4/8/10

Posi’m un Espriu, si us plau. Segon plat i postres


Espriu va participar al Price, a la Caputxinada, i mai no va tenir un no per a recolzar tota mena d’iniciatives ètiques i democràtiques (ai, com hem hagut de veure aquesta paraula), però la seva vida no va ser gens èpica, tot i que sí que fou dolorosa: va viure la mort de germans i amics, i ell mateix va estar llargament malalt. En aquest context, és la seva obra la que s’alça “en encesa espera” com a far per a navegants sense nord. Ell mateix, poc abans de morir, declarava que “d’aventura personal, no en tinc, sóc un home sense biografia, sóc l’home més avorrit i ensopit d’aquest món”.

En la vella tesi que vincula l’obra i la vida dels artistes (de quina manera una no és més que la continuació de l’altra, i l’altra es va construint tot emmirallant-se en l’una), el cas d’Espriu –i encara més el de Kavafis, posem per cas- ve a ser-ne l’antítesi: una vida austera dona llum a una obra brillant. Oscar Wilde ho reflectia tot fent-li dir a lord Henry Wotton a El retrat de Dorian Gray: “Els sols artistes que jo hagi trobat que siguin personalment deliciosos són els mals artistes. Els bons artistes existeixen simplement dins el que fan, i per consegüent, estan perfectament mancats d’interès en el que són. Un gran poeta, un poeta realment gran, és la criatura més antipoètica que hi hagi. Però els poetes inferiors són autènticament fascinadors. Com pitjors són les rimes llurs, més pintorescos apareixen ells. El sol fet d’haver publicat un llibre de sonets de segon ordre fa totalment irresistible un home. Viu la poesia que no pot escriure. Els altres escriuen la poesia que no gosen a realitzar.” Doncs això.

Vint-i-cinc anys són molts, no només per oblidar, sinó també per no arribar a conèixer.
Diverses causes han produït un buit generacional en el coneixement d’Espriu (i de tants d’altres), però no hem d’acceptar-les com a excuses. Tant les biblioteques com internet poden ser un primer pas per pal·liar aquest desconeixement.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fina a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

El caminant i el mur (1954)

Les cites de Salvador Espriu corresponen a l’entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs per a TV3 l’any 1984.

1 comentari:

Biel Barnils ha dit...

Un molt bon poeta que cal reivindicar ara i sempre.