24/7/10

Posi’m un Espriu, si us plau. Entremès i primer plat.


Ha hagut de transcórrer vint-i-cinc anys perquè es torni a parlar públicament, però amb contenció, de Salvador Espriu. Un cop mort, i després de les llargues cues per desfilar davant el cadàver (al Palau de la Generalitat -tinguem-ho present-, al mateix lloc on fa quatre dies han honorat un franquista olímpic), va tocar oblidar-lo. La mort física va caure com una llosa damunt la mort social. Tanta nosa feia? Es veu que la seva actitud de fermesa sobrava en una societat en camí de l’anestèsia. La transició s’havia endut per endavant bons i dolents (com a Beziers) i només havia deixat els mediocres. Molts d’aquells qui s’esgargamellaven quan en Raimon cantava Indesinenter, Inici de càntic en el temple o El meu poble i jo, començaven a trobar-se incòmodes tant amb el cantant com amb l’escriptor. Si abans els havien enaltit, ara corrien a abraçar altres ídols.

Cal destacar, però, que tota la dimensió cívica d’Espriu la va construir amb la seva obra. I no només amb la poesia, potser el seu registre més conegut, sinó també amb la narrativa o el teatre (no puc deixar de citar, aquí, la Primera història d’Esther, mausoleu a una llengua difunta). El mateix Espriu es reivindicava com a escriptor, més enllà de l’etiqueta de poeta: “És una paraula que em desagrada molt, la paraula poeta. Perquè, miri, a mi m’agradaria que em diguessin escriptor, perquè és un ofici com un altre qualsevol [···] i a més perquè jo he tocat el que en podríem dir totes les tecles de la literatura; en canvi, això de poeta [···] em fa una mica de vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc.”

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que la fermat des de tan temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Les cançons d’Ariadna (1949)

Cap comentari: