Més conegut pels contes breus, els seus poemes retraten, també, la gent vulgar i corrent. Paradigma de la sordidesa d’unes vides i d’unes relacions que caminen per no se sap quins fangars. L’estil aparentment elemental, deixant les qüestions només embastades, potencia una visió aspre i corrosiva on emergeixen els valors senzills de l’amor, l’amistat i les petites coses de la vida quotidiana o potser, precisament, la seva feblesa i/o absència. Text densament americà que trenca tòpics, però que ens ateny i ens commou com a cosa pròpia. Potser fins ens molesta! Potser us arribarà a revoltar!
Ep, fixeu-vos també en la perfecció formal. La tremenda eficàcia d’uns versos que tornen a la boca com un rot agre. Amb aquesta aparent manca de pretensions, indiferència, podríem dir-ne, noteu que no hi sobra ni hi falta res. Cap paraula no és gratuïta i amb una severa economia de mitjans –minimalisme en deien- queda tot perfectament explicat. Carver és un autèntic mestre.
ANATEMA
Tota la família patia.
La meva dona, jo mateix, els dos nens, i la gossa
que va parir cadells morts.
Els nostres assumptes, com sempre, anaven malament.
A la meva dona la va deixar el seu amant,
aquell professor de música manc que era
el seu únic contacte amb el món exterior.
La meva amistançada va dir que no podia aguantar
més, i va tornar amb el seu marit.
Ens havien tallat l’aigua.
Tot aquell estiu la casa bullia.
Les pruneres s’havien assecat.
Les flors del jardí estaven trepitjades.
Al cotxe no li anaven els frens, i la bateria
fallava. Els veïns ja no ens parlaven
i ens tancaven la porta als nassos.
Els de la botiga no acceptaven els nostres talons
i després ja ni ens arribava el correu.
Només el sheriff passava
de tant en tant –amb un o altre
dels nostres fills al seient del darrere
pregant que no els deixéssim sols.
I després van començar a entrar milers de ratolins a la casa.
I a continuació una serp cornuda. La meva dona
se la va trobar prenent el sol al menjador
al costat del televisor espatllat. Allò que li va fer
ja és una altra qüestió. Li va tallar el cap
allà a terra mateix.
I després la va tornar a tallar per la meitat perquè no parava
de recargolar-se. Vam veure que no podíem resistir
més. Estàvem enfonsats.
Volíem agenollar-nos
i demanar perdó pels nostres pecats, demanar perdó
per la vida. Però era massa tard.
Massa tard. Ningú voldria escoltar.
Vam haver de veure com s’ensorrava la casa,
com s’obria el terra, i després
ens vàrem dispersar als quatre vents.
Raymon Carver
In a Marine Light
Bajo una luz marina. Visor Poesia.
Versió catalana de Jordi Condal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada