A SERIOUS MAN dels germans Coen

Una es pregunta per què als germans Coen els ha interessat explicar-nos una història tan igual a moltes altres que ja s’han explicat? I per què la situen l’any 1967, un any abans del maig del seixanta-vuit, amb la guerra del Vietnam en marxa, sense que en veiem cap referència. Per què ni tan sols quan el protagonista està a la teulada arreglant l’antena veiem els límits d’un poble tancat sobre ell mateix. Només al somni, segons abans que el germà sigui abatut per un tir del veí fatxa, s’aprecia el límit del llac. Es torna a veure un horitzó, no gaire falaguer, just al final, quan s’acosta el tornado.

El protagonista més que un home seriós és un babau que es deixa prendre el pèl pels que l’envolten, fins ens irrita la resignació amb què accepta les desgràcies, gairebé preparant el camí –i aquesta sensació els Coen ens la transmeten prou bé- per a la propera catàstrofe. La dona té un afer amb un penques, que va de gurú, només interessat a fotre-li les peles, el fill, fumeta, està tota la pel·lícula pendents d’un bitllet de 20 dòlars que ha pres a sa germana que ella, al seu torn, ha pres a son pare. El germà, un camàndules jugador que viu a la seva esquena, amb un giny que li drena una pústula. Una es pregunta si podien trobar quelcom més fastigós per estar-nos-ho mostrant tota la peli? I consti que només veiem esparadrap, el tub i un aparell.

I ell, Larry, que no s’assabenta de res ni es comunica amb ningú, un home racional que confia en la ciència, en les matemàtiques. Fins i tot, davant el dubte de si la seva dona se n’ha anat al llit amb l’amant omple una pissarra amb la demostració del principi d’indeterminació –clar paral·lelisme amb el mentàlicus del germà- i conclou que mai podem estar segurs de res. És, potser, que la pel·lícula planteja el conflicte entre la raó i les emocions? La imatge del món que construeix la raó té poc a veure amb la realitat. I els rabins no tenen resposta per a les preguntes que Larry es planteja.

El conte del començament és genial. Un pagès que es declara un home racional i no creu en esperits, ni tan sols quan els té davant del nas. Larry és un home rutinari, que fa allò que se suposa que ha de fer i que un bon dia, sense saber perquè, com en la història bíblica de Job, comencen a ploure-li desgràcies. A Europa l’esperit de la Il·lustració, a mitjans del segle divuit, va posar l’home al centre del món i va substituir la llei divina pels drets humans com a fonament de les nostres conviccions. El quadre de personatges que ens pinten els Coen ens mostren que aquest esperit, als EEUU no ha arrelat. La pel·lícula suposa un crítica ferotge al model de vida americà i a les estructures i modus de comportament –digueu-ne màfies, si voleu- de les diferents esglésies. Hi ha pel·lícules que guanyen en una segona visió i aquesta és una d’elles. Riureu més, us ho asseguro, xatets i guapetes.


Marilyn Maragall i Pitiflú
Les ungles més llargues i honorables dels països catalans.