EL LLIBRETER I LA SENYORETA PEPIS A ANATOMIA

El 13-03-08 el llibreter va convidar la senyoreta Pepis a Anatomia. Ella es va fer afaitar els bigotis i amb el seu tocador portàtil se n’hi anà. Però no era el que es pensava, Anatomia no era una disco ni es tractava de rebregar palpissos. Us en faré cinc cèntims: Jaume Subirana va repartir bombons, magdalenes ensucrades i pastilles per la tos. Carles Torner, en un exercici de fregolisme estilitzat, va amagar l’ou institucional i propagandístic del seu discurs –quasi ni es va notar-. Tot i amb això en va dir dues per recollir: els quaranta llibres catalans traduïts a l’alemany a rel de Frankfurt i el seguit d’actes fets per difondre-hi l’obra de diferents escriptors. Najat el Hachmi, és naïf la noia, i a la senyoreta Pepis li va fer una mica de vergonya aliena, tot i amb això va estar fina a assenyalar la nul·la qualitat literària i interès dels llibres normalment recomanats pels profes de català i que si la nostra canalla no assoleix un nivell de coneixements lingüístics per damunt del purament instrumental, és impossible que s’interessi per la literatura. Vicent Sanchis, en pla metralladora que es fa tard, en va dir alguna d’interès, que la gent normal no es llegeix el suplement de cultura i que perquè sigui útil s’ha de parlar de llibres a tot el diari, a societat, a esports, a actualitat,etc; va esmentar el Time Out de passada (i la senyoreta Pepis pensa que és un miracle que es publiqui en català) i finalment, va disculpar els periodistes que parlen dels llibres d’altres periodistes companys seus amb l’argument que en aquest país la majoria d’escriptors són periodistes. La senyoreta Pepis troba que molt pocs dels escriptors que a ella li agraden són periodistes. Finalment l’Oriol Izquierdo va actuar de lloca i va escalfar una mica tots els ous.

ANATOMIA DE LA SENYORETA PEPIS: La literatura catalana està seca i desnerida, no ve d’un pam, no ve d’un pam. Els lectors ni se la miren, i si se la miren no la troben, no ve d’un pam no ve d’un pam.

DIAGNOSI DE LA SENYORETA PEPIS: En l’aspecte creatiu la literatura catalana està bé de cul i de mamelles, especialment en poesia i teatre. Tot i amb això, no hi ha prou lectors que xuclin i, és clar, regalima. Si no s’aplica un correctiu enèrgic com el que proposo, d’aquí a vint o trenta anys no quedarà ni l’apuntador. Ara bé, amb una redistribució de la mamella, la literatura catalana sobreviurà i se la reconeixerà a tot el món excepte, probablement, a la resta d’Espanya.

TRACTAMENT RECOMANAT: Previ diagnosi amb estudis, enquestes i anàlisi d’indicadors fiables s’ha de disposar d’una estratègia per al territori català, per a la resta de territoris de parla catalana, i internacional (Frankfurt n’és l’exemple) Segons aquesta planificació cal actuar en diferents fronts al mateix temps: Educació, consum, mitjans, quiosc, cinema, rock, marxa i cançó popular, família, xarxa de locals i difusió de valors.

Dieta: Reforçar l’aprenentatge del català i de la literatura catalana a totes les etapes educatives, però en especial als instituts on se sol produir el trencament i a l’universitat. Exigir estàndards de comprensió lectora homologables amb Europa. Fer aprendre poemes progressivament complexos. No importa si queden caps per lligar, ja hi haurà temps per comprendre’ls, l’ensenyament és per tota la vida.

Medicació: Millorar la competència lingüística i la riquesa lèxica d’aquells que ensenyen llengua i literatura catalana. Però també dels que ensenyen d’altres matèries en català (si els mitjans de comunicació algun cop ens posen els pèls de punta tal com sol assenyalar mossèn totxanes, bona part dels que canten en català i un bon percentatge del planter de mestres ai, ai, ai!). Especialment d’escoles públiques de barris perifèrics on hi ha molta feina a fer. Ens calen estratègies per millorar la motivació dels mestres i l’actitud dels alumnes. I, sobretot, fets, posar en pràctica les estratègies, posar en marxa biblioteques a escoles i IES amb la majoria de llibres en català amb bibliotecària especialitzada i amb organització d’actes d’animació lectora.

Cures d’infermeria: D’aquí a sis mesos els productes que no estiguin etiquetats “també” en català hauran de ser retirats de les prestatgeries. Això inclou llibres, diaris i revistes que disposaran d’un any. Quioscos i llibreries especialitzades en idiomes estrangers hauran de pagar un cànon extra de normalització lingüística per pal·liar la pol·lució lingüística que difonen. El mateix per a ràdios i televisió privada que no emeti el 50% de la seva programació en català.

Càmera hiperbàrica: Els nostres nois i noies tenen dret a vídeo consoles i cançons de tots els estils en català. Els que no ho siguin no podran ser publicitats pels mitjans. Tenim els mitjans tècnics i empresarials, les empreses que van organitzar Operación Triunfo són catalanes i, una d’elles de la Trinca. Només cal intervenir i invertir de manera adient. Malgrat l’actual situació hostil i la manca d’accions que no siguin purament testimonials, l’edició catalana del Periódico es ven gairebé tant com la castellana. Això és un fet, com el Temps, com Reduccions, com Cavall Fort, com Serra d’Or, com la premsa gratuïta local en català, com els blogs en català, com Gertrudis, Antònia Font i tants d’altres, els discs dels quals solen ser introbables. Impossibles d’escoltar en la immensa majoria d’emissores. Com aquelles llibreries on es troba llibres en català que s’haurien de subvencionar i publicitar, subreptíciament com digué en Sanchis, a les pàgines de societat o d’actualitat dels mitjans.

Exercicis de gimnàstica i reanimació: D’aquí a un anys tot el cinema serà doblat al català o subtitulat en català. A part de revistes minoritàries, llibres de culte, xerrades i actes elitistes com el mateix Anatomia que la senyoreta Pepis no dirà mai que no siguin necessaris, calen sobretot actuacions, fets populars i de masses, afavorir iniciatives, crear xarxes, recolzament d’allò marginal i donar-ho a conèixer. Coses, totes elles, que en una cultura normalitzada segurament no caldria protegir. Però no cal recordar que a Espanya no es projecta en sales comercials films que no estiguin doblats o subtitulats en castellà. Tenim els mateixos drets, crec.

Massatge facial i mascareta: Si pares i mares no llegeixen als seus fills bona literatura i si no els fan aprendre cançons i poemes amb textos consistents aquests rarament s’interessaran per les lletres. Cal recomanar contes literàriament arriscats i de poesia de qualitat adreçats a pares i mares. Cal una política, un pla d’actuacions i una estratègia quasi publicitària per difondre aquests valors.

Ioga i meditació transcendental: Ens cal un autèntic projecte de política cultural a l’àmbit d’actuació de la Generalitat, ambiciós, valent, sense dubtes, que es proposi resoldre la marginació que pateix el català a Catalunya en el termini de 2, 3 o cinc anys com a màxim.

Homeopatia i la curació per les plantes: Ens cal un projecte de política cultural per a tot l’àmbit lingüístic català que es proposi resoldre el genocidi cultural que pateix el català fora del principat en el termini de 2, 3 o cinc anys com a màxim. Un projecte que porti a judici els culpables i que siguin castigats pels seus crims contra la cultura igual com es castiga els empresaris que no respecten el medi ambient. I se’ls obligui a respectar els nostres drets lingüístics.

Sexe i rock & roll: El gegant del pi, la polla xica pica ballarica i el plat blanc pla, ple... estan molt bé, però no n’hi ha prou. S’ha de passar a Verdaguer, Maragall, Carner, Sagarra, Pere IV, Salvà i Salvat-Papasseit i, a l’institut, Vinyoli, Espriu, Marsal, Pons, Casasses, Estellés, Llompart, Riera, per dir només alguns poetes que figuren ja en la nòmina de Celdoni Fonoll o de Miquel Desclot que porten anys en aquesta tasca. Fins que la mitjana de nois i noies de divuit anys no recitin de memòria mitja dotzena de bons poemes i cantin mitja dotzena de bones cançons en català i estiguin enganxats a programes de TV populars, però amb uns nivells d’exigència lingüística creixents, cosa que comença a apuntar, la senyoreta Pepis no quedarà tranquil·la.