“Podríem ser perfectes com la pluja”,
deies. “Podríem socarrar les plomes
i, pel nas, absorbir-ne el tuf,
incorporar tota l’escòria
i expulsar-la en llustrosa pitança d’amor.·
Deies, però la casa ja era buida,
i tu lliscaves, com molsa o moneda,
entre els meus dits d’avar irresignable.
“Volem creure en l’amor, perquè l’amor
tot ho devasta. Ho tenim per vist”, deies.
“Però podríem ocultar les tares,
estimar sense combat ni brutícia,
per natura més que per accident.”
Llànties, vergues, el forn de Déu fent visible
el meu abraç, el teu no callar, tantes
intermitències, l’esforç, aquest
últim ball dins la casa ja deserta, i tu,
“podríem ser perfectes com la pluja”,
repeties, plorant sense comport.
deies. “Podríem socarrar les plomes
i, pel nas, absorbir-ne el tuf,
incorporar tota l’escòria
i expulsar-la en llustrosa pitança d’amor.·
Deies, però la casa ja era buida,
i tu lliscaves, com molsa o moneda,
entre els meus dits d’avar irresignable.
“Volem creure en l’amor, perquè l’amor
tot ho devasta. Ho tenim per vist”, deies.
“Però podríem ocultar les tares,
estimar sense combat ni brutícia,
per natura més que per accident.”
Llànties, vergues, el forn de Déu fent visible
el meu abraç, el teu no callar, tantes
intermitències, l’esforç, aquest
últim ball dins la casa ja deserta, i tu,
“podríem ser perfectes com la pluja”,
repeties, plorant sense comport.
Sebastià Alzamora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada