3/11/10

ADEU EMOCIONAT A JOAN SOLÀ, CATALA I HOME DE BÉ


....................... Te n’has anat amb els ocells, volant, no sabrem oblidar-te


Filòleg i lingüista premiat i reconegut, ja greument malalt vas venir un parell de cops a recolzar la campanya pel Referèndum a Cerdanyola. Vas comunicar-nos la teva indignació pel menyspreu d’alguns polítics cap als moviments cívics i cap a l’expressió de la voluntat popular, ens vas encomanar l’esperança en un futur més just i ens vas instar a l’acció per la independència. Joan Solà, amb 2.500.000 entrades al Google, assagista prolífic en qüestions de llengua i d’identitat cultural, amb la Creu de Sant Jordi i el premi d’honor de les Lletres Catalanes, Doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida eres un home senzill i accessible, traspuant afecte i comprensió ens vas encomanar, amb orgull, la teva energia. La poca salut que et quedava, fins al darrer moment, la vas vessar per Catalunya. Ens sentim orgullosos d’haver-te conegut i d’haver-te tingut entre nosaltres. Rep el nostre reconeixement i el nostre afecte. Et trobarem a faltar i no sabrem oblidar-te.

Fragments de La paraula, discurs al Parlament de Catalunya, 1.VII.2009
Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la
diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de
limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions i les regles de joc amb Espanya..
La salut social del català es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit
lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit
que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la
situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la
neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica
semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que
nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un
altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.
Joan Solà

Cap comentari: