26/3/10

LEOPOLDO MARIA PANERO l’art de la bogeria


Leopoldo Maria Panero és el poeta maleït en llengua castellana que teixeix els seus discursos al llindar entre realitat i somni. Camina per la corda fluixa entre la clarividència i la desraó. Manté l’equilibri precari del compromís amb la realitat sense oblidar els malsons. A partir d’un concepte de la literatura considerada com una tauromàquia, el poeta es juga la vida en cada vers, en un procés d’equilibri impossible entre la creació i l’autodestrucció. Artaud de la poesia espanyola, eventualment sortia del manicomi per a fer algun recital. Actualment, no ho sé. També us recomanem el recull Last river together editat per Editorial Ayuso l’any 1980, segurament deu haver-hi edicions més modernes però no les conec.


En la meva ànima podrida put la fetor del triomf
la cavalcada del meu cos en ruïnes
on les meves mans per mostrar la victòria
s’agafen al poema i cauen
i una vella ensenya el seu cul enrojolat
a la victòria
pàl·lida del paper en flames,
nu, agenollat, els membres balbs pel fred
en actitud de triomf.


HIMNE A SATAN

Tu que ets només
una ferida a la paret
i una esgarrapada al front
que indueix suaument a la mort.
Tu ajudes els febles
millor que els cristians
tu véns de les estrelles
i odies aquesta terra
on homes descalços que agonitzen
dia rere dia s’agafen de les mans
i busquen entre la merda
la raó de la seva vida;
com que vaig néixer de l’excrement
t’estimo
i estimo posar sobre les teves
mans delicades la meva femta
El teu símbol era el cérvol
i el meu la lluna
que la pluja caigui sobre
els nostres rostres
i ens uneixi en una abraçada
silenciosa i cruel on
com el suïcidi, somni
sense àngels ni dones
despullat de tot
tret del teu nom
dels teus petons en el meu cul
i de les teves carícies a la meva calba
ruixarem amb vi, orina i
sang les esglésies
regal dels mags
i a sota el crucifix
udolarem.


Poemas del manicomio de Mondragon
Ediciones Hiperión.
Versió catalana de Jordi Condal