Salvador Cardús està en contra de subvencionar la cultura popular, segons ell el que li agradi una cosa que se la pagui, perquè al contrari és crear monstres (com que la jornada era gratuïta la Senyoreta Pepis va suposar que el senyor Cardús, per coherència, devia fer la xerrada de franc.
El sociòleg opina que al mercat hi ha un mostruari de diferents opcions i la gent tria la cultura que li convé, i el jovent tria la música que més li agrada. El senyor Cardús deu viure en barris diferents d’on es mou la senyoreta Pepis.
Josefina Roma va subratllar la dialèctica entre cultura popular i cultura del poder. Que, sent el consumisme la ideologia dominant, el sistema necessita urgentment els joves per tal que consumeixin. Que amb els diferents sistemes al seu abast el poder procura tenir-nos perpetuament malalts perquè haguem de perseguir les medecines que curin els nostres mals: aquell cotxe, aquella roba, aquell viatge, aquell màster, aquells tractaments estètics. El poder no ens deixa pensar com voldríem viure, ens ofereix un pack de vida on detalla necessitats i l’article que correspon per a satisfer-les. Referint-se als moviments alternatius o revolucionaris va dir que al poder li encanta que aportem idees que ells puguin integrar i convertir en mercaderia, allò que no els interessa ja procuren fer-ho desaparèixer. Roma va dir que la oposició a allò que ens volen imposar ens fa contestataris, fa que ens reconeguem com a diferents. I que aquesta és una lluita sense final, una relació dialèctica en la que el poder intenta pair els grups contestataris, buidar-los de contingut i desactivar-los. Però que la cultura popular també s’hi torna.
Ferran Saez opina que la cultura s’expandeix a canonades i amb bombes. Que la música pop americana domina els mercats internacionals des de Hiroshima. Que la batalla bàsica s’ha de lliurar als mitjans de comunicació. Que si la cultura catalana no està ben canalitzada mediàticament no serà ningú. Que si en l’aspecte mediàtic no es te la paella pel mànec des del punt de vista pràctic no es pot fer gran cosa. També digué que la distància entre cultura popular i cultura d’èlit és un fenomen nou, que Bach, Mozart i Beethoven composaven pel públic de l’època.
Per acabar el Conseller Tresserras va fer una disecció de la situació actual clara i breu que la Senyoreta Pepis podia haver suscrit i va posar de manifest les dificultats a desmuntar l’estructura de poder als mitjans de comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada