01:00

Als que hi veu ser, no us cal cap paraula. Als que no, cap crònica s’acostarà ni tan sols a un sospir del que s’hi va viure. Fem memòria d’un parell de vespres inoblidables. Dedicar un parell de sessions de Còdols a domicili a poetes de Cerdanyola ha estat un gran encert. Tant les paraules com les postes en escena, els videoart que s’hi van projectar com els músics que ens van acompanyar van mantenir en tot moment el to i la tensió entre el públic.

La terrassa del centre cívic Montflorit (el dia tretze) va acollir sis veus diverses i complementàries: Enric Piera, Miquel Sánchez, Marutxi Beaumont, Pilar Canela, Encarna Fontanet i Francesc Garriga. D’altra banda, al Te Art (el dia divuit) s’hi va poder escoltar la poesia de Marià Martín, Sònia Moya, Elisa Arimany, Adriana Nicolau, Jordi Condal i Francesc Garriga que, com a mestre de poetes que és, va repetir.

Les veus romanen només en la memòria, però ja podeu veure les imatges dels dos esdeveniments. D’aquí a uns dies repetiu perquè hi penjarem les gravacions.

Cartell del pròxim Còdols a domicili

2009-06-08T17:15:00.002+01:00

NO ENS VE DE LA TERRA I TAMBÉ DE LA TERRA

2009-06-02T15:17:00.000+01:00

Busquem poetes. Sembla que n’hi ha: alguns s’amaguen dins els armaris, d’altres sota els llits i, els més recalcitrants, a les clavegueres de la nostra ciutat. De moment comptem amb els que s’han autoinculpat. A data d’avui, convictes i confessos, en tenim una dotzena d’inventariats: Francesc Garriga, Encarna Fontanet, Pilar Canela, Elisa Arimany, Jordi Condal, Enric Piera, Miquel Sànchez, Marià Martin, Marutxi Beaumont, Sònia Moya, Adriana Nicolau i Masha Mor.

Esperem la delació dels nostres conciutadans per augmentar la llista. A qui ens xiuli el nom i el telèfon o el correu-e d’un poeta, li regalarem un val descompte de 10 euros per a l’adquisició d’una vaca a qualsevol dels establiments col·laboradors que es dediquen a la lucrativa tasca de vendre vaques. Qui aixequi la llebre de tres poetes, rebrà, a més del val descompte, una galleda i un tamboret per munyir-la. Cinc poetes ja donaran dret a un curs de munyir vaques impartit a ESADE.

Sabem també d’unes dues-centes cinquanta persones de Cerdanyola a qui pot interessar -ves quina ximpleria- rebre informació dels actes de divulgació de la poesia. I fins i tot a anar-hi de tant en tant. Cal que ens ajudeu a multiplicar per dos o per tres aquesta gent. A tots aquells que ens passeu el correu-e de possibles interessats no us regalarem cap val. Som així, nosaltres.

Per cert, segurament es pot dir Vinyoli més alt o més clar, però ningú no s’estarrufa tant com el Ramat, per dir-lo. Francesc Garriga apareix per cortesia d’ell mateix. Les gravacions són de Crator Produccions. Les fotografies dels posts anteriors de Xavi Olivé.

Ramat de Pedres.

LA POESIA DE JOAN VINYOLI ARRIBA A MÉS DE CENT OIENTS. I, PEL JUNY, POETES DE CERDANYOLA

2009-05-28T08:53:00.004+01:00

Primer al Te Art, després a la Sala d’art El Balcó i, per acabar al Centre Cívic de Montflorit. Una vergonya, Senyors. Uns paios amb una mena de tubs de fusta enormes que feien un soroll infernal. I guitarres elèctriques! Set o vuit recitaven Joan Vinyoli. Coses incomprensibles: un riu encès, signes que il·luminen, un gall salvatge que dansa. Resultat: més de 100 cerdanyolencs intoxicats per la paraula del poeta. Algun espectador, imbuït d’una energia desconeguda, es sentí transportat a l’úter matern. D’altres, amb menys sort, a Port Aventura.

Pel juny, Còdols a domicili mostrarà els poetes de Cerdanyola. Ramat de pedres disposa d’un llistat de poetes, però volem ampliar-lo. N’hi ha d’haver més! Si vols venir a recitar els teus poemes amb nosaltres escriu-nos al bloc.

Francesc Garriga, Encarna Fontanet; Pilar Canela; Elisa Arimany; Jordi Condal; Enric Piera; Miquel Sànchez; Marià Martín; Marutxi Beaumont; Sonia Moya; Adriana Nicolau; Masha Mor.

PER FAVOR, PER FAVOR, UN POETA MÉS, DE CERDANYOLA, QUE ESCRIGUI EN CATALÀ I ET REGALEM UN VAL DESCOMPTE DE 10 € PER A L’ADQUISICIÓ D’UNA VACA A QUALSEVOL DELS ESTABLIMENTS COL·LABORADORS DE LA CIUTAT.

MONTSERRAT ABELLÓ BRUTALMENT AGREDIDA PER UN RAMAT DE PEDRES A LES 24 HORES DE LECTURA DE CERDANYOLA

2009-05-22T09:53:00.002+01:00

Un arment de 6 còdols desfermats va perpetrar una deconstrucció absolutament injustificada del poema Sento que dels mots que pertany al llibre Foc a les mans.

Aquest escamot de manipulació poètica va escopir sobre la closca pelada dels cretins, va mastegar, va manipular i va forfollar 23 respectables poemes de Montserrat Abelló amb total impunitat i amb el beneplàcit de les autoritats assistents a l’acte, que en cap cas van instar la intervenció de la força pública.

El públic, bocabadat, assistia a la destrossa dels versos de la poeta degana de les lletres catalanes més aviat amb aire divertit. Com si la cosa no anés amb ells.

Els cossos de seguretat -es va justificar- ja tenen prou feina en estossinar estudiants, joves independentistes, periodistes que passen per allà i indesitjables antisistema. El terrorisme lingüístic, va dir algú, és cosa del govern central.

Joan Vinyoli triomfa entre el públic jove

2009-05-17T10:44:00.004+01:00

...a Cerdanyola al bar Te Art. Armats amb dos digeridoos, dues guitarres i un estol de rapsodes inquiets els versos reverberants del poeta feien retrunyir els gots a les prestatgeries i la gent, excitada, sortia al jardí a regurgitar l’excés de vèrbola i de matèries protòxiques.
Com a heterodox, impúdic, fluctuant i anormal Ramat de Pedres que som,

MANIFESTEM la nostra reincorporació als fets, moviments
i successos de la petrificada Cerdanyola.

ENS LIMITEM a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle
de la intel·lectualitat catalana d’avui, tancada
en un ambient resclosit i putrefacte.

SABEM que res de nou anem a dir. Ens consta, però,
que és la base de tot el nou que avui hi ha i de
tot el nou que tingui possibilitat de crear-se.

VIVIM una època nova, d’una intensitat poètica imprevista.

Per això, hem cregut oportú seguir homenatjant Vinyoli, acompanyats per Francesc Garriga el poeta mestre de poetes, per Anna Aguilar Amat la casta diva poèticament sexual i per Marc Romera que vol tornar. El dijous 21 a les 20,30 assaltarem el jardí i la tendra figuera de la Sala d’Art el Balcó i divendres 22 a les 21h el racó de la piscina del Centre Cívic Montflorit. Repetim per als que no s’han sentit ferits encara per aquest foc que ens puja per la gola. Per als que ja ho han provat i volen repetir. I també per als que, senzillament passin per allà i tinguin ganes de fruir d’un espectacle mai vist.

Ramat de Pedres

Pagant Sampere Canta a l'Ateneu Barcelonès

2009-01-14T10:46:00.002Z

Millor que la Rosa Diez. El proper divendres 16 a les 19:30h.

Esteu convidats al carrer canuda.

Pagant Sampere Canta a la Vaqueria de Tarragona

2008-11-25T12:35:00.001Z

El proper dijous dia 27 de novembre podreu veure l'espectacle Pagant Sampere Canta, de Kippelboy, Jordi Condal i Manel Salas a Tarragona, a La Vaqueria. Durant el transcurs d’aquest acte tindrà lloc la lectura del veredicte del 19è Premi Comas i Maduell de poesia.

1a Trobada d’ Organitzadors de Poesia i Festivals Literaris dels Països Catalans

2008-07-18T18:44:00.002+01:00

QUAN I ON

Dissabte 20 de setembre, des de dos quarts de deu del matí.

Al mercat de Música viva de Vic

QUI?

Un representant de cadascun dels grups que ens dediquem a l’organització de festivals i a la programació d’actes de poesia i literatura.

PRIMERA IDEA DEL CONTINGUT DE LA TROBADA 2008

- Que els promotors ens coneguem i intercanviem experiències i adreces.

- Crear una xarxa de programadors amb una mínima coordinació.

- Crear i gestionar un catàleg d’espectacles i autors.

- Crear o potenciar un mercat o una marató anual d’espectacles poètics i autors.

- Crear i gestionar un directori de sales on s’hi fan espectacles i actes literaris o s’hi poden arribar a fer.

- Posar en comú les dificultats amb què ens trobem els organitzadors i cercar estratègies per resoldre-les.

- Qüestions de tipus pràctic, organitzatiu o d’anàlisi general que poden ser d’interès de la majoria.

- Organitzar els treballs preparatoris per la trobada de l’any vinent.

ON?

El lloc exacte on es farà ens l’està buscant la senyoreta Pepis.

COM?

La trobada, que inclourà el dinar, serà gratuïta.

Es preveu buscar alguna solució per als desplaçats de llargues distàncies.

Ara mateix encarregarem ponències breus a alguns del propis assistents per orientar les quatre sessions de treball. Procurarem que tothom qui vulgui pugui presentar comunicacions.

Facilitarem uns formularis per començar a organitzar les bases de dades.

AMB AQUESTA CALOR ES FA DUR

Però, si us plau, digueu-nos si esteu interessats en venir a la trobada.

L’aforament estarà limitat a la cabuda del local.

Pagant, Sampere Canta (a Terrassa)

2008-07-16T14:22:00.002+01:00

Podeu disfrutar de nou de l'espectacle Pagant, Sampere Canta, dels nostres estimats Jordi Condal i Kippelboy (aquest cop sense violinista) a:

* dijous 17/07/08 a les 20h al Terrassa Acció Creativa.

Pagant, Sampere Canta. Laberint

2008-07-09T06:33:00.001+01:00

Actuació de Pagant, Sampere Canta al festival Primavera Poètica de la Garriga

Pagant, Sampere Canta. Noves actuacions

2008-06-06T15:33:00.002+01:00

Podeu disfrutar de nou de l'espectacle Pagant, Sampere Canta, dels nostres estimats Jordi Condal, Kippelboy i Manel Salas a:

* dissabte 07/06/08 a les 22h a l'Heliogàbal , a Barcelona. entrada 4 leurus.

* divendres 13/06/08 a les 22hores al Festival Primavèra Poètica de La Garriga.

EL LLIBRETER I LA SENYORETA PEPIS A ANATOMIA

2008-03-20T06:40:00.002Z

El 13-03-08 el llibreter va convidar la senyoreta Pepis a Anatomia. Ella es va fer afaitar els bigotis i amb el seu tocador portàtil se n’hi anà. Però no era el que es pensava, Anatomia no era una disco ni es tractava de rebregar palpissos. Us en faré cinc cèntims: Jaume Subirana va repartir bombons, magdalenes ensucrades i pastilles per la tos. Carles Torner, en un exercici de fregolisme estilitzat, va amagar l’ou institucional i propagandístic del seu discurs –quasi ni es va notar-. Tot i amb això en va dir dues per recollir: els quaranta llibres catalans traduïts a l’alemany a rel de Frankfurt i el seguit d’actes fets per difondre-hi l’obra de diferents escriptors. Najat el Hachmi, és naïf la noia, i a la senyoreta Pepis li va fer una mica de vergonya aliena, tot i amb això va estar fina a assenyalar la nul·la qualitat literària i interès dels llibres normalment recomanats pels profes de català i que si la nostra canalla no assoleix un nivell de coneixements lingüístics per damunt del purament instrumental, és impossible que s’interessi per la literatura. Vicent Sanchis, en pla metralladora que es fa tard, en va dir alguna d’interès, que la gent normal no es llegeix el suplement de cultura i que perquè sigui útil s’ha de parlar de llibres a tot el diari, a societat, a esports, a actualitat,etc; va esmentar el Time Out de passada (i la senyoreta Pepis pensa que és un miracle que es publiqui en català) i finalment, va disculpar els periodistes que parlen dels llibres d’altres periodistes companys seus amb l’argument que en aquest país la majoria d’escriptors són periodistes. La senyoreta Pepis troba que molt pocs dels escriptors que a ella li agraden són periodistes. Finalment l’Oriol Izquierdo va actuar de lloca i va escalfar una mica tots els ous.

ANATOMIA DE LA SENYORETA PEPIS: La literatura catalana està seca i desnerida, no ve d’un pam, no ve d’un pam. Els lectors ni se la miren, i si se la miren no la troben, no ve d’un pam no ve d’un pam.

DIAGNOSI DE LA SENYORETA PEPIS: En l’aspecte creatiu la literatura catalana està bé de cul i de mamelles, especialment en poesia i teatre. Tot i amb això, no hi ha prou lectors que xuclin i, és clar, regalima. Si no s’aplica un correctiu enèrgic com el que proposo, d’aquí a vint o trenta anys no quedarà ni l’apuntador. Ara bé, amb una redistribució de la mamella, la literatura catalana sobreviurà i se la reconeixerà a tot el món excepte, probablement, a la resta d’Espanya.

TRACTAMENT RECOMANAT: Previ diagnosi amb estudis, enquestes i anàlisi d’indicadors fiables s’ha de disposar d’una estratègia per al territori català, per a la resta de territoris de parla catalana, i internacional (Frankfurt n’és l’exemple) Segons aquesta planificació cal actuar en diferents fronts al mateix temps: Educació, consum, mitjans, quiosc, cinema, rock, marxa i cançó popular, família, xarxa de locals i difusió de valors.

Dieta: Reforçar l’aprenentatge del català i de la literatura catalana a totes les etapes educatives, però en especial als instituts on se sol produir el trencament i a l’universitat. Exigir estàndards de comprensió lectora homologables amb Europa. Fer aprendre poemes progressivament complexos. No importa si queden caps per lligar, ja hi haurà temps per comprendre’ls, l’ensenyament és per tota la vida.

Medicació: Millorar la competència lingüística i la riquesa lèxica d’aquells que ensenyen llengua i literatura catalana. Però també dels que ensenyen d’altres matèries en català (si els mitjans de comunicació algun cop ens posen els pèls de punta tal com sol assenyalar mossèn totxanes, bona part dels que canten en català i un bon percentatge del planter de mestres ai, ai, ai!). Especialment d’escoles públiques de barris perifèrics on hi ha molta feina a fer. Ens calen estratègies per millorar la motivació dels mestres i l’actitud dels alumnes. I, sobretot, fets, posar en pràctica les estratègies, posar en marxa biblioteques a escoles i IES amb la majoria de llibres en català amb bibliotecària especialitzada i amb organització d’actes d’animació lectora.

Cures d’infermeria: D’aquí a sis mesos els productes que no estiguin etiquetats “també” en català hauran de ser retirats de les prestatgeries. Això inclou llibres, diaris i revistes que disposaran d’un any. Quioscos i llibreries especialitzades en idiomes estrangers hauran de pagar un cànon extra de normalització lingüística per pal·liar la pol·lució lingüística que difonen. El mateix per a ràdios i televisió privada que no emeti el 50% de la seva programació en català.

Càmera hiperbàrica: Els nostres nois i noies tenen dret a vídeo consoles i cançons de tots els estils en català. Els que no ho siguin no podran ser publicitats pels mitjans. Tenim els mitjans tècnics i empresarials, les empreses que van organitzar Operación Triunfo són catalanes i, una d’elles de la Trinca. Només cal intervenir i invertir de manera adient. Malgrat l’actual situació hostil i la manca d’accions que no siguin purament testimonials, l’edició catalana del Periódico es ven gairebé tant com la castellana. Això és un fet, com el Temps, com Reduccions, com Cavall Fort, com Serra d’Or, com la premsa gratuïta local en català, com els blogs en català, com Gertrudis, Antònia Font i tants d’altres, els discs dels quals solen ser introbables. Impossibles d’escoltar en la immensa majoria d’emissores. Com aquelles llibreries on es troba llibres en català que s’haurien de subvencionar i publicitar, subreptíciament com digué en Sanchis, a les pàgines de societat o d’actualitat dels mitjans.

Exercicis de gimnàstica i reanimació: D’aquí a un anys tot el cinema serà doblat al català o subtitulat en català. A part de revistes minoritàries, llibres de culte, xerrades i actes elitistes com el mateix Anatomia que la senyoreta Pepis no dirà mai que no siguin necessaris, calen sobretot actuacions, fets populars i de masses, afavorir iniciatives, crear xarxes, recolzament d’allò marginal i donar-ho a conèixer. Coses, totes elles, que en una cultura normalitzada segurament no caldria protegir. Però no cal recordar que a Espanya no es projecta en sales comercials films que no estiguin doblats o subtitulats en castellà. Tenim els mateixos drets, crec.

Massatge facial i mascareta: Si pares i mares no llegeixen als seus fills bona literatura i si no els fan aprendre cançons i poemes amb textos consistents aquests rarament s’interessaran per les lletres. Cal recomanar contes literàriament arriscats i de poesia de qualitat adreçats a pares i mares. Cal una política, un pla d’actuacions i una estratègia quasi publicitària per difondre aquests valors.

Ioga i meditació transcendental: Ens cal un autèntic projecte de política cultural a l’àmbit d’actuació de la Generalitat, ambiciós, valent, sense dubtes, que es proposi resoldre la marginació que pateix el català a Catalunya en el termini de 2, 3 o cinc anys com a màxim.

Homeopatia i la curació per les plantes: Ens cal un projecte de política cultural per a tot l’àmbit lingüístic català que es proposi resoldre el genocidi cultural que pateix el català fora del principat en el termini de 2, 3 o cinc anys com a màxim. Un projecte que porti a judici els culpables i que siguin castigats pels seus crims contra la cultura igual com es castiga els empresaris que no respecten el medi ambient. I se’ls obligui a respectar els nostres drets lingüístics.

Sexe i rock & roll: El gegant del pi, la polla xica pica ballarica i el plat blanc pla, ple... estan molt bé, però no n’hi ha prou. S’ha de passar a Verdaguer, Maragall, Carner, Sagarra, Pere IV, Salvà i Salvat-Papasseit i, a l’institut, Vinyoli, Espriu, Marsal, Pons, Casasses, Estellés, Llompart, Riera, per dir només alguns poetes que figuren ja en la nòmina de Celdoni Fonoll o de Miquel Desclot que porten anys en aquesta tasca. Fins que la mitjana de nois i noies de divuit anys no recitin de memòria mitja dotzena de bons poemes i cantin mitja dotzena de bones cançons en català i estiguin enganxats a programes de TV populars, però amb uns nivells d’exigència lingüística creixents, cosa que comença a apuntar, la senyoreta Pepis no quedarà tranquil·la.

La llibertat o l’amor!

2008-03-10T12:29:00.001Z

La llibertat o l’amor! de Robert Desnos. El club dels Bevedors d’Esperma.

El surrealisme va donar els millors fruits en el camp de la pintura, la literatura surrealista, però, és poc coneguda i valorada de manera irregular. Al blog de Còdols volem reivindicar la poesia surrealista perquè tot i que La llibertat o l’amor! és tinguda per una novel·la per nosaltres és poesia. Pensem que el fet narratiu queda massa en un segon terme per considerar-la narrativa. Publicada el 1927 va ser censurada i amputats alguns fragments considerats llicenciosos i anticlericals.

“El club dels Bevedors d’Esperma és una immensa organització. Dones contractades per aquest masturben en tot el món els homes més bells. Una brigada especial es dedica a la recerca del licor femení. Els aficionats també aprecien força una certa barreja recollida en la copa natural després d’admirables assalts. Cada collita és conservada en una petita ampolla de cristall, de vidre o de plata, curosament etiquetada i, amb les màximes precaucions, expedida a París. Ela agents del club són d’una abnegació a tota prova. Alguns han trobat la mort en el curs de missions perilloses, però cadascú continua apassionadament la seva comesa. Més encara, es tracta de veure qui tindrà una idea genial. Aquest recull l’esperma d’un condemnat a la guillotina a França o a la forca a Anglaterra, la qual cosa dóna a cadascuna d’aquestes emissions i segons la tortura, el gust del nenúfar o el de la nou. Un assassina donzelles i omple les seves ampolles amb el licor seminal que els seus amants deixen escapar sota l’efecte d’una sorpresa dolorosa quan s’assabenten per la seva mateixa boca de la terrible notícia. Un altre, treballador d’un internat d’Anglaterra, recull la prova de l’emoció d’una jove interna quan, havent arribat a la pubertat sense que les mestres se n’hagin adonat, es veu obligada, per una falta venial, a rebre, les faldilles enlaire i les calces als turmells, les pallisses i els cops de verga en presència de les seves companyes i potser d’un col·legial, portat allà per atzar, déu de les alegries amoroses. Els fundadors del club, últims ocultistes, es van reunir per primera vegada a l’inici de la Restauració. I des d’alesores, de pares a fills, l’associació s’ha perpetuat sota l’ègida de l’amor i de la llibertat. Algun poeta va deplorar antany que la societat no hagués estat fundada en els darrers dies de l’era antiga. Hom hauria pogut d’aquesta manera recollir tant l’esperma de Crist com el de Judes i, en el decurs dels segles, el de Carles Stuard d’Anglaterra...”

Robert Desnos
La llibertat o l’amor!
Sixte Marcos i Ricard Ripoll, traducció
March Editor

CULTURA POPULAR CATALANA, DE QUÈ VAS, NENG?

2008-02-13T05:59:00.002Z

La senyoreta Pepis, o sigui jo, va assistir a L’APLEC SARDANISTA DEL SÒNAR: EL CUL de la TURA I D’ALTRES CANÇONS POP. Aquí en teniu puntualment, tres mesos després, un resum pels que no hi vau anar.

Salvador Cardús està en contra de subvencionar la cultura popular, segons ell el que li agradi una cosa que se la pagui, perquè al contrari és crear monstres (com que la jornada era gratuïta la Senyoreta Pepis va suposar que el senyor Cardús, per coherència, devia fer la xerrada de franc.

El sociòleg opina que al mercat hi ha un mostruari de diferents opcions i la gent tria la cultura que li convé, i el jovent tria la música que més li agrada. El senyor Cardús deu viure en barris diferents d’on es mou la senyoreta Pepis.

Josefina Roma va subratllar la dialèctica entre cultura popular i cultura del poder. Que, sent el consumisme la ideologia dominant, el sistema necessita urgentment els joves per tal que consumeixin. Que amb els diferents sistemes al seu abast el poder procura tenir-nos perpetuament malalts perquè haguem de perseguir les medecines que curin els nostres mals: aquell cotxe, aquella roba, aquell viatge, aquell màster, aquells tractaments estètics. El poder no ens deixa pensar com voldríem viure, ens ofereix un pack de vida on detalla necessitats i l’article que correspon per a satisfer-les. Referint-se als moviments alternatius o revolucionaris va dir que al poder li encanta que aportem idees que ells puguin integrar i convertir en mercaderia, allò que no els interessa ja procuren fer-ho desaparèixer. Roma va dir que la oposició a allò que ens volen imposar ens fa contestataris, fa que ens reconeguem com a diferents. I que aquesta és una lluita sense final, una relació dialèctica en la que el poder intenta pair els grups contestataris, buidar-los de contingut i desactivar-los. Però que la cultura popular també s’hi torna.

Ferran Saez opina que la cultura s’expandeix a canonades i amb bombes. Que la música pop americana domina els mercats internacionals des de Hiroshima. Que la batalla bàsica s’ha de lliurar als mitjans de comunicació. Que si la cultura catalana no està ben canalitzada mediàticament no serà ningú. Que si en l’aspecte mediàtic no es te la paella pel mànec des del punt de vista pràctic no es pot fer gran cosa. També digué que la distància entre cultura popular i cultura d’èlit és un fenomen nou, que Bach, Mozart i Beethoven composaven pel públic de l’època.

Per acabar el Conseller Tresserras va fer una disecció de la situació actual clara i breu que la Senyoreta Pepis podia haver suscrit i va posar de manifest les dificultats a desmuntar l’estructura de poder als mitjans de comunicació.

RESUM DE LA SENYORETA PEPIS PER A GENT ATRAFEGADA: En una enquesta encarregada pel Ministerio del Cultura de Madrid per detectar el grau de coneixement de la poesia catalana arreu de l’estat espanyol s’ha detectat que un 99,99999 % dels espanyols no saben qui és Montserrat Abelló, Màrius Sampere, Palau i Fabre i Enric Casasses. Afortunadament el 55,55555 % dels catalans sí que coneixem, al menys, un dels quatre poetes. Tot i que confonem l’Abelló amb una distingida soprano, Palau i Fabre amb una marca de cava de Sant Sadurní i Enric Casasses amb un popular fabricant de pizzes i fuets.

Residus

2008-02-05T06:14:00.000Z

El dia 1 de gener de 2008, a dos mesos d’haver mort Còdols, recollíem residus pel carrer. Papers enganxats a pals, masegats i sobrecoberts de nous enunciats. Engrunes de Còdols.

El propòsit sempre és callar. Primer i últim propòsit. ( A. Balasch)

----------------------------------------------

Ser allà sense mandíbules sense dents

on se’n va el plaer de perdre

amb l’altre a penes inferior

de guanyar

i Roscelin* i esperem

adverbi oh regalet

buit buit llevat d’uns parracs de cançó

“mon pare em va donar un marit”

o fent la flor

que ella mulli

tant com vulgui fins a l’elegia

dels esclops ferrats encara lluny dels Encants

o l’aigua de la púrria empudegant les canonades

o res més

que ella mulli ja que és així

perfaci tot el superflu

i vingui

amb boca idiota amb mà formicant

amb bloc còncau amb ull que escolta

llunyanes tisorades d’argent

S. Beckett

* Teòleg i dialèctic francès mestre d’Abelard. Va rebatre la tesi realista i defensava per primer cop a l’Escolàstica un nominalisme extrem en el “problema dels universals”.Va ser acusat d’heretge.

--------------------------

flux causa

que tota cosa

tot i sent

tota cosa

per tant aquella

fins i tot aquella

tot i sent

no és

parlem-ne

S. Beckett

res ningú

no haurà estat

per res

tant estat

res

ningú

S. Beckett

somia

sens fi

ni treva

amb res

S. Beckett

MÀRIUS SAMPERE I ELS PROBLEMES DEL BARÇA

2008-01-14T21:17:00.000Z

L’Horiginal és un espai en el temps, no hi ha dubte. Els habituals disposen d’ulls, orelles, boca i cul, tret d’alguna excepció. Dimecres 9 de gener, mentres el Barça empatava a Sevilla, Kippelboy, Salas i Condal van escopir-nos amb plaer, sense dissimular. És un O.r.i.n.a.l. esputes allà, allò que dus al pap, entravessat i t’ennuega. Notàvem que ens grapejaven i ens fotíem de mala bava, o trempàvem. Pantalla, bum-bum, nyec-nyec i el cul contraplacat a la cadira. Ramat de còdols diu Sampere d’una manera diferent.

Pot agradar, o no, però Pagant, Sampere canta és Màrius Sampere fins al moll de l’os.

Entrem en terreny opinable i això s’hauria de discutir.

Marganell de Flassanes

Pedrals parla sobre Còdols

2008-01-12T06:25:00.000Z

Pagant, Sampere Canta a l'horiginal

2008-01-05T14:46:00.000Z

Proper acte del Ramat de Pedres: Pagant, Sampere Canta una performance poètica de Jordi Condal, Kippelboy i Manel Salas
09/01/08 L'Horiginal Ferlandina 29 (davant del macba) 08201 – Barcelona D.F. http://horinal.blogspot.com L'acte començarà a les 20 h 00
PAGANT SAMPERE CANTA
Kippelboy, Manel Salas i Jordi Condal presenten Pagant, Sampere canta, espectacle antològic sobre l’obra poètica de Màrius Sampere. Sampere, mestre d’ell mateix, ha après a bastir un món complex només amb les paraules. Pagant, Sampere canta aprofundeix en aquesta complexitat, l’esmicola i en projecta les engrunes als morros de l’espectador. Recita Jordi Condal sobre videoprojeccions i banda sonora de l’artista multimèdia Kippelboy i el violí del mestre Manel Salas.
Absolutament oníric i irreal com una croqueta de caviar.

CULTURA POPULAR CATALANA I.

2007-12-07T13:19:00.000Z

04.- ANÀLISI SOCIOLÒGIQUES DE LA SENYORETA PEPIS

La senyoreta Pepis, o sigui jo, ha estat convidada a donar una lliçó magistral el proper 13 de desembre de 2007 a l’auditori del MACBA de Barcelona en el marc DE L’APLEC SARDANISTA AL SÒNAR: LA CULTURA POPULAR CATALANA, AVUI. Aquí en teniu un extracte per si de cas en el darrer moment m’agafés un mal de ventre i no hi pogués anar.

CULTURA POPULAR CATALANA I.

Ens podem mirar la “cultura popular” de dues maneres. Si fem una fotografia de la societat catalana podríem dir que cultura popular és tot allò que queda a la vida del català mig després d’eliminar-ne les obligacions bàsiques. Allò que es fa, no perquè calgui, sinó perquè s’interpreta com a agradable.

Una altra manera d’enfocar-ho és mirant el contingut de les accions. Aleshores direm que cultura popular és allò tradicional, que ve d’antic i que es conserva encara. El conjunt de costums i tradicions que no s’han perdut. Aquest, però, serà motiu d’un altre text.

SI ENTENEM PER CULTURA POPULAR ALLÒ QUE DEFINEIX LA VIDA DEL CATALÀ MIG QUAN ELIMINEM LES OBLIGACIONS estarem d’acord que hi ha uns apartats on els diferents estrats de la societat coincideixen i uns altres que varien. Allò que hem d’admetre com a cultura popular –agradi o no- i que abasta tota la societat catalana és: veure la tele, anar de compres, cuidar el cos i la imatge, tenir cura de l’aspecte de la llar, dels vehicles i els animals de companyia, reunions socials, familiars o de feina per menjar i/o beure i/o ballar, interessar-se pel futbol i d’altres esports, desplaçar-se en vehicle, llegir premsa i/o revistes, fer anar la video cònsola o navegar per internet. Si mirem ara aquells aspectes en que la cultura popular es diversifica trobarem bàsicament: a) l’aristocràcia cultural, b) la majoria, c) les cultures resistents.

a) l’aristocràcia cultural. De l’ordre d’un 8 % de la població sol anar o participar de manera regular en exposicions, concerts, teatre, cinema, òpera, dansa, etc.

b) la majoria. Un 75 % de la població participa com a màxim un cop a l’any en activitats no estrictament vinculades al consum o als mass media.

c) les cultures resistents. Entre un 15 i un 20 % de la població reivindica la diferència. Castellers, colles sardanistes, esbarts dansaires, trabucaires, diables, però també penyes flamenques, cases d’Aragó, irmandades gallegues, cossos de portants, comparses carnavalenques, etc. I també tota la cultura dels immigrants. I els fenòmens relacionats amb el fet religiós. En puritat aquí s’hi hauria d’incloure també l’apartat a).

Sol haver-hi un petit nucli de l’ordre del 3 % de la població que es mou en diversos d’aquests ambients, l’elit que va a tot arreu, però en general cada àmbit sol ser impermeable.

Des d’aquesta perspectiva, diguem-ne sociològica, la Senyoreta Pepis, és a dir jo, vull assenyalar l’interès a incentivar els elements intersticials, aquells grups o experiències que connecten territoris separats. Allò que acosta actors culturals interessats en matèries que semblen llunyanes i, oh misteri, aquelles accions que apropen tot plegat a aquesta majoria, aparentment insensible a la cultura.

M’interessen aquells que basteixen ponts que comuniquen territoris allunyats i que fan que alguna gent traspassi fronteres que semblaven infranquejables. M’interessa aquella cultura que, ajuntant una banda i l’altra, fa de cremallera, uneix i cohesiona.

Vídeo de la Performance Un Poble Mut, de Kippelboy i Jordi Condal

RESUM DE LA SENYORETA PEPIS PER A GENT ATRAFEGADA: Des d’aquest enfoc la cultura popular catalana d’avui es fonamenta especialment en els espais televisius de més audiència, els serveis i articles de consum, inclosa la publicitat i el markéting que desenvolupen per vendre’s, i així. Podríem afegir que, en aquest marc, la presència del català és més aviat testimonial i destaca la omnipresència del castellà seguida, molt probablement, de l’anglès.

També podríem parlar d’aquell grup familiar que assisteix mig de grat, mig obligat, al festival de Nadal o de final de curs del fill, germà o amic que aprèn a tocar, a cantar, a ballar o a jugar a hockey. Però s’ha fet tard i això serà motiu de una altra lliçó magistral de la vostra,

Senyoreta Pepis. 07-12-07

Nota: els percentatges corresponen a una enquesta particular de la senyoreta Pepis.

Fotos de l'acte Pa-Pe-Pi-Po-Poetes del Vallès

2007-11-29T18:29:00.001Z

SANT ROC DEL VALLÈS. ROBA DE TOT PORTAR. TOT A CENT.

Cent no, però. Cinquanta sí que els érem. Cinc poetes comestibles, fumables, bevibles, consumibles, absorbibles, usables i llençables i també incrustables a les neurones pituïtàries. Disponibles fins a l’esgotament. D’existències. D’estocs limitats. Cicle. Els hem anat traient un per un. El fons, pur formigó. Deu còdols, deu. Banyuts i braus. Estendard. Catedral d’escuradents. Us estimem, bidons! El gust del verb acabat de collir. Adverbis d’aigua dolça. Salats. Un munt de solucions pràctiques. No us serviran de gran cosa, però fan companyia. Ningú no oblidarà, no, dels que hi érem. Ni els amos de les gallines, crec.

Còdols, un dels darrers racons on l’arengada encara put a arengada.

Masha Mor

Sònia Moya i Pau Ruiz

Miquel Sánchez

Esteve Plantada

Ivette Nadal

Foto de grup

Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes i Consol Pla, Tinent d'alcalde i Regidora de Cultura de Cerdanyola del Vallès

Imatges: Xavi Olive. Al fons fotografies de la Xina d’AFOCER

Avui últim acte del cicle Còdols

2007-11-28T12:37:00.000Z

Avui a les 20hores a l' Espai Enric Granados ( plaça enric granados, 1) Cerdanyola del vallès

PA-PE-PI-PO-POETES DEL VALLÈS – Miquel Sánchez, Sònia Moya, Masha Mor, Ivette nadal, Esteve Plantada i Gerald Fannon

Acte de Cloenda del Cicle:

Oriol Izquierdo, Director de la Institució de les Lletres Catalanes i

Consol Pla, Tinent d'alcalde i Regidora de Cultura de Cerdanyola del Vallès

MIQUEL SÀNCHEZ (1943)
Historiador, articulista, activista cultural i social, membre fundador del grup Divendres culturals de Cerdanyola.Ha publicat narrativa i diversos reculls de poesia, entre d’altres, Tardor 82, Aura, Encenall d’un vertigen solitari, Postals Rosselloneses i Identitats.

SÒNIA MOYA (1981)

Cerdanyolenca, profesora a un IES de Manresa, escriu poesia des de fa anys tot i que la manté inèdita. Ha participat en diverses accions culturals i ha col·laborat al Casal de Joves. Actuarà acompanyada del guitarrista Joan

MASHA MOR (1985)

Asidua assistent als actes de Ramat llegirà per primer cop la seva poesia.

IVETTE NADAL (1986)

Escriu poemes i cançons i les diu acompanyant-se a la guitarra. Es manté inèdita però ha actuat arreu del món mundial català i té alguna cançó grabada en CD.

ESTEVE PLANTADA (1979)

De Granollers. Poeta, cantautor, escriu articles de crítica literària a l’Avui. Ha publicat reculls de poesia: A l’ombra dels violins, Kosovo.25 poemes. 25 imatges, Oblidar i Temporari.

GERALD FANNON (1962)

de Sant Cugat. Escriu poemes i desconeixem si els ha publicat, però els ha llegit en diversos indrets i podem donar fe que són prou divertits.

Àngels Gregori

2007-11-25T19:49:00.000Z

L’Àngels Gregori que va estar fa menys d’un mes a Còdols “Poetes joves amb premis grans” acaba de guanyar el premi de poesia de Gandia amb el recull “Llibre de les brandàlies” del que ens va llegir algun poema.

Fotos de l'acte sobre Maria Mercè Marçal

2007-11-24T07:20:00.001Z

fotos:Xavi Olivé

versos versus

De la Maria Mercè Marçal que és poetessa i que té amants per on miren i diuen poesia. La forma del desig, un poema de pedres, ramat de soldats atacant per defensa des de la porta de casa: on la lluna, la serp, l’heura són un traç real. Mirall que es pensa i es veu des d’un, i sobre un, per arribar a menjar-s’ho tot i no sense ràbia. I creix. És compromís amb una bellesa secreta, secreta que s’escolta amb sorpresa de versos versus l’ara. I de la tradició, a l’estómac. Digerint-se.

I sí, amb l'actitud d’una sextina obsessiva o d’una paraula, en essència i en passió. I l’enveja de tots nosaltres, vull dir, gràcies per les pistes del viure.

Ramat de Pedres, Jordi Condal, Lluís Solà, Pep Paré i jo mateixa en referència a l’acte sobre la Maria Mercè Marçal del 21 de novembre de 2007.

núria martínez-vernis

CIÈNCIES DE LA NATURALESA DE LA SENYORETA PEPIS

2007-11-19T06:39:00.000Z

02.- MATÈRIES QUE FAN PUDOR

DADES: El dia de Tots Sants del 2007 va sortir la sentència de l’11 M.

ANÀLISI: Suposo que recordeu el que deien Aznar, Acebes i Zaplana els dies posteriors a l’11-M. Jo no m’he tornat amnèsica. Ni imbècil, crec. Ni tinc molta fe en la justícia. Però les regles del joc han de ser respectades pels que representen el poble al Parlament. Ni vosaltres ni jo no hem inventat la democràcia parlamentària capitalista.

Se’ls hauria de jutjar per mentiders, esvalotadors públics i terroristes i si això no és possible, perdoneu-me, però aquí hi ha alguna cosa que no va a l’hora. I aquests mateixos pocavergonyes són els que es permeten portar a judici Ibarretxe i d’altres polítics bascos per haver parlamentat amb Batasuna. Per parlar i mirar d’arreglar un conflicte que fa més de cinquanta anys que dura. Però en quin país vivim?

Algú de vosaltres té interès a ser manat per aquesta patuleia? No és que els altres candidats em mereixin gaire confiança, però és que aquests haurien d’estar a la presó. I la senyoreta Pepis això de les presons no és que ho vegi molt clar.

I AIXÒ COM ES FA? Algú té alguna idea de com podríem jutjar i engarjolar aquests terroristes d’estat? Què es podria fer contra els mitjans periodístics que escampen mentides i engatussen a mitja Espanya? Si ells manessin sé que jo en sortiria perjudicada i mitja Catalunya al darrere. Voleu dir que no s’hi pot fer res?

RESUM FINAL DE LA SENYORETA PEPIS: Hi ha algun col·lectiu ciutadà que treballi en aquest sentit? Cal recolzar el col·legi de periodistes perquè aturin l’escàndol mediàtic? Sé que hi ha gent que volen portar el PP a judici per haver-nos ficat il·legalment a la guerra d’Irak. Heu ingressat els 10 € al compte: 2100 0700 17 0200599135 per ajudar a pagar la multa que li han posat a l’Eliseu Climent per tot l’enrenou de la TV3 a València. Què podem fer per donar recolzament a l’Ibarretxe? En aquest moment d’unions europees no en sóc gaire partidària, però ens queda altre camí que demanar la independència?

PARLEN DE MARIA MERCÈ MARÇAL

2007-11-17T09:01:00.000Z

Dimecres 21 de novembre a les 20h

Espai Enric Granados. plaça Enric Granados,1
Cerdanyola del Vallès

Lluís Solà, Pep Paré i Núria Martínez-Vernis
Recital-xerrada-col·loqui sobre l’obra de Maria Mercè Marçal, la poetessa catalana més influent de tots els temps. Hi intervindran Lluís Solà poeta i un dels nostres crítics més doctes, Pep Paré estudiós de la poesia i eminent comunicador i Núria Martínez-Vernis, poetessa cínica i incisiva. Tres generacions amb tres punts de vista ben diferents.

LLUÍS SOLÀ (1940)
Fundador i director de Reduccions. Traductor al català de Kafka, Handke, Beckett, Rimbaud, Pessoa, Rilke i Ezra Pound, entre d’altres. Home de teatre com a autor, director i professor. La seva Obra Poètica I i II és complexa i arriscada. Afable, conegut i estimat pels habituals de Còdols, és persona amb un compromís profund amb la cultura, la llengua i la societat catalana.

PEP PARÉ (1962)
Professor a la UAB i, actualment, a un IES de Vic. Col·laborador de La Vanguardia, El 9 Nou, Lletra de canvi, Revista de Catalunya, Reduccions i Quimera. Ha practicat la crítica i estudis literaris, entre d’altres, l’any 2005 ha publicat Antologia de poesia catalana (en col·laboració). Comunicador, presentà la Nit literària de Cerdanyola 2005.

NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS (1976)
Ha publicat dos reculls de poesia. L’acròbata tampoc no en sortirà il·lès i Quantes mentides fan una sola veritat (Premi Josep M. López Picó 2003). Va estar fa poc mostrant-nos la seva poesia a Còdols. Ha treballat com a dinamitzadora cultural en ambients socials de risc. És una observadora d’una agudesa poc habitual, cínica i incisiva.

DUBTES SEMÀNTICS FREQÜENTS ACLARITS PER LA SENYORETA PEPIS

2007-11-15T06:37:00.000Z

03.-. Confusió entre els termes “collons” i “cullerons”.

Vilaweb, 11 de novembre de 2007. Cremades de pronòstic reservat en un veí de Sant Pere de Riudebitlles

ANÀLISI: és obligació de tot català evitar mal de caps innecessaris al pobre Moriles. I que no diguin allà a la Cort, i amb raó, que no fem altra cosa que exigir, i exigir, allò que ens pertoca. Aquests aclariments semàntics ajudaran a la concòrdia.

RESUM DE LA SENYORETA PEPIS: els cullerons s’introdueixen dins l’olla bullint. No caigueu, per manca de domini de la llengua, en aquest parany lingüístic. Col·laboreu a la reducció de la despesa sanitària.

ARTICLE POLÍTICAMENT CORRECTE SEGONS LA NORMA UNE 1169.

Algunes Fotos de l'espectacle

2007-11-12T06:32:00.001Z

fotos: xavi olivé

La Banda d'Enric Casasses i Pascal Comelade

2007-11-11T10:20:00.000Z

Més de cent-vint cerdanyolencs afortunats van disfrutar del recital “La Manera Més Salvatge”. Enric Casasses inspiradíssim, Pascal Comelade genial, acabat d’arribar de Ceret, acompanyats al baix, guitarra, bateria i amb Pep Pascual als vents, incloses trompetes i martells de plàstic de joguina, globos que xiulen i petarrellegen i palletes de plàstic retallades. Els poemes: Salvat-Papasseit, Verdaguer, tot Casasses i el seu UH al·lucinant, accelerat, un garbuix inextricable de paraules i música

ALGUNES MENTIDES SOBRE NEW YORK QUE TAMBÉ PODRÍEN SER CERTES

2007-11-10T14:22:00.001Z

Podríem dir que aprofitant que feia un temps boníssim un del Ramat (Jordi) se’n va anar a New York. I si diguéssim que hi va anar a escoltar música i performances per agafar idees per Còdols? O bé per assegurar-se que hi ha esperit enganxat a les llapassades de l’expressionisme abstracte. Que sobre l’eix Nova York encara giravolta el món cultural, artístic, econòmic, militar del planeta?

Veure l’ambient dels carrers, de les botigues, dels magatzems, dels restaurants de menjar per emportar, i saber com serà Catalunya d’aquí a quatre o cinc anys. O potser d’aquí a quatre o cinc mesos.

O hi va anar a trobar-se amb ell mateix? A espiar-se ell mateix amagat al carreró del costat del hotel. I seguint-se a distància, anotant el recorregut en un blog d’espiral.

Documentals de la televisió on homes que han perdut una cama, dones que han perdut un braç, mares amb fills idiotitzats per l’explosió d’un morter es manifesten orgullosos d’haver anat a defensar la llibertat i la democràcia.

A comprovar que als millors espectacles no s’hi troba més de 40 espectadors, tot i que els recomani el Time Out. Que dels quaranta afortunats, arrapats a la cadira per no caure de cul, la majoria passen de la cinquantena. Que allà on donaven el jazz més adotzenat hi havia més gent, tot i que passava de la música.

Per anar a veure un musical suat amb un actor de renom que no s’aguanta els pets entre milions d’altres turistes. Per verificar que, efectivament, trobes hispanos per tot arreu i que practiques ben poc l’anglès. Però que ells, en general, prefereixen que te’l adrecis en anglès i després passis al castellà.

CCC- Cerdanyola, Casasses i Comelade junts per primer cop

2007-11-08T23:56:00.000Z

No hi ha excuses

2007-11-06T19:50:00.000Z

Més raons per venir demà (mètode racionalista):

Enric Casasses (Barcelona, 1951) és un poeta, rapsode i traductor. Ha portat una vida molt nòmada, vivint a Barcelona, l'Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham a Llumessanes, Berlín i finalment, el 1997, tornant a Barcelona. També ha treballat per editorials de traductor. Els seus primers llibres daten de principis dels 70, amb el temps ha anat assolint cert reconeixement dins el panorama poètic català. És un transgressor en comparació amb altres poetes. Els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular. La seva obra mostra influències molt heterogènies; de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc; el crític Manuel Guerrero ha dit que el considera hereu "del verb poderòs d'autors com Salvat-Papasseit, Foix, Brossa, Vinyoli o Ferrater". El mateix Casasses s'ha confessat tributari i admirador d'autors com Víctor Català, Mercè Rodoreda o Fages de Climent. El seu primer llibre el publica el 1973, titulat La bragueta encallada. Durant els anys següents segueix escrivint, però no és fins el 1991 que publica la seva segona obra, titulada La cosa aquella, obra que rep el premi Crítica Serra d'Or i el 1993 el Premi de la Crítica de poesia catalana per No hi érem. És aleshores quan comença a entrar al circuit comercial.

Pascal Comelade (30 de juny de 1955-Montpeller) és un dels músics catalans més reconeguts internacionalment. Nascut el 1955 a Montpeller, de petit per casa seva van passar molts músics del costat Sud de la frontera. La seva mare, Eliane Thibaut-Comelade, és cuinera i autora de diversos llibres sobre cuina, especialment cuina (medieval) catalana. Son pare, Pere Comelade, és psiquiatre. Del 1974 al 1978 va viure a Barcelona, a casa de Lluís Llach. Hi va conèixer, entre altres, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Toti Soler, i va fer amistat amb Ovidi Montllor i Víctor Nubla (músic experimental, membre de Macromassa). Després d'uns anys a Montpeller va tornar una altra temporada a Barcelona, concretament a Gràcia on va entrar en contacte amb una certa bohèmia, representada principalment pel poeta Enric Casasses, amb qui continua col·laborant, o el dibuixant Max. Pascal Comelade és un músic difícil de definir. És compositor i multiinstrumentista. Les seves obres són sovint molt curtes, de 2 o 3 minuts, i gairebé sempre instrumentals. D'ell s'ha arribat a dir que és un rocker ultra minimalista o un clàssic post-modern. Fa música d'avantguarda sense oblidar les arrels. Sobre com altres el qualifiquen, afirma: Estic fart de ser el fill d'Erik Satie, el nebot de Nino Rota i el no sé què de Kurt Weill. Gaudeix d'un gran reconeixement a França i al Japó. S'han editat recopilatoris especialment per a aquest darrer país, i fins i tot existeix una banda japonesa, anomenada Pascals que han editat dos discos, Pascal Comelade presents Pascals i Abiento. El primer és de versions del músic català i el segon inclou, a més de dues versions d'ell, diverses composicions pròpies i un parell d'adaptacions d'altres músics, sempre passats per un sedàs comeladià. Ha actuat per tot Europa i el Japó. Ha col·laborat amb infinitat de músics. Com a exemple, a nivell català amb Toti Soler i Gerard Jacquet i a nivel internacional amb PJ Harvey (que ha posat veu a la genial Love too soon), Robert Wyatt i Richard Pinhas. Fa temps que afirma que farà un disc amb la cantant britànica PJ Harvey. Va col·laborar amb Sisa en la composició de l'àlbum d'aquest Visca la llibertat. A part, un dels seus àlbums, El Cabaret Galàctic, es diu igual que una cançó del cantautor galàctic. Ha fet diverses bandes sonores, especialment per a films francesos, i música per a dansa i teatre. Per exemple per als espectacles Zumzum-ka i Psitt!!, Psitt!! de la companyia de Cesc Gelabert i per a l'adaptació teatral de La plaça del diamant feta per Joan Ollé. La Bel Canto Orquestra : Pel que sembla, el fet de sentir Music for Amplified Toy Pianos, de John Cage, el va afectar bastant i va decidir explorar aquest camí. Per a molta gent, Pascal Comelade és "aquell músic boig que toca amb instruments de joguina". Tanmateix, en realitat el que fa és, per una banda, usar joguines com a instruments, i per una altra tocar pianos i guitarres reduïts, no realment joguines. La Bel Canto Orquestra és l'orquestra amb qui sol tocar aquestes (i altres) composicions en directe. Les gravacions les sol fer tot sol o acompanyat per (uns pocs) músics diferents en cada tema. Per la Bel Canto Orquestra hi han passat multitud de músics diferents, entre els que podríem destacar Pep Pasqual, de la Vella Dixieland Jazz Band. Un altre membre bastant habitual és el poeta Enric Casasses que hi toca el triangle. A part, declama els poemes a què Comelade ha posat música.

LA MANERA MÉS SALVATGE – La banda d’Enric Casasses i Pascal Comelade

2007-11-05T13:29:00.000Z

Casasses i Comelade junts per primera vegada a Cerdanyola del Vallès. Aquest dimecres a les 20 hores, a la sala enric granados de cerdanyola del vallès, presenten La manera més salvatge, un disc que recull els recitals de poesia i música que han ofert conjuntament durant més de cinc anys. Casasses és el poeta anàrquic, irreverent i mediàtic, el més influent en les noves generacions de poetes. Comelade, amb el seu particular univers sonor, s’ha convertit en figura de culte dins la música catalana i internacional.

''… No puc parlar de la meva música. No m’agrada parlar de la meva música. No puc. No és la meva feina, parlar de la meva música. Jo puc parlar de la manera de construir la música, de fabricar la música, de tocar l’instrument, la meva relació molt directa amb l’instrument… Hi ha res de teoria musical. El postminimalisme no sé què? No. L’únic en amunt és saber… Potser, aquí, cal un acordió. Com un pintor abans de fer el quadre sap el color… Negra, blava i… És molt abstracta, la música.''

“El setanta-tres és el moment de la famosa estada de més d’un any a casa de Lluís Llach, al carrer Indústria.(de Barna).”

“El primer àlbum de Comelade amb Richard Pinhas, molt experimental, es diu Fluence i és del setanta-cinc”.

“La Bel Canto Orquestra va ser un invent de l’any vuitanta-tres, amb músics que venien del free jazz i la música improvisada. La Bel Canto Orquestra és una paròdia de la big band americana, feta amb instruments de joguina.”

…Hi ha res de director d’orquestra o de democràcia d’orquestra. És un concepte molt llibertari. No s’assaja, ni per separat ni junts. Hi ha un repertori, que és el meu. Tu has de tocar el meu repertori. I prou. Al teu aire. Com vulguis. Cap problema.

“Comelade és un músic de carrer, de l’espectacle en directe. És el sistema del músic ambulant, del músic popular d’orquestra de festa major, del músic de proximitat. Li és capital poder actuar en qualsevol lloc i circumstància. No suporta ni les masses ni les misses.”

…recollia els instruments de joguina de les escombraries o els anava a buscar als Encants. Una part mínima la comprava directament a la botiga. Són instruments perfectament útils per a interpretar, per competir amb els germans grans i guanyar-los. Aquesta és la gràcia: despullar els grans, demostrar que no és als instruments, la música, sinó que si la música existeix és perquè pot prescindir de grans paraules, grans partitures i grans instruments.

L’any vuitanta-cinc Comelade decideix venir a viure a Gràcia amb la seva orquestra, on s’hi estarà deu anys. Va ser llavors que va conèixer un altre anarquista del barri, Enric Casasses. Van compartir pis fins als noranta. Artísticament, la relació culminarà al cap dels anys amb el disc La manera més salvatge, resum d’un lustre d’actuacions conjuntes i de vint anys de tocar junts: Casasses forma part de la Bel Canto, al triangle.

... Amb l’Enric...És diferent. No és cançó. És la música de sempre i un tio que hi posa la veu. És una veu i uns instruments, no és una cançó, i tampoc és rap, no és una cosa radiofònica, no és música de cine, és una altra cosa, no té res a veure. Després hi ha una altra part, tres o quatre coses que fem només amb l’Enric que són bases rítmiques, deu minuts i la veu de l’Enric, però és el món de l’Enric.

(Fragments del llibre de Toni Sala, Comelade, Casasses, Perejaume. Edicions 62)

ANÀLISI SOCIOLÒGIQUES DE LA SENYORETA PEPIS- 01.- LA POESIA CATALANA A CERDANYOLA

2007-11-03T04:18:00.000Z

Aquesta nova secció del Blog de Còdols s’obre a les plomes més prestigioses del camp de les Ciències i de les Lletres, coordinats per la prestigiosa Senyoreta Pepis.

01.- LA POESIA CATALANA A CERDANYOLA

DADES: Cerdanyola té 60.000 habitants. Que tinguin entre 18 i 75 anys en son 40.000. D’aquests, que coneguin el català per entendre’l i mantenir una conversa senzilla en són 25.000. D’aquests, els que tenen una competència suficient per entendre les subtileses de la llengua en són 3.000. D’aquests, que estiguin interessats per la poesia catalana en són 500. D’aquests la meitat no poden venir a Còdols per motius de feina, familiars, o d’altres obligacions polítiques o culturals. Un dia, quan es doni la conjunció astral necessària, aconseguirem reunir als actes de Còdols els 250 cerdanyolencs amb prou competència lingüística, interès per la poesia i disponibilitat horària.

ANÀLISI: El Ramat intenta aplegar el màxim d’entre aquests 250 clients potencials. És perdre el temps, la feina s’hauria de fer en un altre terreny. El problema real és que dels 25.000 que, segons les estadístiques, “coneixen” el català per haver-lo après en un moment determinat, només 3.000 tinguin prou fluïdesa, coneixement de lèxic i domini de la llengua per poder entendre un acudit lleument subtil o un poema dels senzillets. Una cosa és tenir quatre coneixements d’anglès per demanar on és el lavabo i l’altra poder llegir Sheakespeare directament de l’anglès. O sentir-lo recitar i fruir-ne. D’aquests 22.000 ciutadans sense competència lingüística, a qui el català se’ls ha anat rovellant per manca d’ús, amb una acció adient, al menys la meitat hauria de tenir el mateix nivell de domini del castellà que tenen els que viuen a Castella a Extremadura o a Andalusia.

Fixeu-vos bé el que la senyoreta Pepis demana que a Catalunya al menys la meitat de la població tingui un nivell de domini real del català del mateix ordre del que es pugui tenir sobre el castellà a la resta d’Espanya. És una utopia pensar que, d’aquí a pocs anys 15.000 cerdanyolencs d’entre 18 i 75 anys (en lloc dels 3.000 actuals) emprin el català en el 95% de les seves converses, contactes i comunicacions? És somiar truites? Aleshores hauríem multiplicat per 5 el nombre de clients potencials de Còdols. Aleshores el Ramat podria muntar un acte en suahili, portar un espectacle de nans saltadors del Kurdistan que remoregen salmòdies hipnòtiques o bé quatre tubistes de renom interpretant una sola nota i quedar-se tan ample. Ara, no!

I AIXÒ COM ES FA? Doncs com s’ha fet tota la vida: Com es fa de manera natural a Paléncia, a Fuenlabrada i a Jerez de los Caballeros. Aneu-hi, demaneu qualsevol cosa en català i veureu com tots comencen a parlar-vos en català per fer-vos contents.

RESUM FINAL DE LA SENYORETA PEPIS: Gairebé tots els mitjans de comunicació exclusivament en català: Sempre un mitjà castellà més que els que hi pugui haver en català a Paléncia, a Fuenlabrada o a Jerez de los Caballeros. Als quioscs exclusivament revistes i diaris en català. A les botigues cap producte sense retolació exclusiva en català. No atendre notes, avisos o telefonades que no siguin fetes en català (sota el pretext que no l’entenem). Si no tirem per aquest camí, amics meus, mai arribarem a Paléncia, a Fuenlabrada o a Jerez de los Caballeros.

Un poble mut

Proper Acte Còdols: Enric Casasses i Pascal Comelade

2007-11-01T09:22:00.001Z

07/11/07 20:00
Espai Enric Granados.
Cerdanyola
Enric Casasses i Pascal Comelade
presenten
La manera més salvatge

Fotos acte Poetes Joves amb premis grans

2007-10-29T18:22:00.000Z

Aquí teniu algunes fotos, fetes per Xavi Olivé, del darrer acte còdols, on van participar Victor Sunyol, Jordi Valls, Núria Martínez-Vernis i Àngels Gregori.

Víctor Sunyol explica els paranys on pensa que no ha de caure la poesia d’avui. I justifica que els tres poetes, cadascun amb les seves peculiaritats, escapa de la crema.

Jordi Valls, per Sunyol, CREA i CONSTRUEIX una trajectòria poètica i també, com a persona, creix en compromís ètic amb la societat.

Núria Martínez-Vernis, per Sunyol, CAMINA, avança, explora. És un caminar sense anar a cap lloc concret, és un avançar que s’interroga sobre el camí, sobre l’existència de camins.

Per Sunyol, la poesia d’Àngels Gregori, DIU, és un torrent de paraules que flueixen amb la naturalitat d’un Vicent Andrés Estellés i que comuniquen les seves vivències i emocions.

La sala Enric Granados, amb una exposició de fotografies de l’Urbano sobre els 20 anys de festival Blues de Cerdanyola, va viure moments màgics amb aquests tres poetes entre els vint-i-pocs i els trenta bastants.

Proper acte Còdols. Fitxes Policials

2007-10-21T20:06:00.000+01:00

VÍCTOR SUNYOL

Actualment és membre del Consell de Redacció de la revista de poesia Reduccions. Codirigeix les col·leccions de poesia “Jardins de Samarcanda” i “Calaix de versos”. Escriu regularment articles de crítica literària per a diverses publicacions. Col·labora assíduament amb artistes visuals. Entre les seves publicacions de poesia es poden destacar: Moment(poesia 1982-1985), Quadern de Port –Viola d’argent als Jocs Florals de Barcelona 1998, Quadern de bosc –Premi Senyoriu d’Ausiàs March, 1988, I si no neva? (2002) text per a la cantata Aèria, de Xavier Maristany, Stabat – Premi Parc Taulí- 2003, com si girona (2005) i Des d’ara – Premi Rosa Leveroni 2004.
També va escriure un llibre d’haikús en quatre hores –d’aquests de pa sucat amb oli, que quedin mitjanament bé i aparents, i que puguin agradar a un cert públic- a la velocitat aproximada d’un haikú cada minut i mig, un acte de paròdia, escarni, denúncia i interpel·lació a tanta faramalla anomenada poesia que trobem en forma de llibre.
Aquest fet fou recordat a Cerdanyola l’any passat, en la presentació del llibre d’haikús d’Enric Piera, però l’esperit del poeta també fou present i esmentat a les 24 hores de lectura d’ara dos anys quan vam inspirar-nos en el seu experiment INFOFOIX de l’any 93 si bé de manera manual. Segons recordareu vam confeccionar centons a partir dels versos retallats dels sonets de Sol, i de dol i d’alguns poemes de Joan Brossa.

JORDI VALLS

Jordi Valls va néixer a Barcelona el 1970. Actualment treballa en una cèntrica llibreria de la ciutat. Ha exercit de president de l´Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana 1995 i actualment és membre de l´AELC i el PEN Club Català. Com a poeta ha guanyat diversos premis de poesia: Premi Martí Dot 1994, Premi Vila de Martorell 1998, Senyoriu d´Ausias March 1999, Premi Gorgos 2003, Grandalla 2004, Premi Jocs Florals de Barcelona i 1er Poeta de la Ciutat. Exerceix amb els següents títols publicats: D´on neixen les penombres?, Natura morta, Oratori, La mel d´Aristeu i La mà de batre, Violència Gratuïta. També ha estat antologat als llibres: Poesia Noranta , Milenio: ultimísima poesía española i 21 poetes del XXI. Ha confeccionat recentment l’antologia poètica: Joves poetes catalans. Guardonat amb els Jocs Florals de Barcelona publica: Violència Gratuïta, i és l’actual “Poeta de Barcelona”. En opinió d´Ernest Farrés antòleg del llibre 21 poetes del XXI “Amb Jordi Valls la poesia no és solament subversió en la mesura que dona la facultat d’ultrapassar el marc de la realitat establerta, sinó que és sobretot l’essència del fet literari”.
Màrius Sampere al pròleg d’Oratori, afirma: “D’un llibre tan clar i tan opac, tan fluid i tan espès; d’un poeta que ens ofereix la visió intimista del seu univers, compost d’una gàbia: les estructures limitadores i l’ocell cantor, presoner; el mateix autor rere els filferros que el protegeixen, juntament amb la menjadora curulla de llavors grises i la bevedora plena d’aigua neta i fresca.”

ÀNGELS GREGORI

Àngels Gregori neix a Oliva (la Safor) l’any 1985. Amb només divuit anys, guanya el premi Amadeu Oller del 2003 amb el poemari Bambolines (editorial Galerada). Fins al moment, és la poetessa més jove que ha guanyat aquest premi instituït l’any 1965, dirigit a poetes inèdits menors de trenta anys. Segons explica ella mateixa, el llibre “el vaig escriure durant tot un any, a la darrera fila de classe d’història de l’art, a l’institut, amb els walkman posats”. Actualment estudia filologia catalana.
Ha dit la seva poesia als principals escenaris poètics. Enguany ha participat al Festival internacional de poesia de Barcelona, al Festival de poesia de la Mediterrània de Mallorca i, tres dies després de la seva intervenció a Còdols, serà al Festival de poesia de Sant Cugat.
Agitadora cultural, és la directora artística de Poefesta, festival de poesia de la seva ciutat on, al llarg dels tres anys que s’ha realitzat, hi han passat les principals veus del panorama poètic català. Tot i que sap que la poesia no aturarà cap guerra, forma part de la ONG Poetes Sense Fronteres.

NURIA MARTÍNEZ-VERNIS

Neix a Barcelona el 1976. Ha publicat L’acròbata tampoc no en sortirà il·lès, Premi Amadeu Oller 2000 i premi Memorial Anna Dodas 2001 i Quantes mentides fan una sola veritat Premi Josep M. López Picó 2003.
Xulio Ricardo Trigo al seu blog El violinista celest, n’ha dit: Davant la tòpica frase que declara plena de frescor qualsevol poesia jove, podem dir que la frescor de Núria Martínez gela l’ànima, però d’immediat comença a escalfar les nostres entranyes. Alta poesia, doncs, si el lector no es conforma amb la superfície.
Màrius Sampere, tan estimat pels espectadors de Còdols, n’ha dit: “… una poesia que, enginyosament pregona, es nega –com aquell qui res- a ser inclusa dins els paràmetres convencionals. I, doncs, repta i rebutja, desafiant previsibles nuvolades, el parallamps de les regles establertes, la lògica pura, cartesiana, i, en fi, la tradició, sempre tebiona, el vistiplau dels llums acadèmics: tot allò que vigila i empara les criatures, grassones i boniques, que grimpen pel jardí públic.
Ramat de Pedres no us vol enganyar, Núria Martínez-Vernis és l’autentica Berenice de la poesia catalana, els seus versos puden a mort i a coses molt pitjors. La seva poesia no deixa indiferent, només admet una adoració sense límits o un rebuig i un odi viscerals. No us hi acosteu.
Eviteu-la tant com pugueu!

Proper acte Còdols: Poetes Joves amb Premis Grans

2007-10-17T13:00:00.000+01:00

Núria Martínez-Vernis, Jordi Valls i Àngels Gregori presentats per Víctor Sunyol.
Martínez-Vernis, Valls i Gregori són carn fresca,poetes joves que ronden la trentena, amb obra publicada, que prometen, que han estat premiats, són reconeguts i influents. Còdols els reuneix en un recital presentat per Víctor Sunyol, tot un personatge dins la poesia i la teoria poètica, amb una personalitat que el situa al límit on acaba la poesia i comença tota altra cosa.

24 d’octubre de 2007
Espais Enric Granados.
Plaça Enric Granados,1
Cerdanyola del Vallès

Guillamino / Pedrals - Rates

2007-10-16T12:30:00.000+01:00

Ressenya recital Núria Morral, Pedrals i Guillamino

2007-10-14T08:21:00.000+01:00

Minuts abans i la sala és plena. Llamps, trons, un xàfec de por. Encara arriben vuit o deu espectadors xops com a polls. No s’hi cap. Vuitanta cossos i un nombre aproximat d’ànimes escolten amb devoció la soprano cerdanyolenca Núria Morral. Excel·lent en els pianíssim i en els recitatius. Cançó catalana: Verdaguer: Dooolça Catalunya, pàtria del meu cor, Carner, Martí i Pol: Salveu-me els ulls, quan ja no em quedi res, Cançó d’amor i de guerra. Vives, Martínez Valls i dues del mestre local, Jordi Morral. Aplaudiments. Escolteu una mostra del romanç de Santa Llúcia de Segarra i Toldrà.

Arranca el hip hop sorollós, rítmic, electrònic i desenfadat de Pedrals i Guillamino. Un moment cares de desconcert. El canvi és arriscat. Els Quatre músics amb simpatia, frescor i naturalitat es posen el púbic a la butxaca. La reactable projectada a la paret per una càmera de vídeo crida l’atenció. Al fons de la sala alguns ballen. Rates, Vivo sin vivir en mi...Al final la sala aplaudeix i somriu. Què joves i que simpàtics. Hip hop en català! Els músics i Josep Pedrals se’n van a la Fira de Frankfurt. Algú opina que de moment és l’espectacle més interessant del cicle.

Interludi de Mònica López

2007-10-12T07:37:00.000+01:00

Poema: Salveu-me els Ulls de Miquel Martí i Pol

Núria Morral amb Marta Gil

2007-10-11T13:33:00.000+01:00

En Doll, Endoll O els dos forats negres elèctrics – Pedrals i Guillamino més Núria Morral presentant Arrels

2007-10-08T12:35:00.000+01:00

Josep Pedrals, la gran promesa de la poesia catalana, recita a ritme de hip-hop sobre la música
electrònica de Guillamino, un dels músics més sorprenents de l’escena actual. Seguidament a
l’escenari, la soprano Núria Morral interpretarà Arrels, cançó catalana –lied- amb poemes de
clàssics com Verdaguer, Maragall o Carner, sota la direcció de Jordi Morral i amb
acompanyament al piano de Marta Gil. I si Pedrals i Guillamino s’afegeixen al concert?

Aquest dimecres 10 d'octubre a les 20 hores a la Sala Enric Granados de Cerdanyola del Vallès

Torna Còdols

2007-10-07T11:48:00.000+01:00

Torna Còdols.
Temporada de Tardor

AVÍS : Els actes programats a Can Domènech es realitzaran a l'Espai Enric Granados

Ponç Pons

2007-06-13T07:44:00.000+01:00

Us informem que Ponç Pons no podrà assistir avui al recital programat dins el cicle Còdols, degut a problemes de salut.

El que sí que vindrà serà l'Albert Roig i les seves performances poètiques, juntament amb la Silvia Bel.

Albert Roig
Dimecres 13/06/07 20h
Espai Enric Granados
Cerdanyola del Vallès

Ponç Pons + Albert Roig

2007-06-07T09:30:00.000+01:00

Com a postres d'aquestra primera temporada de primavera, el proper dia 13 de juny disfrutarem de la companyia de :

PONÇ PONS + ALBERT ROIG

Segons afirma Ponç Pons, últim Premi de la Crítica Catalana, la seva poesia és clàssica en el ritme, moderna en l'expressió i contundent en el contingut. El menorquí compartirà escenari amb el poeta de les terres de l'Ebre, Albert Roig, autor sintètic, barroc, provocador i amant de les performances que actuarà acompanyat de Silvia Bel.

CONNEXIÓ UAB / CERDANYOLA

2007-05-26T10:04:00.000+01:00

Dimecres vinent a les 20h, podreu disfrutar de l'electricitat poètica produïda per:
Anna Aguilar-Amat + Montserrat Costas + Rodolfo del Hoyo

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) situada al terme minicipal de Cerdanyola del Vallès i aquesta població han conviscut d'esquenes durant molts anys. Amb el seu recital, tres poetes vinculats a la ciutat i el món universitari faran de nexe d'unió entre aquests dos espais, que de mica en mica es van descobrint mútuament.

Acudir a l'acte és un tema d'importància nacional.

No deixis que t'ho expliquin: Vine!

Cicle Còdols Connexió UAB-Cerdanyola
Dimecres 30/05/07 20h
Espai Enric Granados
Cerdanyola del Vallès

Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962).
Doctora en Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona (1993) i professora titular de Traducció i d’Interpretació a la UAB. Premi Carles Riba del 2000, Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona del 2000 i premi Màrius Torres del 2001.

Montserrat Costas (Capellades, 1976).
És periodista i treballa a la indústria editorial. Premi Divendres Culturals de Cerdanyola del Vallès del 1996. Premi de poesia Vila de Martorell, conjuntament amb Jordi Condal, del 1999. Figura a l’antologia Segle XXI, vint-i-una i una poetes per al segle vint-i-u, editada pel Centre Cultural Capaltard, 2001

Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953).
Poeta i narrador. Sempre ha estat vinculat al món del teatre i als moviments associatius cívics i culturals de la seva ciutat: Santa Coloma de Gramenet. Actualment és assessor sobre qüestions sòcio-culturals del gabinet de la Vicepresidència de la Generalitat.

Què hi fan aquí tota aquesta gent?

2007-05-24T10:22:00.000+01:00

un poema de Màrius Sampere

Èxit de Pagant, Sampere Canta

2007-05-19T12:10:00.000+01:00

Dimecres passat va tenir lloc l'espectacle Pagant, Sampere Canta, presentat per Jordi Condal, Kippelboy i Manel Salas.

L'èxit va ser apabullant. Més de dos milions de persones (segons l'organització, 300.000 segons les fonts policials) van assistir a l'espectacle. Col·lapsant totes les entrades de la ciutat i bona part de la comarca.

L'espectacle es va retransmetre per satèl·lit i el van poder disfrutar 350 milions d'europeus gràcies a les noves tecnologies radiodifusores, patrocinades per una coneguda marca d'automòvils.

Us agraïm a tots els vostres aplaudiments.

Pagant, Sampere Canta

2007-05-13T09:40:00.000+01:00

El proper dimecres, a les 20 hores podreu gaudir de PAGANT, SAMPERE CANTA, el nou espectacle intercontinental de Jordi Condal, Kippelboy i Manel Salas.

Desprès d'una minigira pel nord d'europa presentant UN POBLE MUT, aquests Cerdanyolencs ens porten una performance poètica que repassa l’obra de Màrius Sampere, qui vindrà a veure com desfiguren els seus poemes i després ens farà una crítica deconstructiva.

Jordi Condal recitarà sobre les imatges i la banda sonora del videoartista Kippelboy i el violí de Manel Salas, membre de l’Orquestra Simfònica del Vallès i alcaldable de Vinyes de Savall.
Les imatges i la música recreen el clima màgic, uterí, metafísic i sovint irònic de la poesia de Sampere.

No us ho podeu perdre, serà l'aconteixement cultural de l'any a Cerdanyola.

La Mula Morta. Companyia La Precària

2007-05-10T15:24:00.000+01:00

Aquí teniu un petit vídeo amb una part de l'actuació que la companyia La precària ens va brindar a l'espai Enric Granados.

“Podríem ser perfectes com la pluja”,
deies. “Podríem socarrar les plomes
i, pel nas, absorbir-ne el tuf,
incorporar tota l’escòria
i expulsar-la en llustrosa pitança d’amor.·

Deies, però la casa ja era buida,
i tu lliscaves, com molsa o moneda,
entre els meus dits d’avar irresignable.

“Volem creure en l’amor, perquè l’amor
tot ho devasta. Ho tenim per vist”, deies.
“Però podríem ocultar les tares,
estimar sense combat ni brutícia,
per natura més que per accident.”

Llànties, vergues, el forn de Déu fent visible
el meu abraç, el teu no callar, tantes
intermitències, l’esforç, aquest
últim ball dins la casa ja deserta, i tu,
“podríem ser perfectes com la pluja”,
repeties, plorant sense comport.

Sebastià Alzamora

Mula Morta de Sebastià Alzamora

2007-04-30T10:44:00.000+01:00

2 de maig de 2007

MULA MORTA, de SEBASTIÀ ALZAMORA – Companyia La Precària

La Precària converteix en teatre el recull de poemes Mula Morta de Sebastià Alzamora. Els dos integrants de la companyia, una cantant i un músic multi instrumentista, creen una atmosfera màgica i envolvent en un espectacle transgressor amb una presència aclaparadora del text d’Alzamora, un d’ Els Imparables, que estarà present a l’acte.

Núria Candela dient Joan Brossa

2007-04-24T15:15:00.000+01:00

aquí teniu una mostra del primer acte del cicle, amb Núria Candela dient Brossa a l'Espai Enric Granados:

Núria Candela diu Joan Brossa. Dimecres 18/04

2007-04-13T07:11:00.000+01:00

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998).

Poeta, dramaturg i artista plàstic. Va ser un dels fundadors de la revista Dau al Set (1948) i un dels principals introductors de la poesia visual en la literatura catalana.

La seva obra creativa va abastar totes les facetes de l'art: el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia i el circ. Sempre va tenir una àmplia i interdisciplinar visió de la cultura, de les arts i de l'espectacle i així ho expressa en la seva obra creativa, tant la literària com la plàstica, sovint satírica, punyent, irònica, crítica, a vegades irreverent, però, al mateix temps, lúdica.

SALTAMARTÍ

A Lluís Solà

Ninot

que porta un

pes a la base i que,

desviat de la seva posició

vertical, es torna a posar

dret.

El poble

Programació Còdols 2007

2007-04-12T06:23:00.000+01:00

CòDOLS 2007

TEMPORADA de PRIMAVERA
Espai cultural Enric Granados
Plaça Enric Granados, 1
08290 – Cerdanyola del Vallès
Tots els actes comencen a les 20h00

18 d’abril de 2007

NÚRIA CANDELA DIU JOAN BROSSA – Núria Candela
L’amiga personal de Joan Brossa, Núria Candela, recupera un espectacle sobre l’artista estrenat fa trenta anys on la veu i la paraula són les úniques protagonistes a petició del mateix Brossa, que també va participar en la selecció dels poemes. El recital tindrà lloc en el marc de l’exposició Joan Brossa. Poeta de la Imatge, instal·lada a l’espai Enric Granados fins el 29 d’abril. L’acte comptarà amb la presència de la vídua de l’artista, Pepa Llopis.

2 de maig de 2007

MULA MORTA, de SEBASTIÀ ALZAMORA – Companyia La Precària
La Precària converteix en teatre el recull de poemes Mula Morta de Sebastià Alzamora. Els dos integrants de la companyia, una cantant i un músic multi instrumentista, creen una atmosfera màgica i envolvent en un espectacle transgressor amb una presència aclaparadora del text d’Alzamora, un d’Els Imparables, que estarà present a l’acte.

16 de maig de 2007

PAGANT, SAMPERE CANTA – Jordi Condal, Kippelboy i Manel Salas
Performance poètica que repassa l’obra de Màrius Sampere amb introducció a càrrec del poeta. Recita Jordi Condal sobre les imatges i la banda sonora del videoartista Kippelboy i el violí de Manel Salas, membre de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Les imatges i la música recreen el clima màgic, uterí, metafísic i sovint irònic de la poesia de Sampere.

30 de maig de 2007

CONNEXIÓ UAB / CERDANYOLA – Anna Aguilar-Amat, Montserrat Costas, Maria Cabrera i Rodolfo del Hoyo
La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) situada al terme minicipal de Cerdanyola del Vallès i aquesta població han conviscut d’esquenes durant molts anys. Amb el seu recital, quatre poetes vinculats a la ciutat i el món universitari faran de nexe d’unió entre aquests dos espais, que de mica en mica es van descobrint mútuament.

13 de juny de 2007

PONÇ PONS + ALBERT ROIG
Segons afirma Ponç Pons, últim Premi de la Crítica Catalana, la seva poesia és clàssica en el ritme, moderna en l’expressió i contundent en el contingut. El menorquí compartirà escenari amb el poeta de les terres de l’Ebre, Albert Roig, autor sintètic, barroc, provocador i amant de les performances que actuarà acompanyat de Silvia Bel.

TEMPORADA de TARDOR
Museu d’Art de Cerdanyola Can Domènech
Carrer Sant Martí, 88
08290 – Cerdanyola del Vallès
Tots els actes comencen a les 20h00

10 d’octubre de 2007

En Doll, Endoll O els dos forats negres elèctrics – Pedrals i Guillamino + ARRELS – Núria Morral
Josep Pedrals, la gran promesa de la poesia catalana, recita a ritme de hip-hop sobre la música electrònica de Guillamino, un dels músics més sorprenents de l’escena actual. Seguidament a l’escenari, la soprano Núria Morral interpretarà Arrels, cançó catalana –lied- amb poemes de clàssics com Verdaguer, Maragall o Carner, sota la direcció de Jordi Morral i amb acompanyament al piano de Marta Gil. I si Pedrals i Guillamino s’afegeixen al concert?

24 d’octubre de 2007

POETES JOVES AMB PREMIS GRANS – Núria Martínez-Vernis, Jordi Valls i Àngels Gregori presentats per Víctor Sunyol
Martínez-Vernis, Valls i Gregori són carn fresca, poetes joves que ronden la trentena, amb obra publicada, que prometen, que han estat premiats, són reconeguts i influents. Còdols els reuneix en un recital presentat per Víctor Sunyol, tot un personatge dins la poesia i la teoria poètica, amb una personalitat que el situa al límit on acaba la poesia i comença tota altra cosa.

7 de novembre de 2007

LA MANERA MÉS SALVATGE – La banda d’Enric Casasses i Pascal Comelade
Casasses i Comelade junts per primera vegada a Cerdanyola del Vallès. Presenten La manera més salvatge, un disc que recull els recitals de poesia i música que han ofert conjuntament durant més de cinc anys. Casasses és el poeta anàrquic, irreverent i mediàtic, el més influent en les noves generacions de poetes. Comelade, amb el seu particular univers sonor, s’ha convertit en figura de culte dins la música catalana i internacional.

21 de novembre de 2007

...PARLEN DE MARIA MERCÈ MARÇAL – Lluís Solà, Pep Paré i Núria Martínez-Vernis
Recital-xerrada-col·loqui sobre l’obra de Maria Mercè Marçal, sense dubte, la poetessa catalana més influent de tots els temps. Hi intervindran Lluís Solà poeta i un dels nostres crítics més doctes, Pep Paré estudiós de la poesia i eminent comunicador i Núria Martínez-Vernis, poetessa cínica i incisiva. Tres generacions amb tres punts de vista ben diferents.

28 de novembre de 2007

PA-PE-PI-PO-POETES DEL VALLÈS – Gerald Fannon, Esteve Plantada, Ivette Nadal, Sònia Moya, Miquel Sánchez i Masha (22)

Recital de poetes dels dos vallesos. Una selecció de veus que defineixen el panorama poètic actual de la comarca. Còdols pretén donar a conèixer així noves propostes per continuar impulsant la poesia, la millor manera de tancar el cicle.

Roda de premsa de presentació

2007-04-04T13:59:00.000+01:00

Avui s'ha presentat a l'espai Enric Granados de Cerdanyola del Vallès el programa del Segon Cicle de Poesia Còdols, que tindrà lloc entre el 18 d'abril i el 28 de novembre d'enguany, amb artistes d'arreu dels Països Catalans.

Us hi esperem a totes i tots.

Cartell provisional Còdols 2007

2007-03-28T12:25:00.000+01:00

18-04 Brossa/Núria Candela + Pepa Llopis
02-05 Mula morta + Sebastià Alzamora
16-05 Sampere canta + Màrius Sampere
30-05 Connexió UAB/Cerdanyola: Aguilar-Amat, Montse Costas, Maria Cabrera i Rodolfo del Hoyo
13-06 Francesc Parcerisas o Ponç Pons i Albert Roig
10-10 Pedrals+Guillamino + Coral Cerdanyola
24-10 Els + joves: Núria Martínez-Vernis, Jordi Valls, Àngels Gregori.
07-11 Enir Casasses + Pascal Comelade
21-11 Pep Paré, Lluís Solà i algú més parlen de Maria Mercè Marçal
28-11 Poetes del Vallès: Gerald Fannon, Esteve Plantada, Ivet Nadal, Sònia Moya, Miquel Sànchez...