Un dels vídeos produïts per Còdols, exposats al CCCB

Amb motiu de la nostra estimada biennal Còdols, el 2007 en Jordi Condal, en Kippelboy i el Manel Salas van preparar un espectacle en homenatge a Màrius Sampere, on van juntar poesia, música experimental i vídeoprojeccions.

Una d'aquestes projeccions s'incorpora ara al projecte Pantalla Global i s'està exposant durant aquests dies al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el CCCB.

Aquest és el vídeo seleccionat :


I que després et cridin a sopar from Pantalla Global // CCCB on Vimeo.


Si us agrada, el podeu votar aquí.

EL PÚBLIC DE LA POESIA

Les comunitats, més que per cap altra cosa, se singularitzen per una memòria comuna. Quina és la memòria comuna dels catalans? Tants anys de mirar d’esborrar-nos del mapa han fet la seva feina. El nostre país no s’estructura al voltant de la seva llengua, vivim en una societat bicèfala on el castellà domina en gairebé tots els àmbits culturals: lectura de periòdics, revistes, llibres, televisió, cinema, música, etiquetatge, instruccions d’ús, etc. A nivell econòmic, industrial i d’infraestructures s’afirma que hem perdut més en trenta anys de democràcia i estatut d’autonomia que en els tres-cents anys de dictadures i repressió precedents. I en els aspectes lingüístic, cultural i de l’imaginari col·lectiu? Un imaginari col·lectiu mestís i integrador que ha de néixer de la poesia i dels mites i que ha de ser pensat en clau catalana.

A partir dels anys seixanta van passar moltes coses: la mítica antologia de Castellet i Molas del 63, el maig del 68 a París, la divulgació de l’obra de Ferrater i de la de Brossa, la col·lecció “Les Hores Extres” i L’influx de linx no altera el conducte de Camps i Pau, Els miralls de Pere Gimferrer, el Mall i la seva influència, la constitució de la clandestina Assemblea de Catalunya, la publicació de Llibre de meravelles d’Estellés, les sis hores de cançó a Canet i el pressentiment de la imminència de la mort del dictador. Han passat gairebé cinquanta anys i com a societat no hem paït aquell període. Som una comunitat infantiloide que no ha sabut incorporar el que va passar en aquells anys al nostre imaginari col·lectiu.

A casa nostra, a les dificultats pròpies del text literari per donar-se a conèixer s’hi afegeix la qüestió cabdal del domini oral de la llengua. Dels sis milions de catalans entre 15 i 79 anys quants tenen una competència lingüística comparable a la dels francesos sobre el francès o a la que tenen a les dues Castelles sobre el castellà? Especulem que es tracta de 1.300.000 catalans capaços de pensar en català, de gaudir dels jocs de paraules i coneixedors de la polisèmia i de la sintaxi que exigeix regularment la poesia. Qui no és capaç de llegir o fullejar un diari en català, qui no llegeix mai un llibre en català, qui no mira la televisió o escolta la ràdio regularment en català és difícil –no impossible- que gaudeixi dels espectacles de poesia.

ADEU EMOCIONAT A JOAN SOLÀ, CATALA I HOME DE BÉ

....................... Te n’has anat amb els ocells, volant, no sabrem oblidar-te


Filòleg i lingüista premiat i reconegut, ja greument malalt vas venir un parell de cops a recolzar la campanya pel Referèndum a Cerdanyola. Vas comunicar-nos la teva indignació pel menyspreu d’alguns polítics cap als moviments cívics i cap a l’expressió de la voluntat popular, ens vas encomanar l’esperança en un futur més just i ens vas instar a l’acció per la independència. Joan Solà, amb 2.500.000 entrades al Google, assagista prolífic en qüestions de llengua i d’identitat cultural, amb la Creu de Sant Jordi i el premi d’honor de les Lletres Catalanes, Doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida eres un home senzill i accessible, traspuant afecte i comprensió ens vas encomanar, amb orgull, la teva energia. La poca salut que et quedava, fins al darrer moment, la vas vessar per Catalunya. Ens sentim orgullosos d’haver-te conegut i d’haver-te tingut entre nosaltres. Rep el nostre reconeixement i el nostre afecte. Et trobarem a faltar i no sabrem oblidar-te.

Fragments de La paraula, discurs al Parlament de Catalunya, 1.VII.2009
Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la
diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de
limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions i les regles de joc amb Espanya..
La salut social del català es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit
lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit
que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la
situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la
neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica
semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que
nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un
altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.
Joan Solà

2ª TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS. 18 de setembre a Vic

El setembre de l’any passat, a Vic, inauguràvem la Primera Trobada d’organitzadors de festivals de poesia i espectacles d’arrel literària, una idea que es va fer realitat, amb un gran èxit d’assistència, amb unes ponències de força interès representatives del col·lectiu on es van posar damunt de la taula la pràctica totalitat de les qüestions que ens mouen.

I heu-nos aquí, el Ramat de Pedres disposat a una segona embranzida. Revisarem què és el que vàrem acordar, mirarem al futur sense ira i proposarem una estratègia per a aquesta segona trobada que se celebrarà, com ja és públic i notori el dissabte 18 de setembre coincidint amb el Festival de Música viva de Vic.

QUÈ VÀREM ACORDAR?

