STEINER. II de III. L’HUMANISME OCCIDENTAL SOL MIRAR ENRERE, EL CIENTÍFIC, ENDAVANT. NO ÉS POSSIBLE ENTENDRE EL MÓN ACTUAL SENSE UNA BONA BASE...

L’HUMANISME OCCIDENTAL SOL MIRAR ENRERE, EL CIENTÍFIC, ENDAVANT. NO ÉS POSSIBLE ENTENDRE EL MÓN ACTUAL SENSE UNA BONA BASE MATEMÀTICA I INFORMÀTICA

A Occident, el concepte de culturització és inseparable del desenvolupament dels monestirs i les escoles religioses després de la decadència de l’Imperi romà. Aquesta elit culta, aquests homes (i excepcionalment dones) de lletres asseguraven, en el sentit més pragmàtic, la preservació i la transmissió fragmentària de la civilització antiga, una transmissió atenuada i esmenada per la revelació cristiana. Aquesta herència va comportar un desdibuixament del terme cultura, que va adoptar almenys dos significats principals. En el nivell més elevat, ser culte volia dir formar part d’una communitas, compartir el codi de referència dels instruïts. Indicava la propietat mateixa dels mitjans materials de llegir i escriure. Aquesta communitas va possibilitar la gran època de la biblioteca privada que arriba fins a mitjà segle XX. Comprenia els productors i els consumidors de literatura: els legisladors i els eclesiàstics, els científics i els filòsofs, els pensadors polítics, els metafísics i els poetes.

De manera molt gradual, l’alta cultura i les tècniques comunicatives es van anar filtrant cap avall. Les biblioteques van esdevenir públiques, l’ensenyament i la culturització es va estendre a la població en general. El paper de la impremta i del material imprès, com ara la premsa barata va se essencial. Durant generacions, l’ensenyament es va mantenir en un nivell elemental. La gran majoria de les classes camperoles i obreres deixaven l’escola abans d’hora, sabien de lletra només en el sentit més superficial i restringit. A tot estirar podien entendre textos bàsics. Quins llibres podien llegir, i ja no diguem tenir? Als Estats Units, els publicitaris i els mitjans de comunicació de masses intenten, sempre que sigui possible, evitar les paraules de més de dues síl·labes i els subjuntius. Les frases subordinades són gairebé suprimides. El potencial educatiu de la televisió és manifest. Ara per ara, però, les seves bondats son ambigües. La imatge senyoreja sobre el text. Hi ha hagut imposicions edificants de culturització de masses des de dalt a Turquia, a la Unió Soviètica, en àmplies zones de la Xina. Els dictadors poden dictar. La democràcia del mercat de masses és més indulgent. L’avenç definitiu de la humanitat en el camí de la ciència i la tècnica es pot atribuir al postulat de Galileu segons el qual el llenguatge de la naturalesa, de la realitat en moviment són les matemàtiques. Fins i tot disciplines que havien estat considerades durant molt de temps alienes a les matemàtiques com la lingüística, la teoria social i l’antropologia , han esdevingut cada cop més dependents dels algoritmes matemàtics. Introduir-se en els mons de la informàtica i de la teoria de la informació, de la intel·ligència artificial i de la xarxa vol dir introduir-se en les matemàtiques.

La diferència fonamental entre les humanitats i les ciències és la fletxa del temps. Gairebé per definició, les ciències i la tecnologia es mouen endavant. En la major part de la seva activitat, l’humanista occidental mira sempre enrere. Estudia, ensenya, comenta, la filosofia, la literatura, la música, les belles arts i la història del passat. Als teatres d’òpera, a les sales simfòniques o en els recitals de música de cambra, la programació es basa en un noranta per cent, si fa no fa, en els clàssics. A Occident, les humanitats i les arts són virtuosismes del crepuscle i l’evocació. Les raons d’això escapen d’un diagnòstic sòlid. El fenomen mateix podria ser una il·lusió òptica. En el pensament, en les arts, la tradició pot inspirar i a la vegada paralitzar. Fixeu-vos en l’astúcia recuperadora que trobem en molts dels nostres mestres moderns. Joyce incorpora Homer, Picasso recull obertament l’art que es desenvolupa a occident des de les pintures rupestres fins a Velàzquez i Manet, Stravinsky aplica canvis metamòrfics sobre pautes del Renaixement, el Barroc i el segle XVIII. “La terra gastada” d’Eliot, els “Cantos” de Pound, són un impuls terminal, gairebé desesperat, de catalogar el passat abans que el museu tanqui.

Em sento temptat de parlar d’”una tercera cultura”. La revolució que ha generat l’ordinador modern, internet, el màrqueting planetari de la informació a través de satèl·lits (pot tenir propietari el coneixement?), la intel·ligència artificial i els mitjans teòricament il·limitats d’emmagatzematge i recuperació en bancs de memòria i mecanismes de recerca (Google), té un vigor i unes conseqüències incalculables. Dia a dia, la culturització digital està esdevenint el “rite de passage” a l’esfera adolescent i a l’adulta. La pantalla electrònica s’ha convertit en el mirall per a l’home. Ara ja és versemblant afirmar que les comunitats i els individus (entre els quals em compto) incapaços de dominar el processador i els mecanismes de recerca i navegació, seran relegats a una nova classe marginada. Les esperances de preservar o fer ressuscitar la culturització humanística en un sentit tradicional em semblen il·lusòries. Aquest conreu de les lletres, aquest domini dels clàssics, pertanyia a una elit. La receptivitat respecte a l’alta cultura no és ni de bon tros natural o universal.


Extret de “Períodes lectius” dins “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. ARCADIA. 2008