DISSABTE 10 DE JULIOL A BARCELONA PER LA INDEPENDÈNCIA

El Ramat de pedres us convida a la manifestació que sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” tindrà lloc a Barcelona el dissabte 10 de juliol a les 18 h començant a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal.

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL HO HA DEIXAT BEN CLAR, NO HI HA ALTRA SORTIDA: INDEPENDÈNCIA.
La Catalunya que volen els catalans no té cabuda dins la Constitució espanyola. El Tribunal Constitucional, la veu més sobirana de totes perquè és l'intèrpret legítim de la Constitució espanyola, ho ha deixat ben clar. Només hi ha una nació, indissoluble, esquerpa a la diversitat –especialment a la de les llengües–, i només hi ha un poble, l'espanyol, gasiu i orgullós de la seva única sobirania. Només hi ha una autoritat impositiva per espoliar la riquesa produïda pels catalans. L'autonomia catalana anava despullada i tothom en lloava les grans vestimentes. S'ha desfet l'engany i s'han acabat les ambigüitats.
ARA ÉS EL MOMENT
Acatar és humiliar-se. Només una ruptura democràtica, permetria recuperar la dignitat política i nacional dels catalans. Una ruptura tan modèlica com la que a finals dels anys setanta va permetre fer la transició d'una dictadura a l'actual democràcia espanyola. O una ruptura de l'ordre constitucional tan normal com la que va permetre que Alemanya s'unifiqués. O com les ruptures poc o molt encobertes que permeten la construcció europea*.
A Catalunya, quan siguem independents, s’hi viurà tan bé com a Holanda i, com ells, dedicarem el 3 o el 4 % de la riquesa generada a la solidaritat amb altres pobles. Un d’ells, possiblement, l’ineficaç i malbaratador Estat espanyol.
10 DE JULIOL A LES SIS DE LA TARDA TOTS A LA DIAGONAL/BARCELONA ELS AMICS DEL RAMAT ENS TROBAREM A DOS QUARTS DE CINC A L’ESTACIÓ DE BELLATERRA DELS CATALANS. O BÉ A L’ESTACIÓ DE PROVENÇA A BARCELONA A UN QUART DE SIS.

* Adaptació de l’article de Salvador Cardús publicat a l'AVUI del 4 de juliol.

LA NIT JUST ABANS DE KOLTÈS

“… perquè jo sóc així, no m’agrada el que et recorda que ets estranger, tot i així, en sóc una mica, es deu notar, no sóc exactament d’aquí – es notava molt, de totes maneres, amb els cabrons d’aquí baix apinyats darrere meu, després de pixar, quan m’estava rentant la titola – acabes pensant que tots els francesos són igual de cabrons, sense capacitat d’imaginació, perquè no han vist mai que ningú es renti la titola, mentre que per nosaltres és un antic costum, el meu pare m’ho va ensenyar, sempre ho hem fet així, i jo encara ho faig després de pixar, i quan me l’estava rentant, fa una estona, amb tota tranquil·litat, al lavabo de baix, notant darrere meu tots els cabrons en guàrdia, he fet com si no entengués res, totalment estranger , com si no tingués ni idea del francès que parlaven aquests cabrons, i sentia que deien mentre me la rentava: - què deu estar fent l’estranger aquest? – dóna a beure la seva titola – com es pot fer això de donar a beure una titola? – com si no entengués res de tot el que deien, i jo continuo, tan tranquil, donant-li a beure, perquè els cabrons dels francesos es preguntin entre ells, apinyats darrere meu: com pot beure una titola, i sobretot, com pot tenir set una titola? Després, un cop enllestit, he passat entre el grup, sempre fent-me l’estranger, fent veure que no havia entès res del que deien, cosa fàcil per a mi, que no sóc totalment de per aquí, segur que es nota, aquests cabrons de francesos sense imaginació no s’han equivocat, i, tot i així, he sortit corrents darrere teu quan t’he vist tombar la cantonada, malgrat tots els cabrons que hi ha al carrer, als cafès, als soterranis dels cafès, per aquí, a tot arreu, malgrat la pluja i la roba xopa, he sortit corrents, no solament per l’habitació, no solament per la part de nit per la qual busco una habitació, sinó que he sortit corrents, corrents, corrents, per no trobar-me, aquesta vegada, en tombar la cantonada, en un carrer buit de tu...”


Bernard-Marie Koltès
La nit just abans dels boscos
Sergi Belbel: traducció
Institut del Teatre

Sònia Moya, guanyadora de l'Amadeu Oller, als Còdols a domicili

En el següent vídeo, podeu gaudir d'una de les actuacions que va fer Sònia Moya dins del cicle Còdols a domicili de l'any 2009. L'actuació es va fer al Teart de Cerdanyola. Moya ha estat la guanyadora de l'última edició del premi de poesia Amadeu Oller amb l'obra "Gramàtica de l'Equilibri"

AL VÀTER AMB DALÍ

Salvador Dalí, reconegut com un dels grans pintors surrealistes té una obra literària d’unes dimensions sobrehumanes i un interès que no li ha estat reconegut. Obres poc conegudes, que ens han estat gairebé escamotejades: poemes, narrativa, guions, assaig i etc. Dalí, en els seus textos no resulta menys sorprenent que en les seves teles. No ens referim, naturalment, a la qualitat formal del text sinó al relat que s’hi desenvolupa. Heus ací un fragment francament escatològic:


…es va aixecar, presa d’una urgent necessitat, va indicar amb un gest a la seva cosina perquè l’acompanyés i, portant amb ell l’exemplar i el ganivet que li servia de tallapapers, va sortir al passadís i va entrar al vàter, deixant la porta oberta per continuar parlant amb Anelfos, la qual, recolzada a la paret del davant, es desemmandria i es posava bé amb naturalitat una mitja. Mister Carter, assegut al vàter, continuava parlant amb animació i amb una mà continuava tallant el llibre, recolzat en un dels genolls, mentre amb l’altra es divertia mecànicament modelant petits ninots amb la merda que s’arrencava directament de l’anus, abans i tot que acabés de caure a la pila ja menys consistent del principi, la qual, a més, barrejada amb l’orina, no hauria tingut la consistència necessària i desitjada. Finalment, sense trobar el passatge desitjat, es va aixecar de mal humor i va tornar seguit d’Anelfos i va anar a la cambra de bany per rentar-se. A la banyera jeia la mare morta de Mister Carter, per la cara de la qual es passejaven unes quantes mosques, l’havia posat allà mentre esperava que arreglessin l’habitació, Anelfos va espantar les mosques amb una tovallola, però van tornar immediatament, després es va acostar per ajudar a Mister Carter, que estava enretirant diverses pel·lícules revelades submergides en aigua de la pica, i que li feien nosa per rentar-se, jutjant que les pel·lícules ja eren a punt per assecar-se, les anava estenent per on podia amb l’ajut d’agulles, fins que només va quedar una pel·lícula per estendre. Mister Carter, amb aquesta pel·lícula fora de l’aigua, va mirar malhumorat al seu voltant buscant on posar-la, i, en fixar-se de sobte en el braç de la seva mare que emergia rígid de la banyera, la va clavar amb força travessant una de les venes blaves i inflades per l’estereoclorosi, que travessaven com un plànol ferroviari la mà groga i d’ungles lleugerament brutes de la difunta. Una brisa imperceptible barrejada amb l’olor fresca del rec del jardí pujava per la finestra oberta del bany, fent oscil·lar lleument les tires de pel·lícula penjades en vertical, mentre Mister Carter, acompanyant Anelfos a la porta de sortida acabava d’arribar al final del passadís principal. Davant la porta entreoberta, Mister Carter va besar devotament la mà de la seva cosina per acomiadar-se , quan tots dos es van precipitar a terra presa de gran frenesí; es va consumar un coit ràpid i extremadament brutal entre els dos cosins; mentrestant la porta es va tancar amb un gran estrèpit...

Salvador Dalí
Pròleg
Obra completa. Volum III
Edicions Destino. Fundació Gala-Salvador Dalí.

MARCEL PROUST CONTRA SAINTE-BEUVE

Sainte-Beuve, el crític francès més influent del XIX, contemporani de Balzac, Stendal, Rimbaud i Baudelaire passa per ser l’inventor d’un mètode d’anàlisi de l’obra literària consistent a analitzar la biografia, la correspondència, la vida familiar i el moment històric en què fou escrita. Proust li retreu la miopia a l’hora de jutjar els seus contemporanis, que es desfés en afalacs amb autors molt mediocres però gent d’ordre, influents, adinerats i bons catòlics i en canvi no fos capaç de cridar l’atenció sobre els genis que va conèixer - a algú li sona aquesta cançó?- No va fer notar la vàlua de l’obra de Rimbaud i va deixar escrit en els seus “Lundis” que Balzac i Stendal li semblaven vulgars. Ni tan sols va tenir unes paraules de lloança per l’obra de Baudelaire que era amic seu i públicament el respectava molt. Proust arriba a dir, sobre el mètode de Sainte-Beuve que es perd en tafaneries i oblida allò que és essencial, el text, l’obra.

“Les coses belles que escriurem, si tenim talent, són en nosaltres, indistintes, com el record d’una música que ens captiva sense que puguem recuperar-ne la tonada ni taral·lejar-la...Els que queden posseïts per aquest record confús de veritats que mai han conegut són els homes que tenen un do. Però si s’acontenten amb dir que senten una melodia deliciosa no revelen res als altres, no tenen talent. El talent és com una mena de memòria que els permetrà acostar-se a aquesta música confusa, escoltar-la amb claredat, anotar-la, reproduir-la i cantar-la.”.

Marcel Proust
Contra Sainte-Beuve. Recuerdo de una mañana.
Edició bilingüe de Silvia Acierno i Julio Baquero Cruz
LANGRE.
Versió catalana de Jordi Condal.

GEORGE STEINER. Part III i última. LA CULTURA VA COL·LABORAR DECORATIVAMENT AMB EL DESPOTISME I LA MASSACRE DEL SEGLE XX.

LA CULTURA VA COL·LABORAR DECORATIVAMENT AMB EL DESPOTISME I LA MASSACRE DEL SEGLE XX. ÉS QUE L’ART I LA FILOSOFIA INHIBEIXEN LA CAPACITAT DE RESPOSTA?

En un sentit més general, però no pas del tot evident, la capacitat d’assimilar raonaments complexos, de ser sensible a un diàleg platònic, a un tractat de Spinoza o de Kant, a un sonet de Shakespeare, caracteritza una minoria. Això també és vàlid referit a les arts i a la música clàssica i moderna. Una boira d’hipocresia política i camàndules pedagògiques envolta tot aquest tema. La “correcció política” i la submissió penitencial als drets del populisme fan que sigui gairebé il·lícit afrontar les barreres sòlides que poden allunyar la majoria dels homes i les dones a l’accés a les altes esferes de la cultura.

La incapacitat de l’alta cultura per defensar la seva posició d’una manera efectiva , el que s’ha anomenat “la traïció dels clergues”, prové d’una anàlisi funesta, tot i que sovint reprimida. La barbàrie del segle XX va esclatar des del centre de la civilització europea. Va prosperar a l’escenari mateix del mèrit estètic i filosòfic. Els camps d’extermini no es van aixecar pas al desert de Gobi ni a l’Àfrica equatorial. I quan va sorgir l’amenaça de la barbàrie, les humanitats, les arts, la majoria dels plantejaments filosòfics, es van mostrar impotents. Encara pitjor, la cultura va col·laborar decorativament amb el despotisme i la massacre. Hi va haver molts amants de les belles arts i la música clàssica entre els botxins, molts professors de la gran literatura entre els aduladors. Lluny d’humanitzar els nostres reflexos, com dirien Aristòtil o Mathew Arnold, les grans ficcions, les obres mestres de l’art, les melodies encisadores, inhibeixen la nostra capacitat de resposta –una noció clau- davant la necessitat humana, el patiment i la injustícia. Com si d’alguna manera ens anestesiessin, ens poden deshumanitzar.