Vàrem comparar el sector de la poesia amb altres sectors més reeixits com la dansa i el circ. Es va plantejar la necessitat d’estructurar el sector. La necessitat de coordinar-nos, en la perspectiva de crear alguna associació sectorial amb l’ajut de la mateixa Institució de les Lletres Catalanes. Formulàvem també algunes peticions a les administracions:
• Elaborar un catàleg d’espectacles literaris, des dels més elaborats i teatralitzats fins a l’acte on només hi és present la paraula nua.
• Elaborar un directori de festivals literaris on hi tingui cabuda la majoria d’actes d’aquest caire que tenen lloc arreu dels nostres països.
• Establir una xarxa de programadors/es o organitzadors/es de festivals literaris.
• Realitzar una propera trobada, amb un programa a concretar.
• Augmentar la presència de la poesia i els festivals literaris als mitjans de comunicació.
• Impulsar una publicació de referència.

QUÈ S’HA MOGUT EN EL TEMPS TRANSCORREGUT?

En un any han passat coses, però no pas les que ens esperàvem. Els referèndums per la independència ens han fet més conscients de l’espoli fiscal de Catalunya, accentuat des de l’adveniment de la democràcia. Quant a nombre de públic interessat per la poesia, quant a l’ús social del català, quant a l’etiquetatge de productes en català, no anem endavant. Potser retrocedim i tot.

Quant a la coordinació entre nosaltres tampoc ha prosperat de manera sensible. Ens seguim movent en cercles tancats d’amistat. Quant al catàleg d’espectacles literaris Litterarum ha fet un esforç rellevant però en un àmbit comarcal i reduït.

Les administracions locals, com a molt, aspiren a convertir-se en programadors, no afavoreixen les iniciatives de la societat civil ni veuen amb bons ulls qualsevol coordinació que els pugui fer ombra. El seu és posar tota mena de traves administratives en lloc d’ajudar.

En la creació de la xarxa de programadors tampoc hem notat grans avenços. La ILC, com qualsevol altra administració és lenta i el Ramat ens hem sentit massa condicionats. Confessem que hem badat, ens ha faltat empenta i, potser, una mica d’encoratjament per part dels companys.

QUÈ PODEM ESPERAR DEL FUTUR IMMEDIAT?

Previsiblement la crisi seguirà encara un parell d’anys, si no més. La Generalitat, d’aquí a tres mesos serà ocupada ves a saber per qui... amb la lògica incertesa sobre la continuïtat, a un any vista, del projectes de la ILC. A Madrid tot anuncia que d’aquí a poc governarà el PP. Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuufff!

UNA ESTRATÈGIA PER A AQUESTA SEGONA TROBADA.

Parlarem del públic i dels formats. Proposarem una coordinació possible per fer rodar els espectacles per tot el territori. Proposarem una coordinació seriosa per a la creació d’una base de dades completa sobre les propostes i espectacles existents. Proposarem la impulsió d’una coordinadora d’organitzadors a partir de la base de dades de l’any passat i al voltant d’un parell o tres d’esdeveniments. Proposarem una tasca evangelitzadora al voltant de la poesia per les dures estepes centrals i septentrionals del nostre territori. Demanarem una actitud de suport clara i decidida per par part de la Institució i mirarem de garantir-ne la continuïtat anual. Reivindicarem una actitud clara i decidida per part de totes les institucions que programen als nostres territoris.

QUI I COM VENIR A LA 2ª TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS

La 2ª Trobada d’organitzadors de festivals literaris està prevista per a tots els que ens dediquem a l’organització d’actes i festivals de poesia. També podran assistir-hi, fins a exhauriment de l’aforament, altres persones que s’hi sentin interessades. Per inscriure-us envieu-nos un correu electrònic amb el nom, el cicle o festival que organitzeu, la població i el telèfon al Ramat de pedres o bé a dllorens@gencat.cat Els drets d’inscripció són gratuïts, el dinar costa 10 €.

Posi’m un Espriu, si us plau. Segon plat i postres

Espriu va participar al Price, a la Caputxinada, i mai no va tenir un no per a recolzar tota mena d’iniciatives ètiques i democràtiques (ai, com hem hagut de veure aquesta paraula), però la seva vida no va ser gens èpica, tot i que sí que fou dolorosa: va viure la mort de germans i amics, i ell mateix va estar llargament malalt. En aquest context, és la seva obra la que s’alça “en encesa espera” com a far per a navegants sense nord. Ell mateix, poc abans de morir, declarava que “d’aventura personal, no en tinc, sóc un home sense biografia, sóc l’home més avorrit i ensopit d’aquest món”.

En la vella tesi que vincula l’obra i la vida dels artistes (de quina manera una no és més que la continuació de l’altra, i l’altra es va construint tot emmirallant-se en l’una), el cas d’Espriu –i encara més el de Kavafis, posem per cas- ve a ser-ne l’antítesi: una vida austera dona llum a una obra brillant. Oscar Wilde ho reflectia tot fent-li dir a lord Henry Wotton a El retrat de Dorian Gray: “Els sols artistes que jo hagi trobat que siguin personalment deliciosos són els mals artistes. Els bons artistes existeixen simplement dins el que fan, i per consegüent, estan perfectament mancats d’interès en el que són. Un gran poeta, un poeta realment gran, és la criatura més antipoètica que hi hagi. Però els poetes inferiors són autènticament fascinadors. Com pitjors són les rimes llurs, més pintorescos apareixen ells. El sol fet d’haver publicat un llibre de sonets de segon ordre fa totalment irresistible un home. Viu la poesia que no pot escriure. Els altres escriuen la poesia que no gosen a realitzar.” Doncs això.

Vint-i-cinc anys són molts, no només per oblidar, sinó també per no arribar a conèixer.
Diverses causes han produït un buit generacional en el coneixement d’Espriu (i de tants d’altres), però no hem d’acceptar-les com a excuses. Tant les biblioteques com internet poden ser un primer pas per pal·liar aquest desconeixement.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fina a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

El caminant i el mur (1954)

Les cites de Salvador Espriu corresponen a l’entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs per a TV3 l’any 1984.

Posi’m un Espriu, si us plau. Entremès i primer plat.

Ha hagut de transcórrer vint-i-cinc anys perquè es torni a parlar públicament, però amb contenció, de Salvador Espriu. Un cop mort, i després de les llargues cues per desfilar davant el cadàver (al Palau de la Generalitat -tinguem-ho present-, al mateix lloc on fa quatre dies han honorat un franquista olímpic), va tocar oblidar-lo. La mort física va caure com una llosa damunt la mort social. Tanta nosa feia? Es veu que la seva actitud de fermesa sobrava en una societat en camí de l’anestèsia. La transició s’havia endut per endavant bons i dolents (com a Beziers) i només havia deixat els mediocres. Molts d’aquells qui s’esgargamellaven quan en Raimon cantava Indesinenter, Inici de càntic en el temple o El meu poble i jo, començaven a trobar-se incòmodes tant amb el cantant com amb l’escriptor. Si abans els havien enaltit, ara corrien a abraçar altres ídols.

Cal destacar, però, que tota la dimensió cívica d’Espriu la va construir amb la seva obra. I no només amb la poesia, potser el seu registre més conegut, sinó també amb la narrativa o el teatre (no puc deixar de citar, aquí, la Primera història d’Esther, mausoleu a una llengua difunta). El mateix Espriu es reivindicava com a escriptor, més enllà de l’etiqueta de poeta: “És una paraula que em desagrada molt, la paraula poeta. Perquè, miri, a mi m’agradaria que em diguessin escriptor, perquè és un ofici com un altre qualsevol [···] i a més perquè jo he tocat el que en podríem dir totes les tecles de la literatura; en canvi, això de poeta [···] em fa una mica de vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc.”

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que la fermat des de tan temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Les cançons d’Ariadna (1949)

Pitiminí

S’ha endut les flames
del record,
pètals vermellosos,
el temps.
La pols, suspesa
en una lleixa.

Abric de llum
el teu cos nu,
cirera.

DISSABTE 10 DE JULIOL A BARCELONA PER LA INDEPENDÈNCIA

El Ramat de pedres us convida a la manifestació que sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” tindrà lloc a Barcelona el dissabte 10 de juliol a les 18 h començant a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal.

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL HO HA DEIXAT BEN CLAR, NO HI HA ALTRA SORTIDA: INDEPENDÈNCIA.
La Catalunya que volen els catalans no té cabuda dins la Constitució espanyola. El Tribunal Constitucional, la veu més sobirana de totes perquè és l'intèrpret legítim de la Constitució espanyola, ho ha deixat ben clar. Només hi ha una nació, indissoluble, esquerpa a la diversitat –especialment a la de les llengües–, i només hi ha un poble, l'espanyol, gasiu i orgullós de la seva única sobirania. Només hi ha una autoritat impositiva per espoliar la riquesa produïda pels catalans. L'autonomia catalana anava despullada i tothom en lloava les grans vestimentes. S'ha desfet l'engany i s'han acabat les ambigüitats.
ARA ÉS EL MOMENT
Acatar és humiliar-se. Només una ruptura democràtica, permetria recuperar la dignitat política i nacional dels catalans. Una ruptura tan modèlica com la que a finals dels anys setanta va permetre fer la transició d'una dictadura a l'actual democràcia espanyola. O una ruptura de l'ordre constitucional tan normal com la que va permetre que Alemanya s'unifiqués. O com les ruptures poc o molt encobertes que permeten la construcció europea*.
A Catalunya, quan siguem independents, s’hi viurà tan bé com a Holanda i, com ells, dedicarem el 3 o el 4 % de la riquesa generada a la solidaritat amb altres pobles. Un d’ells, possiblement, l’ineficaç i malbaratador Estat espanyol.
10 DE JULIOL A LES SIS DE LA TARDA TOTS A LA DIAGONAL/BARCELONA ELS AMICS DEL RAMAT ENS TROBAREM A DOS QUARTS DE CINC A L’ESTACIÓ DE BELLATERRA DELS CATALANS. O BÉ A L’ESTACIÓ DE PROVENÇA A BARCELONA A UN QUART DE SIS.

* Adaptació de l’article de Salvador Cardús publicat a l'AVUI del 4 de juliol.

LA NIT JUST ABANS DE KOLTÈS

“… perquè jo sóc així, no m’agrada el que et recorda que ets estranger, tot i així, en sóc una mica, es deu notar, no sóc exactament d’aquí – es notava molt, de totes maneres, amb els cabrons d’aquí baix apinyats darrere meu, després de pixar, quan m’estava rentant la titola – acabes pensant que tots els francesos són igual de cabrons, sense capacitat d’imaginació, perquè no han vist mai que ningú es renti la titola, mentre que per nosaltres és un antic costum, el meu pare m’ho va ensenyar, sempre ho hem fet així, i jo encara ho faig després de pixar, i quan me l’estava rentant, fa una estona, amb tota tranquil·litat, al lavabo de baix, notant darrere meu tots els cabrons en guàrdia, he fet com si no entengués res, totalment estranger , com si no tingués ni idea del francès que parlaven aquests cabrons, i sentia que deien mentre me la rentava: - què deu estar fent l’estranger aquest? – dóna a beure la seva titola – com es pot fer això de donar a beure una titola? – com si no entengués res de tot el que deien, i jo continuo, tan tranquil, donant-li a beure, perquè els cabrons dels francesos es preguntin entre ells, apinyats darrere meu: com pot beure una titola, i sobretot, com pot tenir set una titola? Després, un cop enllestit, he passat entre el grup, sempre fent-me l’estranger, fent veure que no havia entès res del que deien, cosa fàcil per a mi, que no sóc totalment de per aquí, segur que es nota, aquests cabrons de francesos sense imaginació no s’han equivocat, i, tot i així, he sortit corrents darrere teu quan t’he vist tombar la cantonada, malgrat tots els cabrons que hi ha al carrer, als cafès, als soterranis dels cafès, per aquí, a tot arreu, malgrat la pluja i la roba xopa, he sortit corrents, no solament per l’habitació, no solament per la part de nit per la qual busco una habitació, sinó que he sortit corrents, corrents, corrents, per no trobar-me, aquesta vegada, en tombar la cantonada, en un carrer buit de tu...”


Bernard-Marie Koltès
La nit just abans dels boscos
Sergi Belbel: traducció
Institut del Teatre

Sònia Moya, guanyadora de l'Amadeu Oller, als Còdols a domicili

En el següent vídeo, podeu gaudir d'una de les actuacions que va fer Sònia Moya dins del cicle Còdols a domicili de l'any 2009. L'actuació es va fer al Teart de Cerdanyola. Moya ha estat la guanyadora de l'última edició del premi de poesia Amadeu Oller amb l'obra "Gramàtica de l'Equilibri"

AL VÀTER AMB DALÍ

Salvador Dalí, reconegut com un dels grans pintors surrealistes té una obra literària d’unes dimensions sobrehumanes i un interès que no li ha estat reconegut. Obres poc conegudes, que ens han estat gairebé escamotejades: poemes, narrativa, guions, assaig i etc. Dalí, en els seus textos no resulta menys sorprenent que en les seves teles. No ens referim, naturalment, a la qualitat formal del text sinó al relat que s’hi desenvolupa. Heus ací un fragment francament escatològic:


…es va aixecar, presa d’una urgent necessitat, va indicar amb un gest a la seva cosina perquè l’acompanyés i, portant amb ell l’exemplar i el ganivet que li servia de tallapapers, va sortir al passadís i va entrar al vàter, deixant la porta oberta per continuar parlant amb Anelfos, la qual, recolzada a la paret del davant, es desemmandria i es posava bé amb naturalitat una mitja. Mister Carter, assegut al vàter, continuava parlant amb animació i amb una mà continuava tallant el llibre, recolzat en un dels genolls, mentre amb l’altra es divertia mecànicament modelant petits ninots amb la merda que s’arrencava directament de l’anus, abans i tot que acabés de caure a la pila ja menys consistent del principi, la qual, a més, barrejada amb l’orina, no hauria tingut la consistència necessària i desitjada. Finalment, sense trobar el passatge desitjat, es va aixecar de mal humor i va tornar seguit d’Anelfos i va anar a la cambra de bany per rentar-se. A la banyera jeia la mare morta de Mister Carter, per la cara de la qual es passejaven unes quantes mosques, l’havia posat allà mentre esperava que arreglessin l’habitació, Anelfos va espantar les mosques amb una tovallola, però van tornar immediatament, després es va acostar per ajudar a Mister Carter, que estava enretirant diverses pel·lícules revelades submergides en aigua de la pica, i que li feien nosa per rentar-se, jutjant que les pel·lícules ja eren a punt per assecar-se, les anava estenent per on podia amb l’ajut d’agulles, fins que només va quedar una pel·lícula per estendre. Mister Carter, amb aquesta pel·lícula fora de l’aigua, va mirar malhumorat al seu voltant buscant on posar-la, i, en fixar-se de sobte en el braç de la seva mare que emergia rígid de la banyera, la va clavar amb força travessant una de les venes blaves i inflades per l’estereoclorosi, que travessaven com un plànol ferroviari la mà groga i d’ungles lleugerament brutes de la difunta. Una brisa imperceptible barrejada amb l’olor fresca del rec del jardí pujava per la finestra oberta del bany, fent oscil·lar lleument les tires de pel·lícula penjades en vertical, mentre Mister Carter, acompanyant Anelfos a la porta de sortida acabava d’arribar al final del passadís principal. Davant la porta entreoberta, Mister Carter va besar devotament la mà de la seva cosina per acomiadar-se , quan tots dos es van precipitar a terra presa de gran frenesí; es va consumar un coit ràpid i extremadament brutal entre els dos cosins; mentrestant la porta es va tancar amb un gran estrèpit...

Salvador Dalí
Pròleg
Obra completa. Volum III
Edicions Destino. Fundació Gala-Salvador Dalí.

MARCEL PROUST CONTRA SAINTE-BEUVE

Sainte-Beuve, el crític francès més influent del XIX, contemporani de Balzac, Stendal, Rimbaud i Baudelaire passa per ser l’inventor d’un mètode d’anàlisi de l’obra literària consistent a analitzar la biografia, la correspondència, la vida familiar i el moment històric en què fou escrita. Proust li retreu la miopia a l’hora de jutjar els seus contemporanis, que es desfés en afalacs amb autors molt mediocres però gent d’ordre, influents, adinerats i bons catòlics i en canvi no fos capaç de cridar l’atenció sobre els genis que va conèixer - a algú li sona aquesta cançó?- No va fer notar la vàlua de l’obra de Rimbaud i va deixar escrit en els seus “Lundis” que Balzac i Stendal li semblaven vulgars. Ni tan sols va tenir unes paraules de lloança per l’obra de Baudelaire que era amic seu i públicament el respectava molt. Proust arriba a dir, sobre el mètode de Sainte-Beuve que es perd en tafaneries i oblida allò que és essencial, el text, l’obra.

“Les coses belles que escriurem, si tenim talent, són en nosaltres, indistintes, com el record d’una música que ens captiva sense que puguem recuperar-ne la tonada ni taral·lejar-la...Els que queden posseïts per aquest record confús de veritats que mai han conegut són els homes que tenen un do. Però si s’acontenten amb dir que senten una melodia deliciosa no revelen res als altres, no tenen talent. El talent és com una mena de memòria que els permetrà acostar-se a aquesta música confusa, escoltar-la amb claredat, anotar-la, reproduir-la i cantar-la.”.

Marcel Proust
Contra Sainte-Beuve. Recuerdo de una mañana.
Edició bilingüe de Silvia Acierno i Julio Baquero Cruz
LANGRE.
Versió catalana de Jordi Condal.

GEORGE STEINER. Part III i última. LA CULTURA VA COL·LABORAR DECORATIVAMENT AMB EL DESPOTISME I LA MASSACRE DEL SEGLE XX.

LA CULTURA VA COL·LABORAR DECORATIVAMENT AMB EL DESPOTISME I LA MASSACRE DEL SEGLE XX. ÉS QUE L’ART I LA FILOSOFIA INHIBEIXEN LA CAPACITAT DE RESPOSTA?

En un sentit més general, però no pas del tot evident, la capacitat d’assimilar raonaments complexos, de ser sensible a un diàleg platònic, a un tractat de Spinoza o de Kant, a un sonet de Shakespeare, caracteritza una minoria. Això també és vàlid referit a les arts i a la música clàssica i moderna. Una boira d’hipocresia política i camàndules pedagògiques envolta tot aquest tema. La “correcció política” i la submissió penitencial als drets del populisme fan que sigui gairebé il·lícit afrontar les barreres sòlides que poden allunyar la majoria dels homes i les dones a l’accés a les altes esferes de la cultura.

La incapacitat de l’alta cultura per defensar la seva posició d’una manera efectiva , el que s’ha anomenat “la traïció dels clergues”, prové d’una anàlisi funesta, tot i que sovint reprimida. La barbàrie del segle XX va esclatar des del centre de la civilització europea. Va prosperar a l’escenari mateix del mèrit estètic i filosòfic. Els camps d’extermini no es van aixecar pas al desert de Gobi ni a l’Àfrica equatorial. I quan va sorgir l’amenaça de la barbàrie, les humanitats, les arts, la majoria dels plantejaments filosòfics, es van mostrar impotents. Encara pitjor, la cultura va col·laborar decorativament amb el despotisme i la massacre. Hi va haver molts amants de les belles arts i la música clàssica entre els botxins, molts professors de la gran literatura entre els aduladors. Lluny d’humanitzar els nostres reflexos, com dirien Aristòtil o Mathew Arnold, les grans ficcions, les obres mestres de l’art, les melodies encisadores, inhibeixen la nostra capacitat de resposta –una noció clau- davant la necessitat humana, el patiment i la injustícia. Com si d’alguna manera ens anestesiessin, ens poden deshumanitzar.

Llegir o escoltar música clàssica a través d’Internet ja és possible, però aquests plaers i l’esforç que necessàriament comporten, competiran, en una proporció de prestigi i suport econòmic comuns, amb l’entreteniment de masses més brutal i enterbolidor, amb l’esport (la veritable teodicea és el bombardeig futbolístic). La llibreria seriosa competirà, en condicions absurdament desiguals, amb l’empori de pornografia de la porta del costat. Els que en un altre temps han estat mandarins i artistes maldaran cada vegada més per arribar a l’estrellat en els mitjans de comunicació de masses. Les aspres bondats de la privacitat i el silenci, de la impopularitat, de la qual depenen el pensament seriós i la creació original, seran cada vegada més difícils d’aconseguir. La democràcia es malfia de la solitud.

Si s’ha de reforçar la qualitat, les demandes populistes hauran de cedir davant d’un ordre de mèrit en què l’excel·lència genuïna es pugui distingir del creixement vertiginós de les formes paràsites. L’únic que fa falta és l’empenta política que posi al descobert i desafiï aquest desdeny per la vida intel·lectual, aquesta desconfiança en l’eminència que caracteritza el consum de masses en el capitalisme recent. Insisteixo: hem de reconèixer que el talent humà i els recursos per a l’esforç de concentració mental estan distribuïts de manera desigual; que no tot home i tota dona poden empassar-se Kant. “Elit” vol dir una cosa molt senzilla: significa que hi ha coses que són millors que altres, que no s’admet ningú en un departament de física sense competència matemàtica, que Bob Dylan, tot i els seus dons fascinants, no es pot equipara a Keats.

El cor de la qüestió és, però, la transmissió d’una culturització fonamental, és a dir la capacitat de respondre a allò que és més desafiador i creatiu dins les nostres societats i de prendre-hi part. La capacitat d’experimentar les energies del debat ben fonamentat i contribuir-hi, de distingir les “notícies que sempre són notícia”, com va dir Ezra Pound, d’entre les onades de ximpleries efímeres, superstició, irracionalitat i explotació comercial. Les propostes provisionals que ara exposaré semblaran utòpiques, escandalosament utòpiques fins i tot. Hi ha moments de crisi, però, en què només el que és utòpic és realista.

Hi ha nombroses comunitats i tradicions ètniques que no tenen manifestacions del que es podria denominar pròpiament “literatura”. No existeix cap societat de la terra, per molt “primitiva” que sigui, per molt desfavorida que es trobi des del punt de vista econòmic i ecològic, sense música. Els llenguatges de la música no necessiten traductors (tampoc els del càlcul matemàtic). Preconitzo un pla d’estudis fonamentat en les matemàtiques, la música, l’arquitectura i les ciències de la vida amb èmfasi especial en la genètica. Ensenyat des d’un punt de vista històric i a través de l’ordinador.


Extret de “Períodes lectius” dins “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. ARCADIA. 2008.

EXTRACTE DE LES CONCLUSIONS DE LA PRIMERA TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS

Els més de seixanta organitzadors de festivals literaris reunits per primera vegada a Vic el 19 de setembre de 2009 vàrem posar de manifest les diferències de criteri i diversitat de circumstàncies que envolten i condicionen cada festival.

EL FORMATS DELS FESTIVALS

Nombre d’actes anuals
Entre 6 i 40. Fins 65.
Mitjana d’espectadors per acte
Entre 30 i 80. Fins 100.
Cost mitjà per acte, a part dels de cost zero
Entre 500 i 3.000 €
Pressupost anual per festival, a part del cost zero
Entre 7.000 i 60.000 €/any

Programació, des d’espectacles molt elaborats fins a la recitació només amb la paraula. S’ha apuntat la conveniència de que els actes siguin atractius, que siguin un espectacle, perquè la paraula (i la poesia) arribi amb un embolcall que n’augmenti l’interès. També s’ha comentat que si l’acte és més informal, més distès (per exemple amb una copa de vi a la mà), pot apropar-se a més gent. En resum, cal innovar i diversificar els formats, tot adaptant-los a les circumstàncies de cada lloc.

LA PROGRAMACIÓ

Els programadors de festivals, amb les nostres decisions, estem col·laborant a crear el que en podríem dir el cànon de la poesia catalana. Triem de qui difonem l’obra i de qui no a base d’uns criteris, diferents per a cada festival. S’ha constatat que sovint es programa el mateix, amb la qual cosa alguns espectacles circulen molt més que d’altres. També s’ha lamentat el poc rendiment d’alguns espectacles, el muntatge dels quals és força laboriós i després a penes es representen.

EL PÚBLIC

Es constata l’existència d’un públic per a la poesia, per a la paraula dita, per al text literari posat damunt de l’escenari. Però cal mobilitzar-lo, oferir-li atractius, “normalitzar la seva presència”. Hi ha, però, qui considera que el que importa és el que s’ofereix i que no ens ha de preocupar si ve o no ve públic.

Quan ens plantegem la qüestió del públic (augmentar-lo, fidelitzar-lo...), ho fem per algun motiu, amb algun objectiu, que no s’ha fet patent al llarg del debat. S’ha parlat de quin públic i de com atreure’l i s’ha manifestat que “cal normalitzar la presència de públic perquè és donar vida a la nostra literatura i a la nostra llengua”. Aquesta ha estat una de les poques intervencions on s’ha parlat de la llengua, vehicle indestriable de l’objecte que ens aplega. I, potser, molt més que vehicle...

De manera recurrent, s’ha parlat de mancança de públic jove i el problema que significa de cara al relleu generacional. Però també s’ha citat alguna experiència reeixida amb alguns IES.


LA COMUNICACIÓ

De manera general, s’ha constatat la necessitat que els festivals siguin més visibles als mitjans, tant als existents actualment com els nous que es puguin impulsar (una publicació de referència, un aparador web...).

ELS DINERS

Organitzar festivals literaris costa diners, en la seva major part, diners públics. En general no es cobra entrada, però la tendència és a considerar que l’espectador hauria de pagar i que qui actua hauria de cobrar i que això implica augmentar l’atractivitat i el rigor.

L’ESTRUCTURACIÓ DEL SECTOR

S’ha comparat el sector de la poesia amb altres sectors més reeixits com la dansa i el circ. Per resoldre els problemes que ens plantegem, s’ha citat la necessitat d’estructurar el sector. S’ha apuntat que cal començar a coordinar-nos, en la perspectiva de crear alguna associació sectorial amb l’ajut de la mateixa Institució de les Lletres Catalanes.

PETICIONS A LES ADIMINISTRACIONS

Elaborar un catàleg d’espectacles literaris, des dels més elaborats i teatralitzats fins a l’acte on només hi és present la paraula nua.
Elaborar un directori de festivals literaris on hi tingui cabuda la majoria d’actes d’aquest caire que tenen lloc arreu dels nostres països.
Establir una xarxa de programadors/es o organitzadors/es de festivals literaris.
Realitzar una propera trobada, amb un programa a concretar.
Augmentar la presència de la poesia i els festivals literaris als mitjans de comunicació.
Impulsar una publicació de referència.

A l’acte de cloenda, el director de la ILC, Oriol Izquierdo, ha manifestat que assumia l’esperit de les propostes i ha anunciat que la Institució ja començava a treballar en el directori de festivals literaris.

Si t’interessa el text complet de les conclusions, ens el pots demanar per correu electrònic a HYPERLINK "mailto:ramatdepedres@gmail.com" ramatdepedres@gmail.com.


SEGONA TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS EL PROPER DISSABTE 5 DE JUNY A MORA D’EBRE COINCIDINT AMB LITTERARUM. Properament més informació.

RAMAT DE PEDRES AL FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA DE LA GARRIGA el divendres 30 d’abril a les 22 h.

El FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA de LA GARRIGA ha anat consolidant-se com una referència entre els cicles estables que periòdicament es celebren arreu de la geografia de parla catalana. El Ramat se sent orgullós d’haver estat convidat a portar-hi el seu Homenatge a Vicent Andrés Estellés que es va poder veure a Cerdanyola en tres espais diferents. En podeu fer un tast al vídeo que acompanya a aquesta entrada.


En veure’t escampada per sobre el llit, Françoise,
amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim,
m’entra el desig, Françoise, d’ésser bo totalment,
i m’entren unes ganes terribles de plorar,
plorar entre els teus pits, Françoise, i els teus cabells,
i de dir-te germana, car el pecat, Françoise,
hi ha certs moments que ajunta com ajunta la sang.
El pecat, el fracàs, totes aquestes coses.

L’Hotel París (1954) 1973.

Ens acompanyarà un trio al piano, clarinet, clarinet baix, trombó i violoncel: el Cànon de Pachelbel, obres de Saint-Saens, Txaikovsky, Dvorak, Hindemith, Offenbach i Mozart. L’escenografia i una rosa de paper és de Maria Casamitjana i l’artista de la Garriga Misael Alerm durà a terme una performance pictòrica i també recitarà. Veniu a plorar amb nosaltres entre els pits de Françoise, a l’Hotel París, per arrenglerar-nos amb tots els pecadors de bona voluntat del món.

Auditori de l’escola de música. Divendres 30 d’abril a les 22 h.
La Garriga

Ramat de Pedres

RAYMON CARVER. Una altra visió dels USA

Més conegut pels contes breus, els seus poemes retraten, també, la gent vulgar i corrent. Paradigma de la sordidesa d’unes vides i d’unes relacions que caminen per no se sap quins fangars. L’estil aparentment elemental, deixant les qüestions només embastades, potencia una visió aspre i corrosiva on emergeixen els valors senzills de l’amor, l’amistat i les petites coses de la vida quotidiana o potser, precisament, la seva feblesa i/o absència. Text densament americà que trenca tòpics, però que ens ateny i ens commou com a cosa pròpia. Potser fins ens molesta! Potser us arribarà a revoltar!
Ep, fixeu-vos també en la perfecció formal. La tremenda eficàcia d’uns versos que tornen a la boca com un rot agre. Amb aquesta aparent manca de pretensions, indiferència, podríem dir-ne, noteu que no hi sobra ni hi falta res. Cap paraula no és gratuïta i amb una severa economia de mitjans –minimalisme en deien- queda tot perfectament explicat. Carver és un autèntic mestre.

ANATEMA

Tota la família patia.
La meva dona, jo mateix, els dos nens, i la gossa
que va parir cadells morts.
Els nostres assumptes, com sempre, anaven malament.
A la meva dona la va deixar el seu amant,
aquell professor de música manc que era
el seu únic contacte amb el món exterior.
La meva amistançada va dir que no podia aguantar
més, i va tornar amb el seu marit.
Ens havien tallat l’aigua.
Tot aquell estiu la casa bullia.
Les pruneres s’havien assecat.
Les flors del jardí estaven trepitjades.
Al cotxe no li anaven els frens, i la bateria
fallava. Els veïns ja no ens parlaven
i ens tancaven la porta als nassos.
Els de la botiga no acceptaven els nostres talons
i després ja ni ens arribava el correu.
Només el sheriff passava
de tant en tant –amb un o altre
dels nostres fills al seient del darrere
pregant que no els deixéssim sols.
I després van començar a entrar milers de ratolins a la casa.
I a continuació una serp cornuda. La meva dona
se la va trobar prenent el sol al menjador
al costat del televisor espatllat. Allò que li va fer
ja és una altra qüestió. Li va tallar el cap
allà a terra mateix.
I després la va tornar a tallar per la meitat perquè no parava
de recargolar-se. Vam veure que no podíem resistir
més. Estàvem enfonsats.
Volíem agenollar-nos
i demanar perdó pels nostres pecats, demanar perdó
per la vida. Però era massa tard.
Massa tard. Ningú voldria escoltar.
Vam haver de veure com s’ensorrava la casa,
com s’obria el terra, i després
ens vàrem dispersar als quatre vents.

Raymon Carver
In a Marine Light
Bajo una luz marina. Visor Poesia.
Versió catalana de Jordi Condal.

FELLINI al CaixaForum

Amigues meves,
Per si no ho sabíeu us aviso, Fellini és un monstre.
Dediqueu-hi una hora i mitja.
És de franc.
Us desvetllarà el camí que porta d’una obsessió a una bella història.
Si us sobren vint minuts veieu “Objectes desclassificats”

Quan podrem tornar a veure en un cinema
Armacord, el Satiricó o 8 ½ en programació normal?

Un altre dia torneu-hi per veure la “cosmètica dogmàtica”.
O l’art de fer passar per art allò que “no és res”.
O el dubte de si us la foten pel davant o pel darrere.
O serà que una servidora viu apalancada?
Veieu-ho i dieu-me’n alguna cosa!

La senyoreta Pepis
Web de Caixaforum

LA SENYORETA PEPIS EXPLICA LA HISTÒRIA RECENT. Part II de V. LA DESACTIVACIÓ DE LA SOCIETAT CIVIL AMB L’ARRIBADA DE LA DEMOCRÀCIA

La forta tradició associativa de caire anarquista, vegetarià, esperantista i la imatge de la CNT va quedar destruïda per l’operació atribuïda al ministre Martin Villa de la crema de l’Scala l’any 78. Una servidora estava entre aquells vailets eixalabrats que un confident de la policia entabanà perquè llencessin coctels molotov. Però va dir un testimoni, un quiosquero que al cap de poc morí misteriosament que bastant abans hi havien entrat tres senyors mudats, amb maletes. I després sortiren sense les maletes. I també es va dir que l’Scala començà a cremar per la part del darrere abans que els xicots tiressin allò a l’entrada.

El cas és que s’aconseguí associar altre cop a la CNT amb la imatge de violència i frenar el seu creixement espectacular, sis mesos després de la seva legalització.

L’any 79 es celebraren les primeres eleccions municipals i una servidora es va presentar per les llistes d’un dels nombrosos partits minúsculs. Molts dels fills dels de tota la vida van anar a escalfar cadira a les administracions i, en sentir-se incomodats per la pressió de la xarxa ciutadana, van organitzar una estratègia per desactivar-la, essencialment incorporant els líders i elements més actius a les estructures del poder.

Aquesta estratègia aconseguí desmuntar les organitzacions existents, trencar la xarxa de comunicació i la voluntat d’unificar esforços que els donava poder. S’aconseguí difondre la creença que ja s’havia aconseguit tot i que no era convenient tibar més la corda sota la amenaça d’una possible involució. L’intent de cop d’estat del 23 F es produeix el 1981.

La desactivació de la xarxa de mobilització política trencà també la xarxa per on circulava la cultura, per on es difonia la nova cancó, el roc laietà, el teatre alternatiu. Actes massius com el festival de Canet, el festival del Parc de la Ciutadella, la Festa de Treball i els recitals de poesia del Price entre d’altres van deixar de celebrar-se.


La senyoreta Pepis.

LEOPOLDO MARIA PANERO l’art de la bogeria

Leopoldo Maria Panero és el poeta maleït en llengua castellana que teixeix els seus discursos al llindar entre realitat i somni. Camina per la corda fluixa entre la clarividència i la desraó. Manté l’equilibri precari del compromís amb la realitat sense oblidar els malsons. A partir d’un concepte de la literatura considerada com una tauromàquia, el poeta es juga la vida en cada vers, en un procés d’equilibri impossible entre la creació i l’autodestrucció. Artaud de la poesia espanyola, eventualment sortia del manicomi per a fer algun recital. Actualment, no ho sé. També us recomanem el recull Last river together editat per Editorial Ayuso l’any 1980, segurament deu haver-hi edicions més modernes però no les conec.


En la meva ànima podrida put la fetor del triomf
la cavalcada del meu cos en ruïnes
on les meves mans per mostrar la victòria
s’agafen al poema i cauen
i una vella ensenya el seu cul enrojolat
a la victòria
pàl·lida del paper en flames,
nu, agenollat, els membres balbs pel fred
en actitud de triomf.


HIMNE A SATAN

Tu que ets només
una ferida a la paret
i una esgarrapada al front
que indueix suaument a la mort.
Tu ajudes els febles
millor que els cristians
tu véns de les estrelles
i odies aquesta terra
on homes descalços que agonitzen
dia rere dia s’agafen de les mans
i busquen entre la merda
la raó de la seva vida;
com que vaig néixer de l’excrement
t’estimo
i estimo posar sobre les teves
mans delicades la meva femta
El teu símbol era el cérvol
i el meu la lluna
que la pluja caigui sobre
els nostres rostres
i ens uneixi en una abraçada
silenciosa i cruel on
com el suïcidi, somni
sense àngels ni dones
despullat de tot
tret del teu nom
dels teus petons en el meu cul
i de les teves carícies a la meva calba
ruixarem amb vi, orina i
sang les esglésies
regal dels mags
i a sota el crucifix
udolarem.


Poemas del manicomio de Mondragon
Ediciones Hiperión.
Versió catalana de Jordi Condal

JORDI CONDAL, MEMBRE DE RAMAT DE PEDRES GUANYA EL PREMI RECULL DE BLANES DE TEATRE AMB “AL LÍMIT DE LA FUGIDA”.

El diumenge 14 de març es lliurava a Blanes la 46ª edició dels prestigiosos Premis Recull. Jordi Condal, escriptor, agitador cultural i director artístic del Festival Còdols de poesia de Cerdanyola des del 2004 va rebre el de TEATRE per la seva obra “Al límit de la fugida”.

Es tracta d’un “monòleg” per a dos personatges August i Clown amb l’aparició d’una figura femenina en el darrer acte. En aquesta obra l’autor rep la influència i ret homenatge a Beckett, Auster, Pedrolo i fins i tot als humoristes Faemino i Cansado.

El primer dels quatre actes de al límit de la fugida va ser presentat a Cerdanyola amb l’autor fent d’August i Jordi Sants fent de Clown el juny del 2009 dins el cicle “Còdols a domicili” al Te art del carrer Sant Ramon. En trobareu un tast aquí: http://www.youtube.com/watch?v=gwm-qBylMLs

Enguany el premi de narració ha estat per a Ramon Pardina de Barcelona, el de poesia per Eva Baltasar de Girona, el de periodisme per Àngel Rodríguez de Salt i el retrat literari per Jaume Vellvehí, de Mataró. Recordem que entre els guanyadors del Recull en anteriors edicions hi trobem: Joaquim Carbó, Montserrat Roig, Maria Mercè Roca, Josep-Francesc Delgado, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere, Vinyet Panyella, Jordi Cervera, Víctor Alexandre, Oriol Izquierdo i Jaume Subirana i Josep Maria Fonalleras entre tants d’altres.

L’acte és va celebrar a l’Hotel Montferrant de Blanes amb prop de dos-cents assistents en un ambient agradable i distès i cal dir que les gambes estaven boníssimes. I, el mal és que no paraven de portar-ne.