Un dels vídeos produïts per Còdols, exposats al CCCB

Amb motiu de la nostra estimada biennal Còdols, el 2007 en Jordi Condal, en Kippelboy i el Manel Salas van preparar un espectacle en homenatge a Màrius Sampere, on van juntar poesia, música experimental i vídeoprojeccions.

Una d'aquestes projeccions s'incorpora ara al projecte Pantalla Global i s'està exposant durant aquests dies al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el CCCB.

Aquest és el vídeo seleccionat :


I que després et cridin a sopar from Pantalla Global // CCCB on Vimeo.


Si us agrada, el podeu votar aquí.

EL PÚBLIC DE LA POESIA

Les comunitats, més que per cap altra cosa, se singularitzen per una memòria comuna. Quina és la memòria comuna dels catalans? Tants anys de mirar d’esborrar-nos del mapa han fet la seva feina. El nostre país no s’estructura al voltant de la seva llengua, vivim en una societat bicèfala on el castellà domina en gairebé tots els àmbits culturals: lectura de periòdics, revistes, llibres, televisió, cinema, música, etiquetatge, instruccions d’ús, etc. A nivell econòmic, industrial i d’infraestructures s’afirma que hem perdut més en trenta anys de democràcia i estatut d’autonomia que en els tres-cents anys de dictadures i repressió precedents. I en els aspectes lingüístic, cultural i de l’imaginari col·lectiu? Un imaginari col·lectiu mestís i integrador que ha de néixer de la poesia i dels mites i que ha de ser pensat en clau catalana.

A partir dels anys seixanta van passar moltes coses: la mítica antologia de Castellet i Molas del 63, el maig del 68 a París, la divulgació de l’obra de Ferrater i de la de Brossa, la col·lecció “Les Hores Extres” i L’influx de linx no altera el conducte de Camps i Pau, Els miralls de Pere Gimferrer, el Mall i la seva influència, la constitució de la clandestina Assemblea de Catalunya, la publicació de Llibre de meravelles d’Estellés, les sis hores de cançó a Canet i el pressentiment de la imminència de la mort del dictador. Han passat gairebé cinquanta anys i com a societat no hem paït aquell període. Som una comunitat infantiloide que no ha sabut incorporar el que va passar en aquells anys al nostre imaginari col·lectiu.

A casa nostra, a les dificultats pròpies del text literari per donar-se a conèixer s’hi afegeix la qüestió cabdal del domini oral de la llengua. Dels sis milions de catalans entre 15 i 79 anys quants tenen una competència lingüística comparable a la dels francesos sobre el francès o a la que tenen a les dues Castelles sobre el castellà? Especulem que es tracta de 1.300.000 catalans capaços de pensar en català, de gaudir dels jocs de paraules i coneixedors de la polisèmia i de la sintaxi que exigeix regularment la poesia. Qui no és capaç de llegir o fullejar un diari en català, qui no llegeix mai un llibre en català, qui no mira la televisió o escolta la ràdio regularment en català és difícil –no impossible- que gaudeixi dels espectacles de poesia.

ADEU EMOCIONAT A JOAN SOLÀ, CATALA I HOME DE BÉ

....................... Te n’has anat amb els ocells, volant, no sabrem oblidar-te


Filòleg i lingüista premiat i reconegut, ja greument malalt vas venir un parell de cops a recolzar la campanya pel Referèndum a Cerdanyola. Vas comunicar-nos la teva indignació pel menyspreu d’alguns polítics cap als moviments cívics i cap a l’expressió de la voluntat popular, ens vas encomanar l’esperança en un futur més just i ens vas instar a l’acció per la independència. Joan Solà, amb 2.500.000 entrades al Google, assagista prolífic en qüestions de llengua i d’identitat cultural, amb la Creu de Sant Jordi i el premi d’honor de les Lletres Catalanes, Doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida eres un home senzill i accessible, traspuant afecte i comprensió ens vas encomanar, amb orgull, la teva energia. La poca salut que et quedava, fins al darrer moment, la vas vessar per Catalunya. Ens sentim orgullosos d’haver-te conegut i d’haver-te tingut entre nosaltres. Rep el nostre reconeixement i el nostre afecte. Et trobarem a faltar i no sabrem oblidar-te.

Fragments de La paraula, discurs al Parlament de Catalunya, 1.VII.2009
Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la
diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de
limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions i les regles de joc amb Espanya..
La salut social del català es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit
lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit
que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la
situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la
neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica
semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que
nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un
altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.
Joan Solà

2ª TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS. 18 de setembre a Vic

El setembre de l’any passat, a Vic, inauguràvem la Primera Trobada d’organitzadors de festivals de poesia i espectacles d’arrel literària, una idea que es va fer realitat, amb un gran èxit d’assistència, amb unes ponències de força interès representatives del col·lectiu on es van posar damunt de la taula la pràctica totalitat de les qüestions que ens mouen.

I heu-nos aquí, el Ramat de Pedres disposat a una segona embranzida. Revisarem què és el que vàrem acordar, mirarem al futur sense ira i proposarem una estratègia per a aquesta segona trobada que se celebrarà, com ja és públic i notori el dissabte 18 de setembre coincidint amb el Festival de Música viva de Vic.

QUÈ VÀREM ACORDAR?

Vàrem comparar el sector de la poesia amb altres sectors més reeixits com la dansa i el circ. Es va plantejar la necessitat d’estructurar el sector. La necessitat de coordinar-nos, en la perspectiva de crear alguna associació sectorial amb l’ajut de la mateixa Institució de les Lletres Catalanes. Formulàvem també algunes peticions a les administracions:
• Elaborar un catàleg d’espectacles literaris, des dels més elaborats i teatralitzats fins a l’acte on només hi és present la paraula nua.
• Elaborar un directori de festivals literaris on hi tingui cabuda la majoria d’actes d’aquest caire que tenen lloc arreu dels nostres països.
• Establir una xarxa de programadors/es o organitzadors/es de festivals literaris.
• Realitzar una propera trobada, amb un programa a concretar.
• Augmentar la presència de la poesia i els festivals literaris als mitjans de comunicació.
• Impulsar una publicació de referència.

QUÈ S’HA MOGUT EN EL TEMPS TRANSCORREGUT?

En un any han passat coses, però no pas les que ens esperàvem. Els referèndums per la independència ens han fet més conscients de l’espoli fiscal de Catalunya, accentuat des de l’adveniment de la democràcia. Quant a nombre de públic interessat per la poesia, quant a l’ús social del català, quant a l’etiquetatge de productes en català, no anem endavant. Potser retrocedim i tot.

Quant a la coordinació entre nosaltres tampoc ha prosperat de manera sensible. Ens seguim movent en cercles tancats d’amistat. Quant al catàleg d’espectacles literaris Litterarum ha fet un esforç rellevant però en un àmbit comarcal i reduït.

Les administracions locals, com a molt, aspiren a convertir-se en programadors, no afavoreixen les iniciatives de la societat civil ni veuen amb bons ulls qualsevol coordinació que els pugui fer ombra. El seu és posar tota mena de traves administratives en lloc d’ajudar.

En la creació de la xarxa de programadors tampoc hem notat grans avenços. La ILC, com qualsevol altra administració és lenta i el Ramat ens hem sentit massa condicionats. Confessem que hem badat, ens ha faltat empenta i, potser, una mica d’encoratjament per part dels companys.

QUÈ PODEM ESPERAR DEL FUTUR IMMEDIAT?

Previsiblement la crisi seguirà encara un parell d’anys, si no més. La Generalitat, d’aquí a tres mesos serà ocupada ves a saber per qui... amb la lògica incertesa sobre la continuïtat, a un any vista, del projectes de la ILC. A Madrid tot anuncia que d’aquí a poc governarà el PP. Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuufff!

UNA ESTRATÈGIA PER A AQUESTA SEGONA TROBADA.

Parlarem del públic i dels formats. Proposarem una coordinació possible per fer rodar els espectacles per tot el territori. Proposarem una coordinació seriosa per a la creació d’una base de dades completa sobre les propostes i espectacles existents. Proposarem la impulsió d’una coordinadora d’organitzadors a partir de la base de dades de l’any passat i al voltant d’un parell o tres d’esdeveniments. Proposarem una tasca evangelitzadora al voltant de la poesia per les dures estepes centrals i septentrionals del nostre territori. Demanarem una actitud de suport clara i decidida per par part de la Institució i mirarem de garantir-ne la continuïtat anual. Reivindicarem una actitud clara i decidida per part de totes les institucions que programen als nostres territoris.

QUI I COM VENIR A LA 2ª TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS

La 2ª Trobada d’organitzadors de festivals literaris està prevista per a tots els que ens dediquem a l’organització d’actes i festivals de poesia. També podran assistir-hi, fins a exhauriment de l’aforament, altres persones que s’hi sentin interessades. Per inscriure-us envieu-nos un correu electrònic amb el nom, el cicle o festival que organitzeu, la població i el telèfon al Ramat de pedres o bé a dllorens@gencat.cat Els drets d’inscripció són gratuïts, el dinar costa 10 €.

Posi’m un Espriu, si us plau. Segon plat i postres

Espriu va participar al Price, a la Caputxinada, i mai no va tenir un no per a recolzar tota mena d’iniciatives ètiques i democràtiques (ai, com hem hagut de veure aquesta paraula), però la seva vida no va ser gens èpica, tot i que sí que fou dolorosa: va viure la mort de germans i amics, i ell mateix va estar llargament malalt. En aquest context, és la seva obra la que s’alça “en encesa espera” com a far per a navegants sense nord. Ell mateix, poc abans de morir, declarava que “d’aventura personal, no en tinc, sóc un home sense biografia, sóc l’home més avorrit i ensopit d’aquest món”.

En la vella tesi que vincula l’obra i la vida dels artistes (de quina manera una no és més que la continuació de l’altra, i l’altra es va construint tot emmirallant-se en l’una), el cas d’Espriu –i encara més el de Kavafis, posem per cas- ve a ser-ne l’antítesi: una vida austera dona llum a una obra brillant. Oscar Wilde ho reflectia tot fent-li dir a lord Henry Wotton a El retrat de Dorian Gray: “Els sols artistes que jo hagi trobat que siguin personalment deliciosos són els mals artistes. Els bons artistes existeixen simplement dins el que fan, i per consegüent, estan perfectament mancats d’interès en el que són. Un gran poeta, un poeta realment gran, és la criatura més antipoètica que hi hagi. Però els poetes inferiors són autènticament fascinadors. Com pitjors són les rimes llurs, més pintorescos apareixen ells. El sol fet d’haver publicat un llibre de sonets de segon ordre fa totalment irresistible un home. Viu la poesia que no pot escriure. Els altres escriuen la poesia que no gosen a realitzar.” Doncs això.

Vint-i-cinc anys són molts, no només per oblidar, sinó també per no arribar a conèixer.
Diverses causes han produït un buit generacional en el coneixement d’Espriu (i de tants d’altres), però no hem d’acceptar-les com a excuses. Tant les biblioteques com internet poden ser un primer pas per pal·liar aquest desconeixement.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fina a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

El caminant i el mur (1954)

Les cites de Salvador Espriu corresponen a l’entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs per a TV3 l’any 1984.

Posi’m un Espriu, si us plau. Entremès i primer plat.

Ha hagut de transcórrer vint-i-cinc anys perquè es torni a parlar públicament, però amb contenció, de Salvador Espriu. Un cop mort, i després de les llargues cues per desfilar davant el cadàver (al Palau de la Generalitat -tinguem-ho present-, al mateix lloc on fa quatre dies han honorat un franquista olímpic), va tocar oblidar-lo. La mort física va caure com una llosa damunt la mort social. Tanta nosa feia? Es veu que la seva actitud de fermesa sobrava en una societat en camí de l’anestèsia. La transició s’havia endut per endavant bons i dolents (com a Beziers) i només havia deixat els mediocres. Molts d’aquells qui s’esgargamellaven quan en Raimon cantava Indesinenter, Inici de càntic en el temple o El meu poble i jo, començaven a trobar-se incòmodes tant amb el cantant com amb l’escriptor. Si abans els havien enaltit, ara corrien a abraçar altres ídols.

Cal destacar, però, que tota la dimensió cívica d’Espriu la va construir amb la seva obra. I no només amb la poesia, potser el seu registre més conegut, sinó també amb la narrativa o el teatre (no puc deixar de citar, aquí, la Primera història d’Esther, mausoleu a una llengua difunta). El mateix Espriu es reivindicava com a escriptor, més enllà de l’etiqueta de poeta: “És una paraula que em desagrada molt, la paraula poeta. Perquè, miri, a mi m’agradaria que em diguessin escriptor, perquè és un ofici com un altre qualsevol [···] i a més perquè jo he tocat el que en podríem dir totes les tecles de la literatura; en canvi, això de poeta [···] em fa una mica de vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc.”

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que la fermat des de tan temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Les cançons d’Ariadna (1949)

Pitiminí

S’ha endut les flames
del record,
pètals vermellosos,
el temps.
La pols, suspesa
en una lleixa.

Abric de llum
el teu cos nu,
cirera.