Llegir o escoltar música clàssica a través d’Internet ja és possible, però aquests plaers i l’esforç que necessàriament comporten, competiran, en una proporció de prestigi i suport econòmic comuns, amb l’entreteniment de masses més brutal i enterbolidor, amb l’esport (la veritable teodicea és el bombardeig futbolístic). La llibreria seriosa competirà, en condicions absurdament desiguals, amb l’empori de pornografia de la porta del costat. Els que en un altre temps han estat mandarins i artistes maldaran cada vegada més per arribar a l’estrellat en els mitjans de comunicació de masses. Les aspres bondats de la privacitat i el silenci, de la impopularitat, de la qual depenen el pensament seriós i la creació original, seran cada vegada més difícils d’aconseguir. La democràcia es malfia de la solitud.

Si s’ha de reforçar la qualitat, les demandes populistes hauran de cedir davant d’un ordre de mèrit en què l’excel·lència genuïna es pugui distingir del creixement vertiginós de les formes paràsites. L’únic que fa falta és l’empenta política que posi al descobert i desafiï aquest desdeny per la vida intel·lectual, aquesta desconfiança en l’eminència que caracteritza el consum de masses en el capitalisme recent. Insisteixo: hem de reconèixer que el talent humà i els recursos per a l’esforç de concentració mental estan distribuïts de manera desigual; que no tot home i tota dona poden empassar-se Kant. “Elit” vol dir una cosa molt senzilla: significa que hi ha coses que són millors que altres, que no s’admet ningú en un departament de física sense competència matemàtica, que Bob Dylan, tot i els seus dons fascinants, no es pot equipara a Keats.

El cor de la qüestió és, però, la transmissió d’una culturització fonamental, és a dir la capacitat de respondre a allò que és més desafiador i creatiu dins les nostres societats i de prendre-hi part. La capacitat d’experimentar les energies del debat ben fonamentat i contribuir-hi, de distingir les “notícies que sempre són notícia”, com va dir Ezra Pound, d’entre les onades de ximpleries efímeres, superstició, irracionalitat i explotació comercial. Les propostes provisionals que ara exposaré semblaran utòpiques, escandalosament utòpiques fins i tot. Hi ha moments de crisi, però, en què només el que és utòpic és realista.

Hi ha nombroses comunitats i tradicions ètniques que no tenen manifestacions del que es podria denominar pròpiament “literatura”. No existeix cap societat de la terra, per molt “primitiva” que sigui, per molt desfavorida que es trobi des del punt de vista econòmic i ecològic, sense música. Els llenguatges de la música no necessiten traductors (tampoc els del càlcul matemàtic). Preconitzo un pla d’estudis fonamentat en les matemàtiques, la música, l’arquitectura i les ciències de la vida amb èmfasi especial en la genètica. Ensenyat des d’un punt de vista històric i a través de l’ordinador.


Extret de “Períodes lectius” dins “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. ARCADIA. 2008.

EXTRACTE DE LES CONCLUSIONS DE LA PRIMERA TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS

Els més de seixanta organitzadors de festivals literaris reunits per primera vegada a Vic el 19 de setembre de 2009 vàrem posar de manifest les diferències de criteri i diversitat de circumstàncies que envolten i condicionen cada festival.

EL FORMATS DELS FESTIVALS

Nombre d’actes anuals
Entre 6 i 40. Fins 65.
Mitjana d’espectadors per acte
Entre 30 i 80. Fins 100.
Cost mitjà per acte, a part dels de cost zero
Entre 500 i 3.000 €
Pressupost anual per festival, a part del cost zero
Entre 7.000 i 60.000 €/any

Programació, des d’espectacles molt elaborats fins a la recitació només amb la paraula. S’ha apuntat la conveniència de que els actes siguin atractius, que siguin un espectacle, perquè la paraula (i la poesia) arribi amb un embolcall que n’augmenti l’interès. També s’ha comentat que si l’acte és més informal, més distès (per exemple amb una copa de vi a la mà), pot apropar-se a més gent. En resum, cal innovar i diversificar els formats, tot adaptant-los a les circumstàncies de cada lloc.

LA PROGRAMACIÓ

Els programadors de festivals, amb les nostres decisions, estem col·laborant a crear el que en podríem dir el cànon de la poesia catalana. Triem de qui difonem l’obra i de qui no a base d’uns criteris, diferents per a cada festival. S’ha constatat que sovint es programa el mateix, amb la qual cosa alguns espectacles circulen molt més que d’altres. També s’ha lamentat el poc rendiment d’alguns espectacles, el muntatge dels quals és força laboriós i després a penes es representen.

EL PÚBLIC

Es constata l’existència d’un públic per a la poesia, per a la paraula dita, per al text literari posat damunt de l’escenari. Però cal mobilitzar-lo, oferir-li atractius, “normalitzar la seva presència”. Hi ha, però, qui considera que el que importa és el que s’ofereix i que no ens ha de preocupar si ve o no ve públic.

Quan ens plantegem la qüestió del públic (augmentar-lo, fidelitzar-lo...), ho fem per algun motiu, amb algun objectiu, que no s’ha fet patent al llarg del debat. S’ha parlat de quin públic i de com atreure’l i s’ha manifestat que “cal normalitzar la presència de públic perquè és donar vida a la nostra literatura i a la nostra llengua”. Aquesta ha estat una de les poques intervencions on s’ha parlat de la llengua, vehicle indestriable de l’objecte que ens aplega. I, potser, molt més que vehicle...

De manera recurrent, s’ha parlat de mancança de públic jove i el problema que significa de cara al relleu generacional. Però també s’ha citat alguna experiència reeixida amb alguns IES.


LA COMUNICACIÓ

De manera general, s’ha constatat la necessitat que els festivals siguin més visibles als mitjans, tant als existents actualment com els nous que es puguin impulsar (una publicació de referència, un aparador web...).

ELS DINERS

Organitzar festivals literaris costa diners, en la seva major part, diners públics. En general no es cobra entrada, però la tendència és a considerar que l’espectador hauria de pagar i que qui actua hauria de cobrar i que això implica augmentar l’atractivitat i el rigor.

L’ESTRUCTURACIÓ DEL SECTOR

S’ha comparat el sector de la poesia amb altres sectors més reeixits com la dansa i el circ. Per resoldre els problemes que ens plantegem, s’ha citat la necessitat d’estructurar el sector. S’ha apuntat que cal començar a coordinar-nos, en la perspectiva de crear alguna associació sectorial amb l’ajut de la mateixa Institució de les Lletres Catalanes.

PETICIONS A LES ADIMINISTRACIONS

Elaborar un catàleg d’espectacles literaris, des dels més elaborats i teatralitzats fins a l’acte on només hi és present la paraula nua.
Elaborar un directori de festivals literaris on hi tingui cabuda la majoria d’actes d’aquest caire que tenen lloc arreu dels nostres països.
Establir una xarxa de programadors/es o organitzadors/es de festivals literaris.
Realitzar una propera trobada, amb un programa a concretar.
Augmentar la presència de la poesia i els festivals literaris als mitjans de comunicació.
Impulsar una publicació de referència.

A l’acte de cloenda, el director de la ILC, Oriol Izquierdo, ha manifestat que assumia l’esperit de les propostes i ha anunciat que la Institució ja començava a treballar en el directori de festivals literaris.

Si t’interessa el text complet de les conclusions, ens el pots demanar per correu electrònic a HYPERLINK "mailto:ramatdepedres@gmail.com" ramatdepedres@gmail.com.


SEGONA TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS EL PROPER DISSABTE 5 DE JUNY A MORA D’EBRE COINCIDINT AMB LITTERARUM. Properament més informació.