Els canvis en l’ensenyament secundari i superior al Regne Unit durant aquestes últimes dècades han estat transcendentals i confusos. En general les modificacions han consistit a abaixar el nivell de qualitat, en un intent, en gran part polític, d’esmenar generacions, potser segles, d’injustícia social. Han proliferat les noves universitats, però n’hi ha massa que han quedat relegades a la mediocritat i a la formació professional. Hi ha titulacions de cuina, de bellesa i de màrqueting d’activitats aquàtiques. A Anglaterra, passa massa sovint que l’adolescent que acaba el col·legi, fart de la seva ment inactiva, amb prou feines ha adquirit la cultura bàsica i les nocions de càlcul exigides per la vida moderna i pel món laboral. Es calcula que la seva capacitat lectora correspon a la d’un nen d’onze anys. El sistema està creant una subclasse ingent de semianalfabets amb un vocabulari i un domini de la gramàtica que redueixen els sentiments i les ambicions a una vulgaritat funesta. Mentrestant es multipliquen les formes encobertes de selecció i els pares de classe mitjana arriben a endeutar-se o a simular filiacions religioses per poder assegurar un ensenyament de qualitat als seus fills. A Anglaterra la “intel·ligència”, una passió intel·lectual massa manifesta, l’ambició “de la raó” i aquells valors mandarins tan estesos a França, fa temps que estan desprestigiats. Es censuren tant a l’escola com en la política. Intel·lectual és gairebé un terme de retret o de menyspreu. Però és precisament aquest esperit filisteu, aquest recel pel que és abstracte i ideològic el que ha proporcionat a la història anglesa la seva trajectòria de tolerància, d’immunitat irònica davant del carisma intel·lectual. El feixisme i el leninisme-estalinisme amb prou feines van despertar les emocions d’uns quants.
És una trivialitat assenyalar l’allau de semialfabetisme que ha sepultat la major part de l’ensenyament secundari americà. Es desconeixen les més proverbials al·lusions bíbliques i referències dels clàssics mundials. La comprensió de frases que inclouen subordinades disminueix així com els recursos de vocabulari. Per a una majoria cada vegada més gran, fins i tots els elements de càlcul són un misteri inaccessible. Hi ha el “cretinisme” i la censura de la “correcció política”; el xantatge del conservadurisme religiós, fins i tot el fonamentalisme conservador de l’Amèrica interior. La ironia i el qüestionament escèptic són antipatriòtics. Els intents d’emmordassar la teoria de l’evolució només en són l’exemple més conegut. Ara bé, al nivell més alt, l’ensenyament de postgrau americà és incomparable. Lidera el planeta pel que fa a ciències pures i aplicades, i a les ciències empresarials. Amèrica és el centre neuràlgic de les publicacions científiques internacionals, de la recerca mèdica, de la teoria i la tecnologia de la informació. L’erudit ha de recórrer a les grans biblioteques i arxius americans. Avui, més que mai, l’objectiu de l’ensenyament és el patriotisme unificador, l’orgull nacional i la integració sota una deïtat americana. No és només que la mediocritat política, la corrupció i el populisme illetrat floreixin: l’eminència intel·lectual és marginada tan sovint que l’encant de la llengua es panseix sota la piconadora de l’infantilisme dels mitjans de comunicació. La democràcia popular i la vida del pensament son incompatibles, l’obsessió intel·lectual és un càncer de solitud, un cos estrany i profundament sospitós dins del clamor gregari del clima americà.
Extret de “Períodes lectius” dins “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. ARCADIA. 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada