En un sentit més general, però no pas del tot evident, la capacitat d’assimilar raonaments complexos, de ser sensible a un diàleg platònic, a un tractat de Spinoza o de Kant, a un sonet de Shakespeare, caracteritza una minoria. Això també és vàlid referit a les arts i a la música clàssica i moderna. Una boira d’hipocresia política i camàndules pedagògiques envolta tot aquest tema. La “correcció política” i la submissió penitencial als drets del populisme fan que sigui gairebé il·lícit afrontar les barreres sòlides que poden allunyar la majoria dels homes i les dones a l’accés a les altes esferes de la cultura.
La incapacitat de l’alta cultura per defensar la seva posició d’una manera efectiva , el que s’ha anomenat “la traïció dels clergues”, prové d’una anàlisi funesta, tot i que sovint reprimida. La barbàrie del segle XX va esclatar des del centre de la civilització europea. Va prosperar a l’escenari mateix del mèrit estètic i filosòfic. Els camps d’extermini no es van aixecar pas al desert de Gobi ni a l’Àfrica equatorial. I quan va sorgir l’amenaça de la barbàrie, les humanitats, les arts, la majoria dels plantejaments filosòfics, es van mostrar impotents. Encara pitjor, la cultura va col·laborar decorativament amb el despotisme i la massacre. Hi va haver molts amants de les belles arts i la música clàssica entre els botxins, molts professors de la gran literatura entre els aduladors. Lluny d’humanitzar els nostres reflexos, com dirien Aristòtil o Mathew Arnold, les grans ficcions, les obres mestres de l’art, les melodies encisadores, inhibeixen la nostra capacitat de resposta –una noció clau- davant la necessitat humana, el patiment i la injustícia. Com si d’alguna manera ens anestesiessin, ens poden deshumanitzar.
Llegir o escoltar música clàssica a través d’Internet ja és possible, però aquests plaers i l’esforç que necessàriament comporten, competiran, en una proporció de prestigi i suport econòmic comuns, amb l’entreteniment de masses més brutal i enterbolidor, amb l’esport (la veritable teodicea és el bombardeig futbolístic). La llibreria seriosa competirà, en condicions absurdament desiguals, amb l’empori de pornografia de la porta del costat. Els que en un altre temps han estat mandarins i artistes maldaran cada vegada més per arribar a l’estrellat en els mitjans de comunicació de masses. Les aspres bondats de la privacitat i el silenci, de la impopularitat, de la qual depenen el pensament seriós i la creació original, seran cada vegada més difícils d’aconseguir. La democràcia es malfia de la solitud.
Si s’ha de reforçar la qualitat, les demandes populistes hauran de cedir davant d’un ordre de mèrit en què l’excel·lència genuïna es pugui distingir del creixement vertiginós de les formes paràsites. L’únic que fa falta és l’empenta política que posi al descobert i desafiï aquest desdeny per la vida intel·lectual, aquesta desconfiança en l’eminència que caracteritza el consum de masses en el capitalisme recent. Insisteixo: hem de reconèixer que el talent humà i els recursos per a l’esforç de concentració mental estan distribuïts de manera desigual; que no tot home i tota dona poden empassar-se Kant. “Elit” vol dir una cosa molt senzilla: significa que hi ha coses que són millors que altres, que no s’admet ningú en un departament de física sense competència matemàtica, que Bob Dylan, tot i els seus dons fascinants, no es pot equipara a Keats.
El cor de la qüestió és, però, la transmissió d’una culturització fonamental, és a dir la capacitat de respondre a allò que és més desafiador i creatiu dins les nostres societats i de prendre-hi part. La capacitat d’experimentar les energies del debat ben fonamentat i contribuir-hi, de distingir les “notícies que sempre són notícia”, com va dir Ezra Pound, d’entre les onades de ximpleries efímeres, superstició, irracionalitat i explotació comercial. Les propostes provisionals que ara exposaré semblaran utòpiques, escandalosament utòpiques fins i tot. Hi ha moments de crisi, però, en què només el que és utòpic és realista.
Hi ha nombroses comunitats i tradicions ètniques que no tenen manifestacions del que es podria denominar pròpiament “literatura”. No existeix cap societat de la terra, per molt “primitiva” que sigui, per molt desfavorida que es trobi des del punt de vista econòmic i ecològic, sense música. Els llenguatges de la música no necessiten traductors (tampoc els del càlcul matemàtic). Preconitzo un pla d’estudis fonamentat en les matemàtiques, la música, l’arquitectura i les ciències de la vida amb èmfasi especial en la genètica. Ensenyat des d’un punt de vista històric i a través de l’ordinador.
Extret de “Períodes lectius” dins “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. ARCADIA. 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada