Veure l’ambient dels carrers, de les botigues, dels magatzems, dels restaurants de menjar per emportar, i saber com serà Catalunya d’aquí a quatre o cinc anys. O potser d’aquí a quatre o cinc mesos.
O hi va anar a trobar-se amb ell mateix? A espiar-se ell mateix amagat al carreró del costat del hotel. I seguint-se a distància, anotant el recorregut en un blog d’espiral.
Documentals de la televisió on homes que han perdut una cama, dones que han perdut un braç, mares amb fills idiotitzats per l’explosió d’un morter es manifesten orgullosos d’haver anat a defensar la llibertat i la democràcia.
A comprovar que als millors espectacles no s’hi troba més de 40 espectadors, tot i que els recomani el Time Out. Que dels quaranta afortunats, arrapats a la cadira per no caure de cul, la majoria passen de la cinquantena. Que allà on donaven el jazz més adotzenat hi havia més gent, tot i que passava de la música.
Per anar a veure un musical suat amb un actor de renom que no s’aguanta els pets entre milions d’altres turistes. Per verificar que, efectivament, trobes hispanos per tot arreu i que practiques ben poc l’anglès. Però que ells, en general, prefereixen que te’l adrecis en anglès i després passis al castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada