6/3/10

LA SENYORETA PEPIS EXPLICA LA HISTÒRIA RECENT. Part I de V. EL PES DE LA SOCIETAT CIVIL EN LES DARRERIES DE LA DICTADURA


Els darrers anys de la dictadura i a l’inici de la democràcia una servidora s’ho passava teta a les reunions setmanals dels veïns del meu barri. Ens trobàvem en una plaça sense urbanitzar i xerràvem i quedàvem per anar a prendre cerveses o per fer un sopar improvisat a casa d’uns o altres, on cadascú portava el que tenia, o per anar a una actuació semi clandestina al casal parroquial on cantava el Pi de la Serra o la Guillermina. O feien una obra súper revolucionària que no s’entenia res. I l’havíem d’aturar a la meitat i sortir espaiats perquè a fora hi havia un parell de “porqueres” aparcades plenes de grisos.

Així, a lo bèstia vàrem desmuntar una planta asfàltica a Nou Barris que subministrava betum per als cinturons de ronda i vàrem crear l’Ateneu Popular de Nou Barris, dels pocs Ateneus que encara funcionen de manera assembleària. No us enganyaré: els sindicats i els partits, essencialment els comunistes que n’hi havia una dotzena, eren els que ens mobilitzaven i tramaven en secret el que la gent tiràvem endavant a la llum del dia. Molta gent es movia, treballadors, estudiants, esquerranosos, mestresses de casa, catalanistes, perquè vivíem una situació d’il·lusió, una expectativa de canvi. Tot estava per fer. És cert que vivíem enganyats per una imatge falsejada dels països del comunisme real. I que l’Assemblea de Catalunya, que aplegava les forces progressistes i democràtiques va ser un factor influent.

Ah, i el proper dia us explicaré allò dels vailets que van cremar l’Scala sota la direcció d’un infiltrat que els va fabricar els còctels molotov. Que fins i tot els fiscal del cas va quedar avergonyit de com va anar el judici.

La senyoreta Pepis.