15/6/10

LA NIT JUST ABANS DE KOLTÈS


“… perquè jo sóc així, no m’agrada el que et recorda que ets estranger, tot i així, en sóc una mica, es deu notar, no sóc exactament d’aquí – es notava molt, de totes maneres, amb els cabrons d’aquí baix apinyats darrere meu, després de pixar, quan m’estava rentant la titola – acabes pensant que tots els francesos són igual de cabrons, sense capacitat d’imaginació, perquè no han vist mai que ningú es renti la titola, mentre que per nosaltres és un antic costum, el meu pare m’ho va ensenyar, sempre ho hem fet així, i jo encara ho faig després de pixar, i quan me l’estava rentant, fa una estona, amb tota tranquil·litat, al lavabo de baix, notant darrere meu tots els cabrons en guàrdia, he fet com si no entengués res, totalment estranger , com si no tingués ni idea del francès que parlaven aquests cabrons, i sentia que deien mentre me la rentava: - què deu estar fent l’estranger aquest? – dóna a beure la seva titola – com es pot fer això de donar a beure una titola? – com si no entengués res de tot el que deien, i jo continuo, tan tranquil, donant-li a beure, perquè els cabrons dels francesos es preguntin entre ells, apinyats darrere meu: com pot beure una titola, i sobretot, com pot tenir set una titola? Després, un cop enllestit, he passat entre el grup, sempre fent-me l’estranger, fent veure que no havia entès res del que deien, cosa fàcil per a mi, que no sóc totalment de per aquí, segur que es nota, aquests cabrons de francesos sense imaginació no s’han equivocat, i, tot i així, he sortit corrents darrere teu quan t’he vist tombar la cantonada, malgrat tots els cabrons que hi ha al carrer, als cafès, als soterranis dels cafès, per aquí, a tot arreu, malgrat la pluja i la roba xopa, he sortit corrents, no solament per l’habitació, no solament per la part de nit per la qual busco una habitació, sinó que he sortit corrents, corrents, corrents, per no trobar-me, aquesta vegada, en tombar la cantonada, en un carrer buit de tu...”


Bernard-Marie Koltès
La nit just abans dels boscos
Sergi Belbel: traducció
Institut del Teatre